Pantalasa

Archiu:Panthalassa 250Ma.jpg

Pantalasa (en gris obscur) era el superoceano que rodejava a Pangea.

Pantalasa o oceà Pantalásico (del grec: πᾶν- pa- 'totalitat' i θάλασσα thalassa 'mar') va ser el superocéano que banyava les costes del supercontinente Pangea durant el final del Paleozoico i el principi del Mesozoico. «Pangea» va ser el supercontinente del que es varen desprendre despuix els continents actuals, en el context de la teoria de la deriva continental, del geofísico i meteoròlec Alfred Wegener.

Història geològica

Archiu:Pangaea.png

Pangea en vert i Pantalasa en blau.

La ruptura de Pangea va formar les conques dels oceans Atlàntic i Glacial Àrtic i va provocar el tancament de la conca del mar de Tetis, creant-se aixina la conca del oceà Índic.

El vocablo «pantalasa» es deriva del grec πανθάλασσα panthalassa, el significat del qual representa la «totalitat de les mars», nom que s'ha convingut en donar a l'enorme oceà que va rodejar Pangea al final del Paleozoico i principis del Mesozoico; des de fa aproximadament 335 millons d'anys, quan es va formar Pangea, fins a fa 175 millons d'anys, quan el supercontinente va començar a separar-se en atres menors en la consegüent formació de noves mars. cal dir que Pangea no va ser l'únic supercontinente, sino l'últim fins a la data. Els anteriors varen ser «Rodinia», fragmentat fa 750 millons d'anys, i «Pannotia», fragmentat fa uns 500 millons d'anys.

Durant els periodos dalt mencionats varen ocórrer acontenyiments rellevants tals com la denominada «explosió» de la vida marina del Cámbrico en la seua subsegüent extinció massiva, la proliferació d'invertebrats durant el Ordovícico, l'aparició de les primeres plantes terrestres en el Silúrico aixina com de reptils i insectes durant el carbonífero; el Paleozoico va terminar en el periodo Pérmico en la formació de Pangea i l'extinció generalisada del 95 % de les espècies existents.

Abans d'açò va transcórrer el supereón precámbrico, el qual, a pesar de la seua duració prolongada en el temps (des de fa 4.600 fins a 540 millons d'anys), no consta a penes d'evidències fòssils de vida; provablement perque la majoria de les formes varen tindre cossos blans que no podien fosilizar o perque quedaven atrapades en roques primigènies que posteriorment varen sofrir erosió o metamorfisme i els possibles restants varen quedar destruïts. En qualsevol cas, el superocéano del Precámbrico va ser el caldo primigeni a on es va originar la vida. Els estudis científics més acceptats sostenen la formació de vida en un temps en que l'atmòsfera del nostre planeta era reductora (pobra en oxigen) i càlida i la composició de les mars molt diferent de l'actual (vegen-se els estudis d'Oparin i Haldane). Uns atres, no obstant, proponen que era necessària la congelació i l'impacte de meteors (Stanley Miller). En resum, a banda d'alguns fets provats (creació d'aminoàcits en condicions prebióticas, experiment de Urey-Miller en 1953), no existix un únic model i no es té molt clar cóm va aparéixer la vida en la Terra, pero es presumix que l'oceà, fòra com fora la seua composició, va eixercitar un important paper; no en va les mostres fòssils més antigues són d'organismes marins.