Palau Real de Sofia
El Palau Real de Sofia (en búlgar: Царски дворец) és un edifici històric situat en la plaça Príncip Alejandro de Battenberg, el centre de la ciutat de Sofia, capital de Bulgària. Des de 1879 fins a 1946 va ser la principal residència dels sobirans de Bulgària, primer com a príncips (kniaz) i després com a reis (tsar). En concret va ser habitat per Alejandro I, Fernando I i Boris III. Despuix del derrocament de la monarquia en 1946 i l'implantació del règim comuniste el palau es va convertir en sèu de dos museus que encara ho ocupen: la Galeria Nacional d'Art i l'Institut d'Etnologia i Folclore i Museu Etnogràfic.

L'edifici constituïx un eixemple únic d'arquitectura palatina finisecular en els Balcans, preservant intactes la majoria dels seus interiors al contrari que els palaus d'Atenes, Belgrat o Bucarest.
Història
Alejandro I de Battenberg: de konak a Palau del Príncip (1879-1887)
L'edifici té el seu orige l'antiga konak otomana, la sèu dels jujats i de l'administració del valiato, que havia segut edificada en 1873. Es tractava d'un edifici allargat de dos plantes, i els sòtols albergaven els calabossos i uns túnels que comunicaven en atres edificis de la ciutat, com la mesquita o la residència del governador.
L'edifici va ser utilisat com a hospital durant la Guerra rus-turca (1877-1878), pero en 1879 va ser designat residència oficial del primer sobirà de la Bulgària independent, el príncip (knyaz) Alejandro de Battenberg. La vella konak otomana va ser ràpidament acondicionada per l'eixèrcit rus, pero a penes un any despuix de la seua instalació, va quedar clar que l'edifici no era adequat per a albergar al príncip ni a la seua família, que varen tindre que mudar-se per a permetre una completa reconstrucció.[1][2]
De 1880 a 1882, l'arquitecte austríac Viktor Rumpelmayer va dirigir la reconstrucció de l'antiga konak, que va ser demolida casi per complet, encara que es varen aprofitar els fonaments per a erigir el nou palau, que ademés va ser ampliat en una ala oriental destinada a recepcions. Aixina mateix totes les fronteres varen ser refetes seguint el suntuoso i cosmopolita estil Segon Imperi en connotacions chateauesque. Es tractava de donar a la nova residència principesca un aire cosmopolita que simbolisara la transformació de Sofia de ciutat de províncies otomana a capital d'un nou estat independent.[3]
Si l'espai de la demolida konak va servir com a residència del príncip Alejandro I i lloc de treball, la nova ampliació de Rumpelmayer es va destinar a festes i recepcions i es va organisar en tres plantes: la planta baixa per a funcions administratives, el primer pis en el gran saló de ball, el saló del tro, el menjador de gala i un jardí de hivern; i el segon pis o àtic per al servici. Esta primera campanya d'obres es va terminar en 1882, inaugurant-se els nous espais en un gran ball el 26 de decembre del mateix any.[4][3]
El 20 d'agost de 1886, un grup de militars descontents en el resultat de la guerra serbo-búlgara (1886) varen assaltar el palau i varen obligar al príncip a abdicar i després ho varen traslladar fins a la frontera. No obstant, el príncip Alejandro tornaria de nou a la capital, pero havent perdut el respal de Rússia, es va vore obligat a abdicar definitivament el 8 de setembre del mateix any.
Fernando I: de Palau del Príncip a Palau Real (1887-1918)
Pocs mesos despuix de la caiguda d'Alejandro I, els representants de la Tercera Gran Assamblea Nacional reunida en Tarnovo, varen oferir el tro al príncip Valdemar de Dinamarca, que va rebujar. De la mateixa manera, l'assamblea es va opondre a nomenar com a nou príncip a Nikoloz Dadiani, príncip de Mingrelia, propost pel sar Alejandro III. El 7 de juliol de 1887, davant la sorpresa de les cancelleries i les corts europees, l'assamblea va elegir com a nou príncip a Fernando de Coburgo, fill de la princesa Clementina de Orléans i, per lo tant, net de l'últim rei de França, Luis-Felipe I.[5]
Els governs europeus varen reaccionar en indiferència, com Àustria o l'Imperi otomà, o en oberta hostilitat, com Rússia, pero, el 7 d'agost, Fernando va abandonar el seu castell de Ebenthal en Àustria i va posar rumbo a Bulgària. El dia 16 va jurar davant l'assamblea en Tarnovo i el 23 va entrar en Sofia, entre la curiositat, més que l'entusiasme, dels seus habitants.[5]
En esta segona etapa, es va construir l'ala este del palau, iniciada en 1894, a raïl de la boda del príncip en la princesa María Luisa de Borbón-Parma. L'arquitecte vienés Friedrich Grünanger va supervisar la construcció, mentres que l'escultor Andreas Greiss es va encarregar de la decoració, que incorporava elements del neobarroco vienés i de la decoració de fi de siècle inspirada l'els estils Luis XV i Luis XVI. La nova ala es va terminar en 1896 i incloïa nous aposentos per a la família principesca, com una biblioteca, salons de recepció, un menjador, dos jardins de hivern i una porte-cochère coberta.[6] També es va instalar un modern ascensor elèctric de l'empresa Schindler que comunicava la planta baixa en el primer pis.[7]En el primer pis se situaven els aposentos del príncip Fernando, la princesa María Luisa i el príncip hereu Boris; en el segon pis els de el príncip Cirilo i les princeses Eudoxia i Nadezhda.[3]
A pesar de tots estos afegitons, el palau va mantindre un volum compacte, en comunicacions internes cómodes i ben pensades, que permetien transitar fàcilment entre les zones de recepció més institucionals i els espais més domèstics de la família principesca. La seua superfície total era de 5 742 metros quadrats, i contava en 80 habitacions. Fins a la Primera Guerra Mundial, el palau va ser l'eixemple a seguir per a tots els edificis públics i residencials de la capital búlgara.[8]
No cal oblidar tampoc el jardí, creat ya en 1879, durant el regnat d'Alejandro I de Battenberg, qui va decidir plantar un parc de casi dos hectàrees (17 690 metros quadrats) dissenyat per Anton Kollar que rodejava el palau i estava ornado en rares espècies d'arbres, arbusts i plantes decoratives. El parc ho tancava un reixat que contava en quatre entrades: al sur el quarter de la guàrdia real; a l'oest i a l'est, alineades en els carrers, s'obrien dos grans i elaborades portes; al nort s'obria l'última, destinada al servici. [8][9]
La família principesca no habitava el seu palau de Sofia durant tot l'any, sino que en estiu es traslladava a Euxinograd, en la costa de la Mar Negra, mentres que a partir de 1903 va fer cada volta més us del pabelló de caça de Vrana, sobretot despuix de la seua ampliació en 1909, situat a les afores de la capital.[10]
En 1908, el príncip Fernando I va declarar l'independència de Bulgària del Imperi otomà, que fins a llavors havia segut el seu suzerano. Fernando es autoproclamó sar (Цар на българите), que, en este cas, sol traduir-se com "rei dels búlgars", per això, des d'esta data, el Palau del Príncip va ser renomenat Palau Real.
Encara que el palau contava en una capella catòlica, la religió que professaven tant Fernando com la seua família, en 1912, per a la majoria d'edat del seu fill major i hereu, Boris, es va decidir afegir una elaborada capella ortodox, la religió majoritària en Bulgària.[11] Ya en 1893, Fernando havia decidit que Boris seria educat en la religió ortodoxa, una obligació constitucional, ademés d'una de les condicions posades pel sar Nicolás II per al restabliment de les relacions diplomàtiques trencades des de 1886.[12]Tal decisió li va valdre l'excomunió per part del papa León XIII.
Boris III i Simeón II: de Palau Real a sèu del govern comuniste (1918-1946)
Despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial i l'abdicació de Fernando, el seu fill Boris III es va convertir en nou monarca búlgar. A raïl de la seua boda en la princesa Juana de Savoya, filla del rei Víctor Manuel III, en octubre de 1930, es va realisar una profunda renovació i modernisació del palau que, al mateix temps va deixar de ser habitat pel príncip Cirilo i la princesa Eudoxia, la princesa Nadezhda s'havia casat i vivia en Alemània des de 1924.[8]
En 1934, el polític d'extrema dreta Kimon Georgiev, despuix de donar un colp d'Estat va ser nomenat primer ministre pel rei en el palau. Durant la Segona Guerra Mundial, Bulgària es va alinear en la potències de l'Eix, en l'objectiu de conseguir la regió de Macedònia perduda durant la segona guerra dels Balcans i la Primera Guerra Mundial. En 1942, davant la deterioració de la situació militar, la família real es va traslladar a viure a les residències de Vrana, en les afores de Sofia, i Tsarska Bistrica, en les montanyes Rila. En esta última va fallir el rei Boris III el 28 d'agost de 1943 despuix de tornar d'Alemània per a visitar a Hitler.[13]
En 1944, un atre colp d'Estat va dur al poder al pro-comuniste Front de la Pàtria i Kimon Georgiev, ara alineat en els comunistes, es va convertir de nou en primer ministre.[14]
Va escomençar llavors una progressiva depuració dels símbols realistes del Palau Real, mentres el chiquet-rei Simeón II i la seua família permaneixien en Vrana. En setembre de 1946, en el controvertit referèndum organisat pel govern del Front de la Pàtria, els búlgars varen votar en un 95% a favor de la república, la família real va abandonar el país poc despuix.
De sèu del govern comuniste a museu (1946-)
El Palau Real es va convertir llavors en la sèu de l'Escola del Partit Comuniste Búlgar i del nou Consell de Ministres de la República Popular de Bulgària, en el líder comuniste Gueorgui Dimitrov al cap, que va ocupar l'antic despaig del rei, pero eliminant tota la decoració, les boiseries i pintant les parets d'un color neutre. Atres parts del palau també varen ser reformades, eliminant-se o cobrint-se part de la decoració en taulons de fusta contrachapada.[13]
Més radical va ser la transformació del jardí. En 1946 es varen derribar les portes monumentals, el reixat i el quarter de la guàrdia real, deixant-se el jardí obert i descuidat. En 1949, despuix de la mort de Dimitrov, es va eliminar per complet la part frontal (sur) del jardí, rebaixant-se el nivell dos metros i creant en el seu lloc una gran plaça destinada a les desfilades del règim, la Plaça 9 de setembre. En el seu centre es va erigir elmausoleu de Georgi Dimitrov, de similar estètica als mausoleus erigits per a atres jerarcas comunistes.[13]
A inicis dels anys 50, es va plantejar el derribe del palau i l'edificació d'una nova sèu del Consell de Ministres en estil estalinista, en una estàtua del mateix Stalin enfronte. Finalment, la nova sèu es va edificar en un poma contigua i el palau va ser salvat del derribe pel seu valor històric i artístic.[14] Des de 1954 l'edifici ha albergat la Galeria Nacional d'Art i l'Institut d'Etnologia i Folclore i Museu Etnogràfic.[15]En 1978 va ser declarat monument cultural.[13]
El mausoleu de Gueorgui Dimitrov va ser derribat en 1999.
Bibliografia
- Daudet, Ernest (1917). Ferdinand Ier, tsar de Bulgarie (en francés), Paris Attinger.
- Milchev-Dandi, Lubomir (2021). Тайни на софийския царски дворец. Възпоменателен тур / Secrets of The Sofia Royal Palace. Commemоrative Tour, Арт Етърнал Синема (Art Eternal Cinema). ISBN 9786191916139.
- Tsenov, Iasen (2018). Българските дворци от кан Аспарух до цар Борис III : аули, замъци, резиденции, ловни дворци. (en búlgar), Kolhida. ISBN 9789546722478.
Referències
- ↑ «Царски дворец в София | Н.В. Цар Симеон II» (en bg-bg). Царски дворец в София | Н.В. Цар Симеон II. Consultat el 1 d'agost de 2020.
- ↑ Tsenov, 2018, p. 79
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Tsenov, 2018, p. 81
- ↑ «Двореца – Национална галерия» (en bg-bg). Consultat el 1 d'agost de 2020.
- ↑ 5,0 5,1 Daudet, 1917, pp. 93-104
- ↑ «Двореца – Национална галерия» (en bg-bg) (2024-02-08). Consultat el 2024-02-11.
- ↑ Blitz.bg (2016-10-01). «Бившият царски дворец в София крие уникална находка (СНИМКИ)» (en bulgarian). Blitz.bg. Consultat el 2024-02-11.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Tsenov, 2018, p. 82
- ↑ «The Royal Palace in Sofia | H.M. King Simeon II» (en en-us). The Royal Palace in Sofia | H.M. King Simeon II. Consultat el 2024-02-16.
- ↑ «THE PALACE – Royal Palace of Vrana» (en en-us). dvoretz-vrana.bg. Consultat el 2024-02-11.
- ↑ «Блог Стара София: Дворцовият параклис». Блог Стара София (2020-11-21). Consultat el 2024-02-11.
- ↑ Daudet, 1917, pp. 153-160
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Tsenov, 2018, p. 83
- ↑ 14,0 14,1 Деянова, Вяра (2022-02-27). «"Бохемски истории": Многоликият софийски дворец» (en en-us). Built.bg. Consultat el 2024-02-12.
- ↑ Vitanova, Antoniya. «The National Art Gallery – a museum and partner to contemporary art». Interview with Borislav Danailov. Bulgarian Diplomatic Review Magazine.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Real de Sofía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.