Occità languedociano

El languedociano ([LL-Q150 (fra)-Lepticed7-languedocien. wav] [[Archiu:[lɑ̃ɡdɔsjɛ̃]|16px|Reproduir|link=Mèdia:[lɑ̃ɡdɔsjɛ̃]]]) o languedoc és una varietat dialectal del occità, parlat principalment en Llenguadoc i Guiena.

El languedociano s'ha denominat a voltes com languedociano-guyenés. En rares ocasions, s'ha utilisat per a designar a l'occità en el seu conjunt.

Domini llingüístic

El languedociano es parla en França, en els departaments d'Avairon, Lot, Tarn, Aude, Erau, i parcialment, en els de Lot-et-Garonne, Tarn-et-Garonne, Losera, Haute-Garonne, Arièja, Gard, Dordogne, Cantal, Pirineus Orientals i Gironde.

Traces principals

Des del punt de vista fonètic-històric podem senyalar les següents traces, que caracterisen al languedociano en el diasistema occità.

• Absència de palatalisació dels llatins ka, ga: GALLU > gal, CAPRA > cabra.
• conservació de la -s final dels plurals, traça que compartix en el gascó i el català i ho distinguix del provençal: FLORES > flors, PORTES > pòrtas
• Patalatisació parcial, en sur del domini, del grup llatí kt: FACTU > fait, LACTE > lait.
• Manteniment de -l final (provinent de -l o -ll), traça que ho opon al provençal i al gascó: SAL > sal, BELLU > bèl
• Caiguda de la -n provinent de n intervocàlica llatina. Esta traça ho compartix en el català i ho diferencia del provençal: VĪNU > vaig vore (català vaig vore, provençal [vaig voreŋ]), BĔNE > bé.
• Manteniment de les consonants oclusivas finals, característica esta que ho aproxima al català: LŬPU > lop.
• Neutralisació de nassals -M, -NN, -NG en posició final:

Número de parlants

Segons un informe publicat per l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, el número de parlants d'esta varietat estaria entorn als dos millons.

Referències

• BEC, Pierre. La langue occitane. Colecció Que sais-je?, Paris, PUF, 1963