Obeliscs de la Lluna

Els obeliscs de la Lluna són un supòsit conjunt d'estructures sòlides trobades en les fotografies de la superfície llunar preses per la sonda Llunar Orbiter 2 dels Estats Units, el 20 de novembre de 1966. Els "obeliscs" varen ser descoberts per William Blair del Boeing Institute of Biotechnology en examinar fotografies preses en diferents ànguls pel Llunar Orbiter 2, raó per la qual també li les crida Blair Cuspids (agulles de Blair).

Algunes persones afirmen que el conjunt d'estructures està organisat seguint un patró geomètric com si estos hagueren segut colocats allí per sers inteligents. El hipòtesis de que el seu orige és artificial, no obstant, és considerada pseudocientífica per la gran majoria dels astrònoms.

Hipòtesis i supostes evidències

Capiteles que descollen sobre el Mar de la Tranquilitat, provocant unes ombres allargades. La fotografia va ser presa pel Llunar Orbiter 2 el 20 de novembre de 1966.

Una fotografia presa pel Llunar Orbiter 2 a una altitut de 23 milles sobre la superfície llunar en el Mar de la Tranquilitat, mostra huit supòsits capitells. Segons la NASA l'àrea de la fotografia és de 740 per 540 peus i les coordenades llunars són 15 graus 30’I i 40 graus 30’N. ya que les cambres del Llunar Orbiter 2 apuntaven directament sobre els capitells només es poden apreciar les ombres. Segons la NASA el Sol es trobava al moment de la fotografia a 11 graus sobre el horisó llunar. S'ha afirmat que "els científics russos que varen examinar les relacions geomètriques entre els objectes varen trobar que els números 3, 4 i 5 tenen exactament la mateixa disposició de les piràmides de Keops, Kefrén i Micerino en Gizeh, Egipte". No obstant, una simple comparació entre abdós lo refuta. S'ha estimat que el "obelisc" més alt, el número 7, té una altura aproximada d'un edifici de 15 pisos. No obstant, estimacions més conservadores sifren l'altura del major artefacte en 13,2 metros, lo que és compatible en el tamany d'atres formacions rocoses trobades en la Lluna.

Un atre artefacte llunar contemporàneu als Obeliscs es basa en les fotografies preses per la sonda soviètica Lluna 9 el 4 de febrer de 1966, despuix que la sonda alunizara en el Mar de les Tormentes. Les imàgens revelen dos llínees rectes de roques, de forma circular, d'idèntic tamany i equidistants, que varen ser interpretades com les balizas de senyalisació de la pista d'un aeroport. La llum solar incidix en un àngul que produïx ombres allargades. No sembla haver un tossal en les proximitats des de la qual les pedres pogueren haver rodat.Plantilla:Referenciar

En examinar les fotografies, el científic rus, S. Ivanov, —inventor de les filmacions en estéreo en l'Unió Soviètica i laureado en un premi de l'estat^{cita requerida}— va obtindre una image tridimensional usant fotografies preses en ànguls llaugerament distints, per a aprofitar l'efecte estereoscópico. Ivanov i l'ingenier A. Bruenko varen afirmar que la distància entre les estructures 1 i 3, i 2 i 4 és igual.

Pero les imàgens del Lluna 9 varen ser les primeres preses des de la superfície de la Lluna, i són de tan baixa calitat que és molt difícil traure les conclusions mencionades dalt. Estan preses a poca altura des del sol, i mostren, simplement, unes pedres de chicotet tamany propenques al lloc de alunizaje de la sonda.^{cita requerida}

El consens entre els astrònoms és que els suposts obeliscs són formacions naturals, i que, de la mateixa manera que va ocórrer en la suposta Cara de Mart, el hipòtesis es basa en un anàlisis precipitat d'imàgens en resolució insuficient, lo que crea artefactes. Si, per eixemple, un tossal es troba en la vora d'un cràter, la seua ombra s'allarga desproporcionadament en proyectar-se en la paret interior del cràter.

L'astrònom Carl Sagan va escriure, al respecte:

Acusacions de falsificació

Varis teòrics de la conspiració han acusat a la NASA d'alterar les fotografies del Llunar Orbiter per a ocultar estructures llunars artificials en la cara amagada de la Lluna.

No obstant, autors escèptics com James Oberg i uns atres, han posat en evidència contradiccions en estos testimonis. Per eixemple, un dels suposts testics, Carl Wolf, afirma haver vist les fotografies censurades a mitan de 1965. Pero les cinc naus Llunar Orbiter que varen fotografiar la Lluna a alta resolució ho varen fer entre agost de 1966 i agost de 1967.

Prèviament no s'havien obtingut fotografies d'alta resolució de la cara amagada. Atres suposts testics similars, com Donna Teitze Hare, incorren en contradiccions similars o donen explicacions vagues.

Totes les fotografies captades pels Llunar Orbiter estan disponibles per a científics, i públic en general, en Internet.