Nova refutació del temps

Nova refutació del temps és un ensaig de l'escritor argentí Jorge Luis Borges, escrit entre 1944 i 1946, i després arreplegat en el seu llibre Atres inquisició.

Jorge Luis Borges.

Crítica

Borges sap que el temps no només existix per a divertimento dels filòsofs sino que, ademés, rig la vida quotidiana. El seu derrocament no és tasca fàcil. A lo llarc de la Nova refutació del temps, Borges reelabora la seua argumentació de que el temps no existix de diverses maneres.

Primer argument

El primer argument gira entorn al célebre somi de Chuang Tzu, i al com Borges s'ha referit més d'una volta. Chuang Tzu va somiar que era una palometa, i en despertar no sabia si era Chuang Tzu que havia somiat que era una palometa o si era una palometa que estava somiant que era Chuang Tzu. Si s'até a la doctrina idealista resulta evident que mentres Chuang Tzu va somiar que era una palometa existien per a ell la série dels estats mentals constitutius del somi únicament, i en els quals ell era una palometa. La fixació del somi de Chuang Tzu en el periodo feudal de la China, o de qualsevol succés en determinada cronologia, dirà Borges, resulta arbitrària; ella no apareix referenciada en les percepcions del somi. En un atre passage del mateix text Borges abunda en l'idea: «L'univers, la suma de tots els fets, és una colecció no menys ideal que la de tots els cavalls en que Shakespeare va somiar —¿un, molts, cap?— entre 1592 i 1594». Perque la nostra vida diürna, com la dels somis, consta de percepcions, lo que és vàlit per a l'última ho és també per a la primera. Ergo, les cronologia, el temps, no són més que una construcció de l'home, en última instància una ficció, i lo únic real seria l'instant.

Segon argument

El segon argument respon a la següent pregunta retòrica: «¿No basta un sol terme repetit per a desbaratar i confondre l'història del món, per a denunciar que no hi ha tal història?"» El primer eixemple que Borges utilisa com a resposta ho pren de la lliteratura. De nou una pregunta retòrica. «¿Els fervorosos que s'entreguen a una llínea de Shakespeare, no són, lliteralment, Shakespeare?». El segon eixemple remet a la seua experiència personal. Borges repren/reprén l'anècdota registrada en la Història de l'eternitat, quan havent-se posat a caminar de nit es va detindre de sobte en un carrer en a on va tindre l'impressió d'experimentar la mateixa sensació que poguera haver vixcut trenta anys arrere, i repren/reprén l'anècdota sense canviar -lliteralment siga dit- ni una menge. L'anècdota motiva la següent reflexió. Perque la repetició de l'experiència implica la repetició del temps, això terminaria per desbaratar la série causal dels instants, com vullga que els episodis concomitants a cada una de tals repeticions (la d'eixe carrer hui per eixemple) apareixerien (també) pròxims, contigus a l'atre (la d'eixe carrer trenta anys arrere), no havent aixina cronologia alguna en condicions d'ordenar de manera consistent lo ocorregut entre els sigles XIX i XX.

Segment poètic

En el final de l'ensaig, apareixen una série de frases ritmicament ensambladas, que han segut citades com poema separat per diversos autors. Estes frases serien un poema inscripto en el final del text: