Anar al contingut

Neuromito sobre estils d'aprenentage

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un neuromito és un terme utilisat per a donar conte d'aquelles idees no científiques sobre el cervell prevalentes en la cultura mèdica Este neuromito en particular afirma que «existixen estils d'aprenentage que fan que alguns alumnes siguen auditius, mentres que uns atres són visuals i atres cinestésicos.»[1][2]

Per qué és un neuromito

[editar | editar còdic]

Els estils d'aprenentage preferents fan referència a modalitats sensorials: visual, auditiva i kinestésica. L'idea de que hi ha diferents estils fa que els mestres creen que deuen ensenyar en funció de dit estil, com si les modalitats sensorials foren estructures neurales que pogueren separar-se. Açò genera la creència de que el procés d'ensenyança-aprenentage pot partir únicament d'una d'elles.[3]

La primera teorizaació tipològica en el camp de la personalitat va ser mampresa pel psiquiatra i psicoanalista Carl Jung, les idees del qual varen ser incorporades en el test sicològic Myers-Briggs, que es va fer popular en la década de 1940 i classifica a les persones en para la presa de decisions ocupacionals. La suposició de que els tipos de persones es poden medir en este test ha segut qüestionat per numerosos estudis,[4] lo que no va disminuir la seua popularitat, ya que a la gent li encanta saber a que grup pertany i l'èxit de la prova de Myers-Briggs va promoure el desenroll d'evaluacions d'estil d'aprenentage basades en el tipo.

Alguns mestres creuen que els estudiants deprenen millor si se'ls ensenya d'acort al seu estil de aprenentage preferit: auditiu, cinestésico o visual. Esta teoria es remonta a Frederic Vester, qui va distinguir a un estudiant de tipo auditiu, visual/òptic, háptico i intelectual.

Segons Vester, el tipo d'estudiant està biològicament determinat i pot caracterisar-se per l'us predominant d'un canal de percepció: l'alumne auditiu deprén usant els oïts, l'alumne òptic usant els ulls, l'alumne háptico usant la pell, és dir, tocant, mentres que l'alumne intelectual deprén d'una manera més abstracta, a través de la comprensió de sí mateixa.[5]

En 1987 Neil Fleming va crear el Qüestionari VARK, que supon que tenim estils d'aprenentage i preferències per a capturar i processar l'informació.[6] Este model també diferencia aprenentage auditiu, cinestésico o visual.[7]


Esta creència no es basa en cap evidència neurocientífica i no es pot afirmar que l'aprenentage millora per mig de l'ensenyança concorde als estils individuals d'aprenentage. No obstant, açò no és més que un mit. Esta idea errònea es basa en una troballa d'investigació vàlit, a saber, que l'informació visual, auditiva i kinestésica es processa en diferents parts del cervell. Estes estructures separades en el cervell estan altament interconectadas i hi ha una profunda activació intermodal i transferència d'informació entre modalitats sensorials, per lo que no es pot assumir que solament una modalitat sensorial està involucrada en el processament de l'informació.[8]

Paul Brocca, mege francés, va descobrir que les lesions en certes parts del cervell bloquejaven algunes capacitats del llenguage, lo que ho va dur a pensar les distintes funcions que estan estajades en les diferents parts del cervell. Interpretar les asimetria funcionals dels dos hemisferis com a estils de pensament o processament de l'informació diferents és una simplificació i un extrapolació. La noció de diferents estils de pensament hemisfèric es basa en una premissa errònea: cada hemisferi cerebral estaria especialisat i deuria funcionar independentment en un estil de pensament diferent. No obstant, no existix evidència científica que recolze l'idea de que existixquen diferents estils de pensament dins de cada hemisferi.[9]

La reducció dels dos costats del cervell a mers assents de certes habilitats o qualitats i l'aplicació d'açò a la diferència de gèneros es basa en prejuïns i simplificació excessives. Les proves en escáneres que poden identificar l'activitat cerebral demostren que els dos hemisferis treballen de manera complementària en tots els sers humans.[10]

Encara que els alumnes diferixquen en el grau d'aptituts per a diferents tipos de processament de l'informació i, a pesar de la lliteratura existent sobre estils d'aprenentage, no existixen estudis que hagen utilisat una metodologia experimental per a provar la validea de l'afirmació de que dits estils puguen ser aplicats a l'educació. El cervell està interconectado i coordina totes les funcions, l'entrada i registre de l'informació per a l'aprenentage. Per eixemple, al vore un video, necessitem escoltar, vore i analisar. Per a realisar un treball corporal o kinestésico necessitem escoltar, coordinar els moviments, mirar, observar, res és aïllat i molt manco dins del cervell.


Existixen programes d'educació supostament basats en l'estil d'aprenentage del cervell de cada chiquet, a pesar de que, per a la comunitat de neurocientíficos, estos neuromitos no tenen cap base en l'evidència científica sobre el cervell.[11][12][13]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «MYTH EACH CHILD HAS A PARTICULAR LEARNING STYLE».
  2. ↑ «Neuromythologies in education».Educational Research.50(2)
    123–133.ISSN 0013-1881.doi:10.1080/00131880802082518.Consultat el 31 de març de 2020.
  3. ↑ «Neuroscience and education: myths and messages».Nature Reviews Neuroscience.15(12)
    817–824.ISSN 1471-003X.doi:10.1038/nrn3817.Consultat el 31 de març de 2020.
  4. ↑ Druckman, D., & Porter, L.W. (1991). Developing careers. In D. Druckman & R.A. Bjork (Eds.), In the mind’s eye: Enhancing human performance (pp. 80–103). Washington, DC: National Academy Press
  5. ↑ «Neuromyth 3 - There is a visual, auditive and a haptic type of learning». www.oecd.org. Consultat el 27 de juliol de 2019.
  6. ↑ «El Qüestionari VARK | VARK» (en és-es). VARK - A Guide to Learning Styles. Consultat el 31 de març de 2020.
  7. ↑ «Neurociència i el mit dels estils d'aprenentage» (en és). Alejandra Àvila. Consultat el 31 de març de 2020.
  8. ↑ «Neuromyths in Education: Prevalence and Predictors of Misconceptions among Teachers».Frontiers in Psychology.3ISSN 1664-1078.doi:10.3389/fpsyg.2012.00429.Consultat el 26 de juliol de 2019.
  9. ↑ «Neuromyth 6 - OECD». www.oecd.org. Consultat el 27 de juliol de 2019.
  10. ↑ «El mit dels dos hemisferis del cervell». Chequeado. Archivat des d'el original, el 24 de juliol de 2019. Consultat el 31 de març de 2020.
  11. ↑ «Neuromythologies in education».Educational Research.50(2)
    123–133.ISSN 0013-1881.doi:10.1080/00131880802082518.Consultat el 15 de maig de 2019.
  12. ↑ «Philosophy, neuroscience and pre-service teachers’ beliefs in neuromyths: A call for remedial action».Educational Philosophy and Theory.50(13)
    1214–1227.ISSN 0013-1857.doi:10.1080/00131857.2017.1395736.Consultat el 15 de maig de 2019.
  13. ↑ «Neuromyths Among Teachers and Student Teachers».Mind, Brain, and Education.9(1)
    50–59.ISSN 1751-2271.doi:10.1111/mbe.12070.Consultat el 31 de març de 2020.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Neuromito_sobre_estils_d%27aprenentage&oldid=1183966»