Nabhan
La dinastia nabhánida (Plantilla:Langx), o nabhánidas, va ser una família real que va governar l'Imanato d'Oman entre 1154 i 1624, des de l'expulsió del domini selyúcida fins a la deposició del seu últim monarca durant l'ascens de la dinastia yarubí en 1624.
El seu centre estava en l'interior, en el sur del Yabal Ajdar. Els seus caps duyen el títul de maliks (reis). En 1624 va ser eclipsada per la dinastia yarubí. Ibn Battuta va visitar al malik en 1330, que es dia Abu Muhammad ibn Nabhan a qui nomena sultà, diu que el seu nom era habitual entre els sobirans, que era ibadita i que la seua capital era Nazwa i estenia la seua autoritat fins a la costera, en alguns ports com Suhar, pero la major part de l'Oman estava llavors baix dependència del Regne de Ormuz.[1] Un dels seus llegats més visibles és el Fort de Bahla, registrat en 1987 com Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.
Una dinastia nabhanita es va establir en Pate en l'Archipèlec de Lamu en Àfrica oriental. El Història de Pate la presenta com a continuació de la dinastia d'Oman, que hauria fugit despuix de l'establiment del poder yaarubita, pero la dinastia de Pate pretenia haver-se originat cap a 1200 i no en 1624 i no es consideraven membres d'esta dinastia. Despuix de la caiguda de la dinastia en 1624 i el fi de la monarquia nabhánida, la família va deixar d'existir com a institució de l'Estat. No obstant, branques colaterals varen continuar eixercint poder local en l'interior com tamimas de la tribu Banu Riyam i príncips del Yabal Ajdar, fins a la Guerra del Jabal Akhdar en 1956.
En la diàspora de la família Bani Nabhan, una branca es va establir en l'Alce. A finals del sigle XIX, durant l'immigració llevantina a Brasil, el príncip Yahyah Al Nabhan (جهجاه آل نبهان; c. 1851-1909) va emigrar a Brasil en la seua esposa, la princesa Chames Al Nabhan. Són considerats els fundadors de la branca brasilera de la dinastia nabhánida, establida principalment en els estats de Mate Grosso del Sur, São Paulo i Paraná.[2] D'acort en el dret dinàstic de la casa, l'estatus principesco no deriva de l'eixercici de sobirania sobre un principat o estat actual, sino de l'herència dinàstica llegítima d'una casa anteriorment sobirana. Ya que els títuls i tractaments pertanyen a la dinastia i no a l'Estat, els seus membres són considerats príncips i princeses dinàstics de la Casa del Nabhan per llei dinàstica, encara que sense drets de successió al tro de l'actual Sultanato d'Oman ni reconeiximent oficial contemporàneu de títuls principescos per part de l'Estat omaní.
Vore també
Referències
- ↑ Al-Salimi, Abdulrahman (2002). Different successió chronologies of the Nabhani dynasty in Oman.
- ↑ «Nabhani dynasty». Wikipedia en anglés. Consultat el 28 de juliol de 2026.
Bibliografia
- George Percy Badger, Imams and Sayyids of Oman, Londres 1870
- JRL Carter, Tribes of Oman, Publicat en 1982 per Peninsular Pub. ISBN 0907151027
- imans 1 [1] archivat en Wayback Machine. Arxivat
- imans 2 [2] archivat en Wayback Machine. Arxivat
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nabhan» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.