L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Moviments de pobladors en Chile

En este artículo de wikificar, de no neutral, de format de referències se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Puedes avisar al redactor principal pegando lo siguiente en su página de discusión: {{sust:Aviso PA|Moviments de pobladors en Chile}} ~~~~

El denominat Moviments de pobladors en Chile es referix a un moviment del sigle XX de caràcter izquierdista que reivindicava que l'Estat deuria brindar vivendes de manera gratuïta a ciutadans d'escassos recursos.cita requerida

Història

A l'inici de la dictadura militar el moviment de pobladors, els qui ocupaven illegalment terrenys, va ser desarticulat i molts dels seus dirigents morts o detinguts.[1]

El fi de l'Unitat Popular i el canvi de model econòmic es va produir en la transició al neoliberalisme va significar la reducció d'ajuda estatal i la llegitimació de la causa dels ocupants per part de l'Estat.[2] Encara que en els seus començos la dictadura va implementar mides asistencialistas per a cooptarlos, l'historiadora Verónica Valdivia ha senyalat que el seu impacte va ser llimitat[3] Per a subsistir els pobladors varen deure recórrer a la solidaritat i a l'economia informal.[4] i al respal de parròquies catòliques[5] La Crisis econòmica va propiciar des de 1983 les Jornades de Protesta Nacional, protagonisades principalment per jóvens desocupats[6] en les poblacions de Santiago vinculades a l'esquerra i extrema esquerra.[7] Augusto Pinochet va respondre intensificant la repressió i des de 1985 les protestes varen ser perdent convocatòria.[8] L'impacte de les protestes en el fi de la dictadura ha segut discutit.[9]

En 1986 es va conformar la Central Unitària de Pobladors (CUP), un frustrat intent d'organisació nacional.[10] En la transició a la democràcia, el moviment de pobladors va perdre rellevància.[11] La seua desmovilisació ha segut interpretada pel sociòlec Eugenio Tironi com una expressió dels seus anhels d'integració social i del seu rebuig a la violència política,[12] mentres que per a l'historiador Gabriel Salazar els pobladors haurien desenrollat noves pràctiques de resistència basades en l'identitat i l'autogestió.[13]

L'accés a una vivenda estatal ha segut la consigna del moviment izquierdista.cita requerida La dictadura va implementar una política habitacional neolliberal, en la lliberalisació del mercat del sol,[14] l'expansió dels llímits urbans[15] i l'entrega de subsidis.[16] A mitan dels 80' va començar la construcció d'un nou tipo de vivendes socials, instalades en la perifèria per a ser entregades a pobladors de campaments erradicats de comunes acomodades.[17] Els governs de la Concertació varen aumentar la construcció de vivendes socials.[18] No obstant, per la seua localisació perifèrica, els equipaments de salut, educació i transport varen seguir sent insuficients, pese a certes millores.[19] Estes vivendes varen evidenciar la seua mala calitat durant les Pluges de 1997 quan moltes es varen inundar i varen deure ser forrades en nylon.[20]

Pese a l'aument de beneficis socials[21] i a la disminució de la pobrea,[22] els pobladors han segut afectats per la "nova pobrea urbana" caracterisada per marginalitat, concentració de la pobrea, desocupació, precarietat laboral, arrimerament, delinqüència, drogadicció i narcotràfic.[23] La focalisació de l'ajuda estatal i la participació política local dels pobladors han segut canalisades per les municipalitat.[24]

Fets de violència política relacionats al moviment (1947-1987)[25]
Gabriel Gonzáles Videla (1947-52) Carlos Ibáñez del Camp (1952-58) Jorge Alessandri (1959-1964) Eduardo Frei Montalva (1965-70) Salvador Dellà (1971-73) Augusto Pinochet (1974-1979) Augusto Pinochet (1980-1985) Augusto Pinochet (1986-1987)
12,5 10,6 18,6 31,5 63,0 17,5 41,0 48,5

Referències

  1. ↑ Corporació Nacional de Reparació i Reconciliació, Informe de la Comissió Nacional de veres i Reconciliació, tom 1, volum I, Santiago, Andros Impressors, 1996 (reedició), p. 114
  2. ↑ Verónica Valdivia, “¡Estem en guerra, senyors!”. El règim militar de Pinochet i el “poble”, 1973-1980”, en Història 43, Volum I, Santiago, Institut d'Història, Pontifícia Universitat Catòlica de Chile, giner-juny 2010, pp. 183-184.
  3. ↑ Ibíd p. 191.
  4. ↑ Vicente Espinoza, “Pobladors, participació social i ciutadania. Entre els passages i les amples alamedas”, en Proposicions 22, Santiago, Edicions SUR, p. 37.
  5. ↑ Gabriel Salazar i Juliol Pinte, Història contemporànea de Chile volum V, Chiquea i joventut (construcció cultural d'actors emergents), Santiago, LOM, 2002, p. 236.
  6. ↑ El subproletariado és un grup social urbà que es caracterisa per “la falta de treball i d'un salari regular”, José Weinstein, Els jóvens pobladors en les protestes nacionals (1983-1984). Una visió sociopolítica, Santiago, CIDE, 1989, p. 88.
  7. ↑ S'ha senyalat que les poblacions a on es varen produir més protestes varen ser les que abans del colp varen desenrollar una cultura popular d'esquerra i estaven vinculades al PC. Cathy Schneider, “La movilisació de les bases. Poblacions marginals i resistència en Chile autoritari”, en Proposicions 19, Edicions SUR, Santiago, 1990, p. 240-241.
  8. ↑ Eugenio Tironi, “Pobladors i integració social”, en Proposicions 14, Edicions SUR, Santiago, 1987, p. 67.
  9. ↑ Manuel Antonio Garretón va senyalar l'heterogeneïtat social de les protestes i la seua contribució per a superar la por a la repressió i reorganisar a l'oposició, ademés d'obligar al règim a fer algunes concessions, pero va advertir el seu fracàs en conseguir el terme de la dictadura, lo que es va deure a que “Les movilisacions no varen formar part d'un disseny estratègic coherent, pese al paper que se li assignava per a terminar en el règim militar […]”, Manuel A. Garretón, “Les complexitat de la transició invisible. Movilisacions populars i règim militar en Chile”, en Proposicions 14, Edicions SUR, Santiago, 1987, p. 126. Per a Javier Martínez, les protestes de 1983-1984 varen fracassar en acabar en la dictadura perque “[…] la creixent violència en les poblacions, el recurs cada volta més intensiu a la simbologia allendista de part dels seus manifestants, i l'obert recel que en elles es manté cap als líders i expressions històriques dels grups mijos, reactualizó el terror d'estos cap a la polarisació i la dictadura de les masses.”, Javier Martínez, “Por a l'Estat, por a la societat”, en Proposicions 12, Edicions SUR, Santiago, 1986, p. 41. Per a Gabriel Salazar, en canvi, Pinochet s'hi hauria vist obligat a negociar la seua eixida del poder quan “[…] les jornades de protesta, varen demostrar al món que, baix la dictadura de Pinochet, Chile era ingovernable. És dir, suficientment ingovernable per a que el capital financer no invertira en Chile mentres no regira allí un estat de dret democràtic acatat per la ciutadania.”, Gabriel Salazar, Moviments socials en Chile. Trayectòria històrica i proyecció política, Santiago, Uqbar editors, 2012, p. 208.
  10. ↑ Ana Sugranyes, “La política habitacional en Chile, 1980-2000: un èxit lliberal per a donar sostre als pobres”, en Alfredo Rodríguez i Ana Sugranyes, editors, Els en sostre. Un desafiu per a la política de vivenda social, Santiago, Edicions SUR, 2005, p. 35.
  11. ↑ Vicente Espinoza, op. cit., p. 25
  12. ↑ Eugenio Tironi, op. cit., p. 78.
  13. ↑ Gabriel Salazar, Moviments socials en Chile, op. cit., pp. 206-207.
  14. ↑ Rodrigo Hidalgo, “¿Es va acabar el sol en la gran ciutat? Les noves perifèria metropolitanes de la vivenda social en Santiago de Chile”, en Revista Eure (Vol. XXXIII, Nº 98), Santiago, 2007, p. 62.
  15. ↑ Ídem
  16. ↑ Ana Sugranyes, op. cit., pp. 27-28.
  17. ↑ Ibíd., pp. 30-31.
  18. ↑ Durant la década de 1990, es varen construir en tot el país més d'un milló de vivendes socials, de les quals prop de cent mil varen ser edificades en Santiago. Rodrigo Hidalgo, “¿Es va acabar el sol en la gran ciutat?”, op. cit., p. 65.
  19. ↑ S'ha senyalat que “[…] al voltant de les grans concentracions de vivenda social, desordenadamente, alguns municipis i privats han construït un equipament social rudimentari, en escoles, posats de salut i servicis privats de transport públic. Hi ha servicis, pero la seua calitat és deficient.”, Alfredo Rodríguez i Ana Sugranyes, “El problema de vivenda dels “en sostre””, en Els en sostre, op. cit., p. 65.
  20. ↑ Ana Sugranyes, op. cit., pp. 50-51.
  21. ↑ La despesa pública en ajuda social va aumentar casi el doble entre 1989 i 1998, passant de $4.674.000.000 en a $9.288.000.000. Rodrigo Hidalgo, La vivenda social en Chile i la construcció de l'espai urbà del Santiago del sigle XX, Santiago, DIBAM, 2005, p. 406.
  22. ↑ Els indicadors oficials estimen que la pobrea es va reduir d'un 38,6% del total de la població nacional en 1990 a un 20,6 en 2000. Rodrigo Hidalgo, La vivenda social en Chile, op. cit., p. 407.
  23. ↑ Ana Sugranyes, op. cit., p. 41.
  24. ↑ Vicente Espinoza, op. cit., pp. 34-35.
  25. ↑ En G. Salazar: Violència política, op. cit., p. 113.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Moviments_de_pobladors_en_Chile&oldid=1201372»