Moviment per la Justícia Alimentària

El Moviment per la Justícia Alimentària és un moviment polític comunitari que va emergir en resposta a l'inseguritat alimentària i a les pressions econòmiques que impedixen l'accés a aliments sans, nutritius i culturalment adequats (posat que el menjar deu ajustar-se a la cultura de les persones que la consumixen). Inclou a moviments de polítiques més amplis, com l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura. La justícia alimentària reconeix al sistema alimentari com "un proyecte racial i problematiza l'influència de raça i classe en la producció, distribució i consum de menjar". Açò engloba a les qüestions de treball de granja, disputes de territori, qüestions d'estatus i classe, justícia migambiental, polítiques públiques, i abogacía (o incidència política). La justícia alimentària està estretament vinculada a la sobirania alimentària, la qual critica les "barreres estructurals a les que les comunitats racializadas s'enfronten per a accedir a aliments locals i orgànics" que són degudes en gran part al racisme institucional i a l'efecte que té en l'igualtat econòmica. S'argumenta que la falta d'accés a bons aliments és tant causa com síntoma de les desigualtats estructurals que dividixen a la societat. Una possible solució per a les àrees pobres inclou jardins comunitaris, ecuanimidad per als treballadors en aliments i una política nacional per a l'alimentació.

Història

La justícia alimentària ha format part de l'esfera activista des de la fundació dels Estats Units. No obstant, l'història del nostre modern Moviment per la Justícia Alimentària es va formular a principis de la década de 1960, durant l'apogeu del Moviment pels Drets Civils. L'accés dels negres als aliments es va vore despullat, lo que va provocar un aument de la pressió.

Per eixemple, en novembre de 1962, la junta de supervisors del comtat de Leflore, que era completament blanca, va votar a favor de suspendre el Programa Federal d'Excedents d'Aliments. Només podien assistir els membres blancs de la comunitat, encara que els que utilisaven el programa eren menys del 1% de blancs. Funcionaris com el comissionat de benestar públic de Mississippi, Fred A. Ross, varen condenar el programa de distribució gratuïta d'aliments del Comité Coordinador Estudiantil No Violent. Esta retallada de l'assistència social es coneix ara com el Bloqueig d'Aliments de Greenwood. El Programa Federal de Productes Alimenticis Excedents proporcionava artículs com a farina i llet en pols al 90% dels negres en els hiverns. En resposta a les dures condicions, el SNCC va solicitar al president John F. Kennedy que intervinguera. El govern federal va ordenar que es continuara en el programa, a pesar de la contínua oposició dels funcionaris blancs. Açò va marcar el fi del Bloqueig Alimentari de Greenwood, pero només va ser el començ de que els blancs en el poder convertiren en arma l'accés als aliments.

Anys més tart, el Partit de les Panteres Negres va eixercitar un paper important en el floreciente moviment de Justícia Alimentària dels anys següents. En 1969, varen llançar el programa Desdejune Debades per a Chiquets en una iglésia de Oakland, Califòrnia. Este model va ser adoptat per innumerables ciutats de tot el país i, en última instància, va dur al Congrés a aumentar la finançació del Programa Nacional d'Almorzars Escolars i a ampliar el programa de desdejunis a totes les escoles públiques.

Una esfera a banda del moviment de Justícia Alimentària és la de la comunitat blanca, la trayectòria de la qual en el moviment diferix de la dels activistes negres. En 1996, la Coalició de Seguritat Alimentària de la Comunitat (CFSC) va ser un actor important en la defensa de l'accés a frutes i verdures fresques. No obstant, este grup estava compost per tots els nortamericans blancs i es va oblidar de solicitar l'opinió dels residents de les zones en inseguritat alimentària a les que intentaven ajudar. Segons Daniel Ross, director de Les nostres Raïls, la seguritat alimentària no pot existir independentment de la comunitat específica que es discutix, per lo centrals que són l'alimentació i l'agricultura per a una comunitat.

Context

El moviment per la Justícia Alimentària de hui en dia es va originar de la Community Food Security Coalition (CFSC) en 1996, la qual va buscar proveir menjar accessible, culturalment adequada i sana a la ciutadania nortamericana. Una de les llimitacions d'este grup va ser que estava conformat exclusivament per persones nortamericanes blanques, i acceptava pocs aportes dels residents de les àrees en inseguritat alimentària que la CFSC volia ajudar. Feya émfasis en el consum de frutes i verdures fresques i locals, impossibilitant la discussió de temes racials. El director de Les nostres Raïls, Daniel Ross, senyala que:

…l'inseguritat alimentària no pot divorciar-se dels assunts que preocupen a les comunitats […] el menjar i l'agricultura es presten per a parlar [del racisme i els desequilibris de poder] perque el menjar és tan central per a les comunitats i, si tingueres comunitats que treballaren, tindries justícia i igualtat. [...] La justícia és l'element fonamental.

Entre les persones que investiguen sobre la justícia alimentària i atres temes relacionats es troba Monica M. White, l'investigació dels quals s'enfoca en la comunitat, majoritàriament Negra, de Detroit. En el seu artícul Sisters of the Soil: Urban Gardening as Resistance in Detroit [Germanes de la terra: Jardineria urbana com a resistència en Detroit), parla del treball de la Detroit Black Community Food Security Network (DBCFSN) que usa el cultiu com una manera de paliar l'inseguritat alimentària i fer actes polítics. White cita la National Health and Nutrition Examination Survey [Enquesta Nacional per a l'examen de Salut i Nutrició] de 2005-2006 per a senyalar que 52.9% de les dònes Negres són obeses, en contrast en el 37.2% d'hòmens Negres i 32.9% de dònes blanques, per fenomens com els deserts alimentaris i l'inseguritat alimentària. Degut a que el nivell socioeconòmic de les comunitats Negres en Detroit és una part important dels problemes d'inseguritat alimentària als que estes s'enfronten, servix per a ejemplificar lo inextricable dels moviments de la justícia alimentària i les reformes socials. L'Artícul 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu:

"Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure, aixina com a la seua família, la salut i el benestar, i en especial l'alimentació, el vestit, la vivenda, l'assistència mèdica i els servicis socials necessaris; té aixina mateix dret als segurs en cas de desocupació, malaltia, invalidea, viudez, vellea o atres casos de pèrdua dels seus mijos de subsistència per circumstàncies independents de la seua voluntat."

L'Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura assevera que el dret al menjar és "El dret a alimentar-se en dignitat. És el dret a tindre accés continu als recursos que et permetran produir, guanyar o comprar suficient menjar no solament per a previndre la fam, sino per a també assegurar la salut i el benestar. El dret al menjar rar volta significa que la persona té el dret a que li donen coses debades."

El Departament d'Agricultura dels Estats Units (USDA) té l'Institut Nacional d'Aliments i Agricultura (NIFA), que també és part del Research, Education and Economics (REE) [àrea de missions en Investigació, Educació i Economia]. NIFA és una agència que usa fondos federals per a bregar en els problemes relacionats en la justícia agricultora i alimentària que impacten la vida diària de les persones. És un esforç colaboratiu basat en investigacions (i els qui les porten a terme) per a ubicar i trobar solucions als problemes en la cadena agricultora. La seua presa de decisions és científica-política, alguna cosa a tindre en ment al moment de preguntar qué problemes estan resolent i para quin propòsit.