Modernitat perifèrica

El concepte de modernitat perifèrica és una hipòtesis sobre les característiques socioculturals que hauria tingut l'experiència de la modernitat en alguns països i regions, com Amèrica Llatina. Es basa en l'idea de que la modernitat en estos llocs està subdesenrollada sobre uns atres, i per lo tant la modernitat allí solament pot experimentar-se de modo parcial, atípic o defectuós. Es tractaria d'un tipo de contacte en lo modern a través de l'imitació i l'adaptació i relacionat en el retart, la dependència i l'oix de tal diferència. Està relacionada notablement també en el sincretisme cultural i en Llatinoamèrica particularment en les tesis de la cultura híbrida de Néstor García Canclini. La modernitat perifèrica es pot entendre també com una variant explicativa sociocultural de la teoria centre-perifèria, que estudia les diferències de les economies centrals i perifèriques solament des del camp econòmic.

Andres Bell, impulsor de l'introducció de la modernitat europea en el Chile del sigle XIX

Un dels texts més complets i estudiats- i que va ser fonamental per a conceptualizar la matèria- va ser Tot lo sòlit es desvanix en l'aire (1982), de Marshall Berman, a on es va estudiar l'experiència modernista fallanca de Rússia a través de l'art, principalment la de les seues íconos (Gogol, Dostoievski, Tolstói) i cóm operava eixa diferència i oix en Europa. Posteriorment autors com Beatriz Sarlo i José Joaquín Brunner prendrien eixa referència per a una teoria de la modernitat perifèrica llatinoamericana. Esta idea d'una modernitat perifèrica, aixina com la de centre-perifèria en que es basa, han segut molt qüestionades i actualment semblen estar sent usats cada volta menys. Estudis posteriors han mostrat que tals teories es basen en criteris d'anàlisis europeistes, que entenen la modernitat com un fenomen únic l'orige del qual estaria únicament en Europa i des d'allí s'hauria expandit a atres regions.

Antecedents i desenroll de modernitat perifèrica en Llatinoamèrica

Darwinisme social

El periodo a on s'exponen a la llum les primeres grans diferències socioculturals entre centre i perifèria en el subcontinent està en relació en la constitució dels Estats-Nació. Sarmiento i Alberdi, Andrés Bell, Lastarria entre atres intelectuals llatinoamericans varen promoure el camí al desenroll dels jóvens pobles en un mòle en l'experiència europea. La tesis de la superioritat caucásica va fer que es castigara els intents del baix poble per construir la seua pròpia image a través de l'experiència i es va promoure -en major o menor agressivitat- l'europeisació de les institucions i formes socials baix un tipo de relacions socials modern i obertament colonial i esclavista.

Colonisació de territoris

Casos extrems varen ser les colonizacions del sur de Brasil, a on es varen promoure obertament polítiques d'Estat racistes i un ordenament social tancat i altament jerarquizado. Les majories varen ser expostes com a minories i brutalment silenciades; aixina varen morir o varen ser blanquejats (canvis de nom, alienació de terra, etc.) millons d'indígenes entre principis i mitat del XIX.

En el con sur -principalment Argentina i Uruguay- en una població indígena molt menor en comparació a la criolla, es va introduir sistemàticament una població nova, europea, aplegant a sobrepassar en número als pobladors criollos anteriors al procés d'obertura en el fi del XIX.

Desenrollisme nacional

No obstant, este proyecte inspirat en una tesis desbocada del darwinisme social va fracassar i es va deure reconéixer progressivament el desenroll de la producció cultural dels pobles; determinada en sí mateixa pel mestiçage i l'experiència. En les primeres décades del XX, Llatinoamèrica formula un programa desarrollista inspirat en un alluntament de la chafada europea del XIX i que es va donar en major força en Mèxic, Brasil, Argentina, Uruguay i Chile. Fonamental en este periodo va ser l'aporte intelectual dels impulsors de la teoria de la dependència, o també cridat el pensament cepaliano. Va ser una matriu impulsora de l'industrialisació dels països anteriorment mencionats i també guio als països que encara no alcançaven a industrialisar-se; com els països caribenys i andinos.

Fi del XX

Els colps militars elaborats pels interessos d'Estats Units i l'èlit aristocràtica local- que va vore espantada el perill de que els seus privilegis colonials històrics anaren reduïts- varen desarmar el proyecte i anys despuix pavimentaron el camí el lliure-mercat a on els actors històrics de la jerarquia social llatinoamericana varen tornar a la seua sitial. En tot eixe periodo del XX es varen consolidar manifestacions culturals pròpies de la regió que a voltes varen anar tremendament coherents i homogénees i atres voltes es donaven a través de la tensió i el desorde. Ací es desenrollarien les teories sociològiques de cultures híbrides (Néstor García Canclini), mediació (Jesús Martín-Barber) o sincretisme cultural. Des de l'arribada del libremercado, ha creixcut l'interés per estudiar els canvis d'estes manifestacions culturals de la modernitat perifèrica anexant elements com el kitsch o la mass mija.

Bibliografia

Felipe Arocena, Mort i resurrecció de Facundo Quiroga. Història cultural de lo que ha significat 'ser modern' per als llatinoamericans, Edicions Trilce, Montevideo, 1996, ISBN 9974-32-137-9
Beatriz Sarlo, Una modernitat perifèrica: Buenos Aires 1920 i 1930, Buenos Aires, Nova Visió, 1988
Néstor García Canclini, Cultures Híbrides Estratègies per a Entrar i Eixir de la Modernitat, Edit. Grijalbo, Mèxic, 1990.
Jesús Martín Barber, Modernitat i Massmediación en Amèrica Llatina, en Dels Mijos a les Mediació, Mèxic, G. Gili, 1991.
C. Ossandón/I. Santacruz, Entre les Ales i el Plom, Arcis/LOM Edicions, Santiago, 2001
Ángel Branca, La Ciutat Lletrada, Hanover, USA, Edicions del Nort, 1984

Vore també

Este artícul conté una traducció derivada de «Modernidad periférica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.