Mina de diamants Mir
.jpg){kind=link}
La mina Mir (en ruso: Кимберлитовая алмазная трубка «Мир» Kimberlitovaya Almaznaya Trubka "Mir"; en espanyol, «mina d'kimberlita i diamant "Pau"»), també cridada mina Mirny és una antiga mina a cel obert de diamants de Rússia, ara inactiva, ubicada junt a la ciutat de Mirny, en la república de Sajá, Siberia Oriental. La mina té 525 m de profunditat (4.ª en el món) i té un diàmetro de 1200 m,[1] sent el segon major forat excavat en el món, despuix de la mina del canó de Bingham en Salt Lake City (Estats Units). L'espai aéreu per damunt de la mina està tancat als helicòpters per alguns incidents en els que varen ser succionats cap al fondo pel fluix d'aire.[2][3][4]
La ciutat de Mirny, inicialment un poble, va viure un creiximent espectacular com a ciutat des de l'obertura de la mina gràcies a l'impuls econòmic proporcionat per esta.
Descobriment
[editar | editar còdic]El jaciment diamantífero va ser descobert el 13 de juny de 1955 pels geólogos soviètics Yuri Khabardin, Ekaterina Elagina i Viktor Avdeenko durant la gran expedició Amakinsky en la República Socialista Autònoma de Yakutia (RSSA Yakutia), hui República de Sajá de la Federació Russa. Varen trobar rastres de la roca ígnea kimberlita que s'associa generalment en els diamants. Esta troballa va ser el primer èxit en la busca d'kimberlita en Rússia, despuix de numeroses expedicions fallanques en els anys 1940 i 1950. Per este descobriment, en 1957 Khabardin va rebre el Premi Lenin, que era un dels més alts premis en la Unió Soviètica.[5][6]
Desenroll de l'explotació
[editar | editar còdic]
El desenroll de la mina s'havia iniciat en 1957 en condicions climàtiques extremes. Sèt mesos d'hivern a l'any el sol estava congelat, lo que feya difícil la mineria en hivern, tornant-se ademés en fanc en estiu. Els edificis varen tindre que ser alçats sobre pilotes, per a que no s'afonaren en l'estiu, i la planta principal de processament va tindre que ser construïda en un terreny més estable que es troba a uns 20 km de la mina. Les temperatures hivernals són tan baixes que els neumàtics dels automòvils i l'acer poden quebrar-se i l'oli congelar-se. Durant l'hivern, els treballadors varen utilisar motors a reacció per a descongelar i desenterrar el permafrost o ho varen detonar en dinamita per a accedir a la kimberlita subjacent. La mina sancera tenia que ser coberta de nit per a evitar la congelació de la maquinària.[2][7]
En la década de 1960 la mina estava produint 10 000 000 quilats (2000 kg) de diamants a l'any, dels quals una fracció relativament alta (20 %) eren de calitat gema.[2] Les capes superiors de la mina (fins als 340 m) tenien un contingut molt alt en diamants de 4 quilats (0,80 g) per tonellada de mineral, en una taxa relativament alta de gemas en relació en les pedres industrials. El rendiment es va reduir a prop de 2 quilats (0,40 g) per tonellada i el ritme de producció es va reduir a 2 000 000 quilats (400 kg) per any prop del fondo del pou. El diamant més gran de la mina es va trobar el 23 de decembre de 1980; pesava 342,5 quilats (68 g) i va ser cridat "26.º Congrés de el PCUS" (XXVI съезд КПСС, en honor a l'acontenyiment polític del mateix nom). L'explotació de la mina es va interrompre en la década de 1990 a una profunditat de 340 m en acabant de que el fondo del pou s'inundara, pero es va recomençar més vesprada.[8][9]
Participació de De Beers
[editar | editar còdic]
El ràpit desenroll de la mina Mir havia preocupat a l'empresa De Beers, que en eixe moment estava distribuint la major part dels diamants del món. De Beers tenia que comprar diamants russos en la finalitat de controlar el preu de mercat, i per lo tant li era necessari saber lo més possible sobre els desenrolls miners russos. En la década de 1970, De Beers va solicitar permís per a visitar la mina Mir. El permís va ser concedit en la condició de que els experts russos visitaren les mines de diamants de De Beers en Suràfrica. L'eixecutiu de De Beers, sir Philip Oppenheimer, i el geólogo cap Barry Hawthorne varen aplegar a Moscou en l'estiu de 1976. Varen ser intencionadament demorats en Moscou per la disposició d'una série de reunions i convits fastuosos en geólogos soviètics, mineralogistas, ingeniers i administradors de la mina. Quan Oppenheimer i Hawthorne finalment varen aplegar a la mina Mir, les seues vises estaven a punt d'expirar, per lo que només varen poder estar 20 minuts en la mina. Inclús eixe curt temps va ser suficient per a obtindre alguns detalls importants. Per eixemple, que els russos no utilisaven aigua durant el processament de mineral en absolut, lo que va ser sorprenent para De Beers. La raó era que l'aigua es congelaria la major part de l'any, i en el seu lloc es trituraba en sec. De Beers també hi havia sobrestimado el tamany del forat de la mina.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 8 d'agost de 2009 (en rus). English version
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «A Brief History of the World’s Largest Open Pit Diamond Mine». Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2013. Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ «Mirny Diamond Mine». Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2009. Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ «Mirny Diamond Mine». Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ «[2]» (en rus).
- ↑ «Город Мирный» (en rus). Official site of town Mirny. Archivat des d'el original, el 10 de juny de 2009. Consultat el 8 d'agost de 2009.
- ↑ E. J. Epstein (1982). «17 The Russians llaure coming», The diamond invention, Hutchinson. ISBN 0-09-147690-9.
- ↑ «Именные алмазы (list of named diamond)» (en rus). Archivat des d'el original, el 20 de juliol de 2012. Consultat el 8 d'agost de 2009. English version
- ↑ (2006) Jessica Elzea Kogel, Society for Mining, Metallurgy, and Exploration (U.S.), SME, p. 424. ISBN 0-87335-233-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mina de diamantes Mir» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.