Microcarididae

Microcarididae és una família extinta de tilacocéfalos, generalment inclosa dins del orde Concavicarida. Va ser proposta per Frederick R. Schram en 2014 com a part d'una classificació familiar tentativa de Thylacocephala. En les revisions més recents, la família s'usa sobretot per a agrupar formes triásicas de tamany chicotet a mijà, en un closca o escut ornamentado per costelles, rugosidades o terrats subverticales, i en un rostre anterior generalment marcat.

La composició de Microcarididae ha segut discutida, ya que varis gèneros varen ser assignats o retirats de la família segons el pes donat a l'ornamentació del exoesquelet, la forma del rostre, el marge posterior i la presència d'espines posteriors. En una interpretació restringida, Microcarididae inclou Ferrecaris, Kitakamicaris, Microcaris, Miyagicaris i Parisicaris.

Història de la classificació

Archiu:Microcaris minuta caps block 1 .png

Dibuix llineal de dos eixemplars de Microcaris minuta de Magasa, Calcara vaig donar Zorzino, Triásico Superior.

Schram va incloure originalment en Microcarididae a varis gèneros en closca ornamentado, entre ells Microcaris, Atropicaris, Ferrecaris i Thylacocephalus. La família va ser definida de manera àmplia per caràcters com el tamany chicotet a moderat, el rostre fi, puntagut i dirigit anteriorment, i la superfície de la closca en rugosidades o terrats.

La descripció de Kitakamicaris en el Triásico Inferior de Japó va ampliar la distribució de la família i va mostrar que les formes microcáridas no estaven llimitades al Triásico Mig i Triásico Superior d'Europa. Posteriorment, la troballa de Miyagicaris en la mateixa unitat japonesa i de Parisicaris en la Paris Biota d'Idaho va reforçar l'importància de la família durant el Triásico enjorn.

La classificació es va tornar més problemàtica en l'inclusió de formes com Keelicaris, Rugocaris i Thylacocephalus, assignades a Microcarididae per alguns autors sobre la base de l'ornamentació de la closca. No obstant, atres treballs varen senyalar que esta assignació era dèbil si s'usava solament l'ornamentació. Ji i colaboradors varen excloure a Thylacocephalus per la seua combinació particular d'espines posteriors i oculars, varen considerar a Keelicaris fòra de Microcarididae i varen deixar a Rugocaris com incertae sedis a nivell familiar. En 2024, Ehiro i Kano varen usar una composició restringida de la família, integrada per Ferrecaris, Kitakamicaris, Microcaris, Miyagicaris i Parisicaris.

Descripció

Els microcáridos es reconeixen principalment per la morfologia de la closca, ya que en molts tàxons les parts blanes no es conserven. En sentit general, presenten closques menudes a mijans, de contorn trapezoidal o subtriangular, en rostre anterior i una ornamentació composta per costelles, rugosidades o terrats subverticales.

La diagnosis modificada per Ji i colaboradors caracterisa a la família per closques de tamany chicotet a mijà, rostre anterior puntagut, costelles o terrats verticals paralels distribuïdes sobre la closca, costelles intercaladas incompletes des dels màrgens dorsal i ventral, i una vora posterior curta i truncat. Esta definició funciona be per a molts microcáridos triásicos, encara que no resol per complet la posició de tots els gèneros assignats històricament a la família.

En treballs recents s'ha prestat atenció a la terminologia de la closca. Ehiro i Kano varen seguir l'interpretació de que la closca dels tilacocéfalos seria un escut univalvo i no una closca bivalvat en sentit estricte, per lo que varen usar térmens com a «llínea mija dorsal» i «costat esquerre/dret de la closca» en lloc de «marge dorsal» i «valvas».