Megahercio

Un receptor de ràdio portàtil multibanda.

Un megahercio (MHz) és una unitat de mida de la freqüència, que equival a 10⁶ hercios (1 milló). S'utilisa molt freqüentment com a unitat de mida de la freqüència de treball d'un dispositiu d'alguna cosa, o be com a mida d'ones.

Plantilla:SI unitat minúscula

Megahercios en informàtica

Es va utilisar molt en este camp (sobretot entre els anys 1974 i 2000) per a referir-se a la velocitat de processament d'un microprocessador, ya que la velocitat de rellonge estava en eixe orde de magnitut. No obstant ya ocorria que el rendiment d'un MOS 6502 a 1 MHz era molt similar, inclús a voltes superior, al d'un Zilog Z80A a 4 MHz, i viceversa no sempre.

El triumfo del compatible IBM PC va fer que Intel i els seus competidors en els processadors x86 es llançaren a una carrera pel processador més ràpit, que va aplegar al seu llímit en el Pentium IV a 3800 MHz. Recordem que cada hercio és un cicle per segon, lo que significa que un processador a 3800 MHz realisa tres mil huitcents millons d'operacions per segon que be poden ser suma, resta, multiplicació o divisió, pero actualment és més comuna que s'expresse en Gigahercios com 3,8 GHz ya que és la seua més propenc múltiple superior. La desventaja d'operar a eixa freqüència és el calfament del processador, i per tant una menor vida útil del mateix per l'encariment i el desgast continu de l'estructura interna del processador.

Este aument de velocitats per part del treball del microprocessador ha dut a una pràctica denominada overclocking consistent en forçar manualment les freqüències de série del processador, incrementant els valors del multiplicador del microprocessador o del FSB a través d'una série de configuracions. S'han aplegat a registrar freqüències superiors als 9 GHz per mig de refrigeració forçada per nitrogen líquit. En teoria, el llímit físic del silici, com a material actual d'integració ronda els 10 GHz encara que este sistema ya està quedant obsolet per l'eixida de nous cpus.

Atres components, com la memòria RAM o la VRAM i l'unitat de processament gràfic també operen a diferents freqüències, habitualment també de l'orde de megahercios, encara que estes especificacions tècniques eren menys anunciades pels venedors d'ordenadors que la freqüència del microprocessador, pel seu menor gancho comercial.

Ya AMD havia començat a utilisar número que no indicaven la freqüència del processador, sino el seu rendiment comparat, i els Power Macintosh en processadors més llents batien tranquilament en rendiment a PCs com micros tres voltes més ràpits. No obstant, el panorama va canviar en el llançament del AMD Athlon 64, en rendiment molt superior al del Pentium IV pese a la seua menor velocitat, que va forçar a Intel a respondre integrant varis núcleus (curiosament evolucions de la seua anterior arquitectura Pentium III a la mitat de la velocitat punta del Pentium IV) en un mateix microprocessador. Abdós factors combinats fan que hui en dia es vixca una carrera dels núcleus a on es publicita el número de núcleus inclosos en la CPU sense detallar si són gràfics o generals, defugint moltes voltes l'informació sobre la velocitat.

Mit del megahercio

Un error comú, cridat habitualment el «mit del megahercio» és que afirma que un microprocessador serà més ràpit que un atre si la seua freqüència és major; no obstant, açò no és necessàriament cert. Caldria tindre en conte més paràmetros per a conéixer el rendiment que s'aprofita de cada cicle.

Aixina, per eixemple, hi ha una classe de computadors d'arquitectura CISC, que es caracterisen per tindre un conjunt d'instruccions més complexes que les d'arquitectura RISC. Les instruccions RISC es realisen en promig més ràpit, pero les CISC són més elaborades. Funcionant a menor freqüència, un CISC podria ser més eficient.

Dins d'un mateix tipo d'arquitectura (per eixemple, comparant dos processadors x86 a una mateixa freqüència, la forma de dispondre els transistors, la seua litografia, els seus elements, les seues unitats, és dir la seua estructura interna, aixina com les seues instruccions, tindrà molta més repercussió en el rendiment encara que la freqüència de rellonge. A modo comparatiu, un processador de 2001 mononúcleo a 2 GHz no se li podria comparar a l'eficiència d'un processador multinúcleo del 2011 a 2 GHz. Alguna cosa semblança ocorre en els processadors gràfics. Lo més adequat per a medir en seguritat el rendiment és realisar un banc de proves o benchmark.