Anar al contingut

Medicina del somi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Eixemple d'un diari de somi

La medicina del somi és una especialitat mèdica que es dedica al diagnòstic i tractament dels trastorns del somi. Des de mediats de el XX, les investigacions han generat coneiximents, respostes i cuestionamientos cada volta més amplis sobre el funcionament del cicle somie vigília. Esta disciplina, que està creixent ràpidament, s'ha convertit en una subespecialitat mèdica reconeguda en alguns països. La medicina del somi odontológica també ha segut reconeguda i certificada pels comités mèdics d'alguns països. Degudament organisats, en els Estats Units s'estan organisant programes acadèmics de postgrau d'una duració mínima de 12 mesos. En alguns països, els investigadors del somi poden ser els mateixos doctors que oferixen tractament a persones que tenen dificultats per a dormir.

Les primeres clíniques de somi dels Estats Units es varen fundar en els 70 en la colaboració de meges, atres tècnics i professionals de la salut; l'estudi, diagnòstic i tractament de l'apnea obstructiva de somi varen ser els seus primers objectius. Per a 1999, pràcticament qualsevol mege nortamericà sense un tractament específic en medicina del somi podia obrir ya el seu laboratori del somi.[1]


Els trastorns i destorbament del somi són molt comuns i tenen conseqüències significatives en la vida dels individus afectats, i també efectes econòmics i de molts atres tipos a nivell social.[2][3][4][5] Segons el doctor Charles Czeisler, el Comité Nacional de Seguritat en el Transport dels Estats Units (U.S. National Transportation Safety Board) ha descobert que la principal causa dels accidents fatals dels tráileres en les carreteres té que vore en un estat de fatiga dels conductors (fatiga 31%, consum d'alcohol o d'atres substàncies 29%),[6] i la privació de somi ha segut un factor significatiu en accidents dramàtics tals com el Desastre del Exxon Valdez, els incidents nuclears en Chernobyl i en Three Mile Island i l'explosió del transbordador espacial Challenger.[7]

Alcanç i classificació

Artícul principal → Trastorns del somi.


Les habilitats en medicina del somi requerixen comprendre una gran diversitat de trastorns, molts dels quals presenten síntomes molt similars com, per eixemple, la somnolència diürna excessiva, que, en absència de privació de somi voluntària, "casi inevitablement és provocada per un trastorn de somi que és possible identificar i tractar" com, per eixemple, l'apnea de somi, la narcolèpsia, l'hipersomnio idiopático del sistema nerviós central, el síndrome de Kleine-Levin, el hipersomnio relacionat en la menstruació, l'estupor recurrent idiopático o els trastorns del ritme circadiano.[8][9] Un atre dels trastorns més comuns és l'insomni, que consta d'una série de síntomes i té molt diverses causes físiques o mentals. Tots els casos s'aborden de distinta manera i no poden tractar-se sense abans portar a terme el degut diagnòstic.


La Classificació Internacional dels Trastorns del Somi (ICSD)[10][11] es va reestructurar en 1990 per a incloure un còdic que corresponguera a cada entrada diagnòstica i per a classificar lo millor possible els trastorns del dormir a través d'un mecanisme fisiopatológico, i no solament a través de la queixa primària. L'entrenament en medicina del somi és multidisciplinario, i l'actual estructura es va elegir per a estimular l'enfocament multidisciplinario en el diagnòstic. Generalment els trastorns del somi no s'ajusten en precisió a la classificació internacional; els diagnòstics diferencials s'entrecreuen en els sistemes mèdics. En 1997 es varen elaborar revisions menors i actualisacions a la ICSD i, des de llavors, existix una versió "revisada" de la classificació: la denominada ICSD-R. L'actual sistema de classificació presenta, de fet, les categories que va sugerir Nathaniel Kleitman, el "pare de l'investigació del somi", en la seua obra de 1939 Sleep and Wakefulness (El somi i la vigília, encara no traduït a l'espanyol).

La ICSD-R va incloure als trastorns del somi primaris en els subgrups 1) disomnias, que inclou a aquells que generen queixes d'insomni o de somnolència excessiva, i 2) les parasomnias, que, si ben no generen eixes queixes primàries, sí interrompen el somi o es presenten durant la nit. Una subdivisió adicional de les disomnias preserva l'integritat dels trastorns de somi del ritme circadiano, segons lo publicat per aproximadament 200 doctors i investigadors de tot lo món que varen participar, entre 1985 i 1990, en l'elaboració d'esta versió. Els dos últims subgrups varen ser: 3) els trastorns de somi mèdics o psiquiàtrics i 4) la secció a on es proponen nous tipos de trastorns de somi. Els autors varen pensar que el terme mèdics o psiquiàtrics no era precisament l'ideal, pero varen creure que resultava millor que l'alternativa d'usar el de orgànics o no orgànics, el qual molt provablement canviaria en el futur. Els esquemes d'informes detallats varen servir per a obtindre més informació i realisar investigacions més profundes. En el 2005 es va publicar una segona edició d'esta classificació: la ICSD-2.

El MeSH (acrònim en anglés de Medical Subject Headings, que en espanyol podria traduir-se com Encapçalats de Temes Mèdics,[12]), servici que forma part de la Biblioteca Nacional de Medicina i dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, utilisa categories generals molt similars: 1) les disomnias, a on s'inclou a la narcolèpsia, l'apnea i als trastorns del ritme circadiano, 2) les parasomnias, que inclouen el bruxisme (rechinar de dents), el sonambulisme i l'enuresis, i 3) destorbament en el dormir originades per trastorns mèdics o psiquiàtrics. El sistema ací aplicat genera "arbres", en els que cada diagnòstic s'elabora des de perspectives diverses, de modo tal que cada trastorn rep distints còdics.


El DSM-IV-TR (sigles de la versió revisada de la quarta edició del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (editat en espanyol com Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals[13]) aplica els mateixos còdics diagnòstics que la Classificació internacional de malalties i atres problemes de salut (CIE-10) i classifica els trastorns de somi en tres grups: 1) trastorns de somi primaris, que inclou tant disomnias com parasomnias, que se supon són conseqüència d'un destorbament endógena en els mecanismes generadors del cicle somie-vigília o en els mecanismes de sincronicitat d'eixe cicle, 2) trastorns secundaris a trastorns mentals i 3) trastorns relacionats en un padecimiento mental o en l'abús en el consum de substàncies.

Desenroll històric

Un mege de el XVI va escriure que molts treballadors se sentien exhausts i adormilados en les primeres hores de la nit; que les relacions sexuals en les seues parelles solien donar-se durant el periodo de vigília, despuix d'un primer somi reparador. Segons els antropòlecs, les societats aïllades sense llum elèctrica dormen seguint distints patrons de somi; rara volta ho fan conforme a l'hàbit actual de dormir huit hores en un sol periodo nocturn.[14] S'ha escrit molt sobre l'interpretació dels somis, des de temps bíblics fins a Sigmund Freud, pero el dormir per sí mateixa va ser considerat, durant molts sigles, simplement un estat passiu opost al despertar.[15]

El concepte de medicina del somi va nàixer durant la segona mitat de el XX. Pel ràpit desenroll en els coneiximents sobre el dormir (com, per eixemple, els alvanços en el camp de la cronobiologia des de 1960 i el descobriment del somi MOR (1952-1953) i de l'apnea de somi (descrita per volta primera en la lliteratura mèdica en 1965), va terminar per reconéixer-se l'importància del somi en l'àmbit de les ciències de la salut. La comunitat mèdica va començar a prestar més atenció en els últims anys als trastorns primaris del somi (l'apnea del somi, per eixemple) i també a la rellevància de la calitat del somi en el desenroll d'atres padecimientos. Per a la década de 1970, en els Estats Units i en molts països d'Occident en les dos décades següents, es varen fundar clíniques i laboratoris de somi per a l'estudi i tractament del dormir i els seus trastorns. La major part dels mèdics especialistes en trastorns del somi varen centrar el seu interés en l'apnea; alguns eren experts en narcolèpsia. Encara no sorgia la necessitat de restringir l'us del terme mèdic del somi o del terme hipnólogo, i va començar a nàixer la d'elaborar les normes corresponents.


L'entrenament mèdic tradicional no ha posat suficient atenció als trastorns del somi. Segons la revisió publicada en el 2005 per la doctora Ruth M. Benca (del Departament de Siquiatria de l'Universitat de Wisconsin) sobre el diagnòstic i tractament de l'insomni crònic, la major part dels meges "no estan ben entrenats respecte al somi i els seus trastorns" i un estudi realisat en 1990-1991 en 37 facultats de medicina dels Estats Units va demostrar que el somi i els seus trastorns eren "abordats" en un temps total d'ensenyança de menys de dos (2) hores, en promig.[16] La revisió de la doctora Benca cita un estudi elaborat en el 2002 per Papp i els seus colaboradors en un grup de més de 500 meges d'atenció primària els qui varen dir que els seus coneiximents sobre els trastorns del somi eren bons (10%), suficients (60%) o mals (30%); cap els va considerar "excelents". La revisió de més de 50 estudis indica que tant els meges com els pacients semblen no estar disposts a analisar les queixes de somi, en part per la seua sentir de que els tractaments per a l'insomni són ineficaços o estan associats en riscs, i a que:

“És possible que els meges exploren en els pacients les dificultats de somi a l'objecte d'evitar tindre que abordar problemes de salut de major importància, que els obligarien a dedicar més temps al pacient.”

[17]


Per una atra part, un comentari editorial en un número aparegut durant 1999 en la revista de neumología Chest del Colege Nortamericà de Cirugians del Tórax (neumólogos, en l'àmbit clínic) va posar molt interés en els Interrogants en medicina del somi (Conundrums in Sleep Medicine). L'autor, en eixe llavors president de la Secció Somie de la seua organisació, es preguntava: "¿Qué fa falta per a obrir un laboratori de somi? ¡Diners i un espai físic! Segons pareix, qualsevol persona pot establir un laboratori de somi, i aixina ocorre."[1] Sobre el procés d'acreditació necessari per a fer-ho, agrega: "No obstant, la major part de les entitats (dels Estats Units) no estipulen condicions per a fer-ho; encara més, la major part de les companyies de segurs tampoc han establit encara condicions per als reembóss. Existix també un Comité Nortamericà de Medicina del Somi (American Board of Sleep Medicine, ABSM) que certifica als nous especialistes en trastorns del somi. Esta certificació pretén facultar als individus més calificats per a que obrir un laboratori de somi; no obstant, la certificació no és necessària per a dirigir un laboratori de somi ni tampoc per a portar a terme estudis de somi." La preocupació de l'autora del comentari editorial va ser, en eixe any:

“No tots els pacients en hipersomnio tenen apnea del somi, i poden perdre-se atres diagnòstic si el mege va rebre entrenament només per al diagnòstic i tractament de l'apnea de somi. Ademés, quan un mege instala el seu propi laboratori de somi, s'assumix que és un expert en somi i se li solicita que evalue i tracte tot tipo de trastorns de somi, a pesar de que no va rebre entrenament apropiat per a fer-ho.[1] ”

En el Regne Unit, segons pareix fan falta molts coneiximents sobre medicina del somi i millors possibilitats de diagnòstic i tractament. En la seua pàgina web ([8]), el periòdic britànic Guardian cita al director del Centre del Somi del Centre de Salut Imperial (l'Imperial College Healthcare NHS Trust): "Un dels problemes en el nostre país és que hi ha hagut realment poc entrenament en medicina del somi; realment no existix un programa estructurat d'adestrament per a meges del somi." La pàgina web del Centre de Salut Imperial[18] mostra interés en el tractament del síndrome d'apnea obstructiva crònica (OSA, en anglés) i en uns pocs trastorns, pero entre ells no l'insomni.

Cronologia

  • Antic Egipte - Segons lo que mencionen els papirs de Ebers, de Edwin Smith i de Cahun, potser el primer tractament contra l'insomni (el primer hipnòtic) va ser l'opi.[19]
  • Antiga Grècia - En els texts del corpus hipocrático apareixen numeroses referències al somi.
  • Galeno de Pérgamo (129 o 130-200 o 216 d. C.) publica el tractat De Dignotione ex Insomnis Libellis (ya traduït a l'anglés com On Diagnosis from Dreams, és dir, Sobre el diagnòstic dels somis, pero encara no traduït a l'espanyol), que descriu els somis o ensoñacions) i afirma que poden ser un reflex dels padecimientos del cos.[20]
  • 1830 - El mege escocés Robert MacNish publica la monografia The Philosophy of Sleep (La filosofia del somi, encara no traduïda a l'espanyol), a on es descriu, més des d'un punt de vista filosòfic que experimental, al somi com un estat passiu del funcionament del cervell, en contrast en la vigília, un estat actiu.
  • 1910 - Els fisiólogos francesos René Legendre i Henri Piéron descobrixen que, en injectar sèrum de gossos en privació de somi a atres desperts, estos últims mostren fatiga. Piéron falca el terme hipnotoxina per a denominar a la substància hipotètica, eixe factor endógeno promotor del somi.
  • 1913 - Henri Piéron publica el primer text a on s'analisa el somi des d'un punt de vista fisiològic, Li Problème Physiologique du Sommeil (El problema fisiològic del somi, encara no publicat en espanyol), que es considera l'inici de l'enfocament modern en les investigacions sobre el dormir.
  • 1929 - El psiquiatra alemà Hans Berger demostra, en desenrollar l'electroencefalograma (EEG) i aplicar-ho a la comparació del cervell de persones dormides en el de persones despertes, que l'activitat elèctrica en abdós estats (somi i vigília) és totalment distinta: es descobrixen, aixina, els patrons canviants associats en cada u d'abdós estats, en lo que es posa en dubte l'idea de que el dormir és un procés passiu del cervell.
  • Investigacions de diversos autors varen trobar, durant la década de 1930, que l'activitat elèctrica del cervell es caracterisava, durant el somi, per la presència d'ones llentes i husos d'alta amplitut i, durant la vigília, per la presència del denominat ritme alfa i, darrere d'este, d'un ritme de baixa amplitut. Per eixemple, en 1937 Alfred Loomis va determinar que el somi no és un estat de letàrgia neuronal, sino un estat actiu en el que, durant la nit, el cervell passa per diferents fases.[21]
  • 1949 - Horace Winchell Magoun (1907-1991), fisiólogo nortamericà, i Giuseppe Moruzzi (1910-1986), fisiólogo italià, desenrollen la teoria del sistema d'activitat reticular (l'influència de la formació reticular del talle cerebral sobre l'activació de el EEG), que va determinar, per eixemple, que la transició del somi a la vigília s'associava en alteracions en la sincronisació de les descàrregues d'eixa estructura específica en la corfa cerebral, i va permetre començar a entendre els processos fisiològics ocorreguts durant el somi. L'artícul en el que abdós autors varen publicar les seues troballes es considera des de fa molts anys una obra clàssica de les neurociencias.[22][23][24][25]
  • 1953 - Eugene Aserinsky i Nathaniel Kleitman, el seu assessor del doctorat, descobrixen l'importància, en el dormir, dels moviments ràpits dels ulls (MOR).

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Collop NA(1999).«Conundrums in sleep medicine».Chest.115(3)
    607–8.doi:10.1378/chest.115.3.607.Consultat el 1 de setembre de 2008.
  2. ↑ Ohayon MM(2007).«[Prevalence and comorbidity of sleep disorders in general population]».Rev Prat.57(14)
    1521–8.
  3. ↑ Sigurdson K, Ayas NT(2007).«The public health and safety consequences of sleep disorders».Ca. J. Physiol. Pharmacol..85(1)
    179–83.doi:10.1139/i06-095.
  4. ↑ Summers MO, Crisostomo MI, Stepanski EJ(2006).«Recent developments in the classification, evaluation, and treatment of insomnia».Chest.130(1)
    276–86.doi:10.1378/chest.130.1.276.{
  5. ↑ National Heart, Lung, and Blood Institute Working Group on Problem Sleepiness, David F. Dinges, Chair. «Working Group Report on Problem Sleepiness» (PDF). National Institutes of Health. Consultat el 27 de juliol de 2008.
  6. ↑ Czeisler, Charles A.. «Pathophysiology and Treatment of Circadian Rhythm Sleep Disorders» (Video). MedScape. Consultat el 22 d'octubre de 2008.
  7. ↑ «Sleep, Performance, and Public Safety». Division of Sleep Medicine at Harvard Medical School and WGBH Educational Foundation. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2020. Consultat el 27 de juliol de 2008.
  8. ↑ (2000).«What is causing excessive daytime sleepiness?: evaluation to distinguish sleep deprivation from sleep disorders».Postgraduate Medicine.107(3)
    108–23.doi:10.3810/pgm.2000.03.932.Consultat el 27 de juliol de 2008.
  9. ↑ (2000).«What is causing excessive daytime sleepiness?: evaluation to distinguish sleep deprivation from sleep disorders».Postgraduate Medicine.107(3)
    108–23.doi:10.3810/pgm.2000.03.932.Consultat el 6 d'octubre de 2008.
  10. ↑ American Academy of Sleep Medicine. International classification of sleep disorders, revised: Diagnostic and coding manual (PDF, 208 pgsPDF, 208 pgs), Chicago, Illinois: American Academy of Sleep Medicine. ISBN 0-9657220.
  11. ↑ Thorpy MJ(2005).«Which clinical conditions llaure responsible for impaired alertness?».Sleep Med..6 Suppl 1
    S13–20.doi:10.1016/S1389-9457(05)80004-8.
  12. ↑ «Medical Subject Headings». Consultat el 27 de juliol de 2008.
  13. ↑ Plantilla:EMedicine
  14. ↑ meua_m1200/is_13_156/ai_56458799/print «Slumber's Unexplored Landscape».Science News.Consultat el 27 de juliol de 2008.
  15. ↑ Kleitman, Nathaniel (1938, revisió 1963, reimpressió 1987) Sleep and Wakefulness (en anglés). The University of Chicago Press, Midway Reprints séries, ISBN 0-226-44073-7
  16. ↑ Benca, R. M. (2005). Diagnosis and treatment of chronic insomnia: A review. Psychiatr Serv, 56(3), Mar, 332–343. (PMID=15746509 DOI=10.1176 appi.ps.56.3.332 [1]
  17. ↑ Papp, K. K., Penrod, C. E., Strohl, K. P. (2002). Knowledge and attitudes of primary care physicians toward sleep and sleep disorders. Sleep Breath, 6(3), Sep, 103-109. PMID=12244489 [2]
  18. ↑ «Sleep services». Imperial College Healthcare NHS Trust. Archivat des d'el original, el 4 d'octubre de 2008. Consultat el 2 d'agost de 2008.
  19. ↑ [3]
  20. ↑ Vore On Diagnosis from Dreams, traducció de L. Pearcy, [www.medicinantiqua.org.uk], citada per D. Todman en A History of Sleep Medicine, en [4].
  21. ↑ [5]
  22. ↑ Moruzzi, G. and Magoun, H. W. (1949). Brain stem reticular formation and activation of the EEG. EEG Clinical Neurophysiology I: 455-473.
  23. ↑ [6]
  24. ↑ [7]
  25. ↑ Moruzzi, G., Magoun, H. W. (1949). Brain stem reticular formation and activation of the EEG. Electroencephalogr Clin Neurophysiol, 1:455-473.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Medicina_del_somi&oldid=1435560»