Segons el mormonisme, la Mare Celestial o Mare en els Cels és la mare dels esperits humans i l'esposa de Deu. Esta doctrina es remonta a Joseph Smith, fundador del Moviment dels Sants dels Últims Dies, i es va fer més difosa després de la crisis de successió del moviment despuix de la mort de Smith en 1844.

La creència en una Mare Celestial és ensenyada principalment per L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies[1] i per atres organisacions mormonas fonamentalistes.cita requerida Esta doctrina no és reconeguda per atres denominacions del mormonisme, com és el cas de la Comunitat de Crist, a on el trinitarisme és predominant.

En L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies és mencionada en un dels seus himnes. També és breument comentada en els manuals d'ensenyança de l'Iglésia i en alguns sermones.[2] La Mare Celestial no és objecte d'oració per als membres ya que esta pràctica no és acceptada oficialment.cita requerida

Exégesis doctrinal de la Mare Celestial

Els fonaments teològics de la creència en la Mare Celestial se li atribuïxen a Joseph Smith, fundador del Moviment dels Sants dels Últims Dies, qui poc abans de la seua mort en 1844 va esbossar una controvertida visió de Deu, la que diferia radicalment del consens cristià tradicional.[3] La teologia que va descriure Joseph Smith inclou la creència de que Deu va a compartir la seua glòria en els seus fills, i que els humans poden convertir-se en sers exaltats, deus i deeses, en el Més allà.


Encara que no hi ha evidència clara de que Joseph Smith ensenyara públicament sobre la Mare Celestial, varis dels seus contemporàneus li varen atribuir esta doctrina, ya siga directament o com a conseqüència de la seua postura teològica. Una nota editorial de History of the Church 5:254, presumiblement cita a Joseph Smith dient: «Vingau a mi, he ací els misteris que el home no ha vist, he ací el nostre Pare en el cel i la Mare, la Reina». Ademés, un reporte de segona mà va declarar que en 1839 Joseph Smith li havia dit a Zina Diantha Huntington, una de les esposes plurals de Smith, després de la mort de la seua mare, que «no només anava a reconéixer a la seua mare de nou a l'atre costat, sino que a banda d'això, vosté es reunirà i familiarizará en la seua eterna Mare, l'esposa del seu Pare en el cel».[4]

Adicionalment, membres del Quòrum Ungido, una organisació espiritual molt selecta que estava al tant de les ensenyances de Joseph Smith en els inicis de l'Iglésia, també reconeixia l'existència d'una Mare Celestial.[5] Per lo demés, Claves and Seasons va publicar una carta a l'editor d'una persona malnomenada «L'Au Tacada de José», en la que l'autor declarava que en la vida pre-terrenal l'esperit «era un chiquet en el seu pare i la seua mare en el cel».[6]

En 1845, despuix de l'assessinat de Joseph Smith, la poetisa Eliza R. Snow va publicar un poema titulat El meu Pare en el Cel (més vesprada titulat Invocació, o els Eterns Pare i Mare; ara s'utilisa com la lletra del popular himne de l'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies Oh el meu Pare), el qual reconeix l'existència d'una Mare Celestial.[7] Un fragment d'este himne es reproduïx ací:

¿Hi ha en els cels pares sols?
Clara la veritat està;
la veritat eterna mostra:
mare hi ha també allà.

Alguns dels primers mormones consideraven a Eliza R. Snow una profetisa (encara que no ho era).[8] Més tart, no obstant, el president de l'Iglésia Joseph F. Smith (nebot de Joseph Smith) va explicar la seua pròpia postura al respecte: que «Deu li va revelar a Joseph Smith el principi de que tenim una mare i un pare en el cel; Joseph Smith li'l va revelar a Eliza Snow Smith, la seua esposa, i Eliza Snow es va inspirar, en ser poetisa, per a presentar-ho en vers».[9]

La doctrina també s'atribuïx a varis atres dels primers líders de l'Iglésia. D'acort en un sermón de Brigham Young, Joseph Smith va dir una volta: «no adoraria a un Deu que no tinguera un pare, i no sé que faria Ell si no tinguera una mare; l'absència de lo primer seria tan absurt com l'absència de lo atre».[10]

Esta doctrina, la de que hi ha una Mare en els cels, va anar en una ocasió afirmada en claritat per la Primera Presidència de l'Iglésia quan, en parlar de la preexistencia i l'orige del home, varen dir: «el home, com a esperit, va ser engendrat per "pares celestials", va nàixer d'ells i es crie fins a la madurea en les mansions eternes del Pare»; el home és «sement de paternitat celestial», i «tots els hòmens i dònes són a semblança d'un Pare i una Mare Universal, i són lliteralment fills i filles de la Deidad».[11]

Sustentamiento de la doctrina

Segons L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies, la creència en esta doctrina descansa en la confiança de que va ser revelada a un profeta de Deu i com a tal, se sumixca al conjunt de creències sostingudes per els qui accepten este punt.[12] No obstant, també s'esgrimixen certs raonaments per a justificar tal postura, revolucionària per a la teologia de l'época. Bruce R. McConkie, teòlec mormón, senyala lo següent:

En la veritat cristiana de que tots els hòmens són fills espirituals d'un Pare Etern, esta implícita la veritat, comunament no mencionada, de que són també fills d'una Mare Eterna. Un Varó de Santitat exaltat i glorificado (Moisés 6:57) no podria ser Pare a menos que una Dòna d'igual glòria, perfecció i santitat ho acompanyara com a Mare. L'engendrar fills convertix a el home en pare i a la dòna en mare, no importa si parlem del home en el seu estat mortal o immortal.
Bruce R. McConkie

Oració i cult a la Mare Celestial

Orson Pratt, un dels primers apòstols de l'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies, es va opondre a adorar a la Mare Celestial, declaracions doctrinales de Pratt que figuraven en The Seer.

Alguns «mormones feministes», grup no oficial de l'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies, han adoptat la pràctica d'orar a la Mare Celestial; no obstant, el fallit president de l'Iglésia Gordon B. Hinckley es va opondre a esta pràctica.[13] Una professora feminista va ser despedida de l'Universitat Brigham Young en 1993, i una de les raons va ser el seu respal públic a orar a la Mare Celestial.

Referències

  1. ↑ «Existència Pre-mortal». BBC.
  2. ↑ Oh el meu Pare, himne SUD número 187, referit a Mare en els Cels Oh, What Songs of the Heart, LDS hymn #, referit a "pares celestials". La Família: Una proclamació per al món referència a "pares celestials". Varis materials curriculares SUD es referixen a una Mare Celestial, per eixemple, vore la conclusió de La Dòna Sant dels Últims Dies, Lliçó 9 i "Capitule 2: La nostra família celestial"
  3. ↑ Vore Discurs del funeral de King Follet; Smith 1844.
  4. ↑ Wilcox 1987, p. 65.
  5. ↑ Wilcox 1987, pp. 65-67; Orson Pratt 1876, p. 292; Wilford Woodruff 1875, pp. 31-32.
  6. ↑ Joseph's Specked Bird 1845, p. 892.
  7. ↑ Snow 1845. vore també Derr 1996-97; Pearson 1992.
  8. ↑ «Abstract of Poems, religious, historical, and political». Harold B. Llig Library/Online Collections at BYU. Consultat el 13 de juny de 2008.
  9. ↑ Wilcox 1987, p 65.
  10. ↑ Brigham Young, Journal of Discourses, vol.9, p. 286.
  11. ↑ Home: El seu Orige i Destí, pp. 348-355, Joseph F. Smith, John R. Winder, i Anthon H. Lund
  12. ↑ Doctrina i Convenis, DC 1:38.
  13. ↑ Hinckley 1991, pp 97-100.


Referències