Manuel Sans Segarra

Manuel Sans Segarra (25 d'abril de 1943), és un mege, cirugià, investidador i escritor espanyol, fon cap de Cirugia Digestiva de l'Hospital Universitari de Bellvitge. Fon el pioner en l'us de la cirugia laparoscòpica en Espanya.

Biografia[editar | editar còdic]

Primers anys i carrera professional[editar | editar còdic]

Manuel Sans és llicenciat en medicina i cirugia per la Facultat de Medicina de l'Universitat de Barcelona, en doctorat cum laude per la seua tesis sobre el càncer d'esòfec.

Fon cap de Cirugia Digestiva de l'Hospital Universitari de Bellvitge i és president de la Secció Sénior del Colege de Meges de Barcelona, aixina com fundador de l'Associació de Meges Sénior de l'Hospital de Bellvitge. Fon professor associat de cirugia general i digestiva en l'Universitat de Barcelona.

Rebé el Premi a l'Excelència Professional del Colege Oficial de Meges de Barcelona en la seua edició de l'any 2014.

El 6 de maig de 2025 ingressà com a Acadèmic Numerari en la Real Acadèmia Europea de Doctors. El seu discurs d'ingrés fon «La supraconciencia nuestra realidad existencial» («La supraconsciència la nostra realitat existencial»).

Investigador d'experiències propenques a la mort[editar | editar còdic]

Escomençà a investigar les experiències propenques a la mort (EPM) despuix d'ocórrer una experiència d'un dels seus pacients que havia conseguit ser recuperat despuix d'estar en l'estat de mort clínica, mentres eixercia una guàrdia en el servici d'urgències.

Despuix d'eixe succés, ha aplegat a documentar cinc casos clínics de pacients en colaboració en el seu equip mèdic de l'hospital barcelonés. En el transcurs de les seues investigacions, ha estudiat les obres d'experts en la matèria i s'ha reunit en físics i diversos professionals d'especialitats mèdiques, als que va expondre les vivències d'estos pacients que sobtadament tornaven a la vida.

Sans Segarra considera que el paradigma de la mecànica quàntica de la física teòrica aplicat en el ser humà presenta un gran paralelisme en els fenomens que comenten els pacients en les EPM. Segons les seues hipòtesis, existiria una consciència que té continuïtat fòra del cervell i que persistix despuix de la mort física: la denomina consciència no local o «supraconsciéncia». Esta consciència podria explicar els experiments als que varen ser someses les persones que han vixcut una EPM per Segarra, com presentar-los un objecte exclusiu durant la mort clínica i, posteriorment, detectar-se activitat cerebral en el lòbul occipital, davant l'exposició de l'objecte particular despuix de la recuperació del pacient en proves de neuroimage.

És coautor del llibre titulat La Supraconsciéncia existix. Vida despuix de la vida (2024).

Teoria de l'ego com a detonant patològic[editar | editar còdic]

Sans Segarra ha plantejat que l'estrés crònic i l'ego constituïxen factors desencadenants clau en l'orige de múltiples malalties contemporànees. Segons el seu enfocament, l'estrés persistent activa l'eix hipotàlem-hipòfisis-suprarrenal, provocant una lliberació sostinguda de cortisol i catecolamines, la qual cosa deteriora funcions cardiovasculars, immunològiques, cognitives i emocionals. Per a Sans Segarra, este fenomen no és sol biològic, sino també resultat de dinàmiques sicosocials modernes, a on l'ego —entés com a construcció identitària competitiva— es veu constantment amenaçat, generant un estat de tensió contínua que compromet la salut integral de l'individu.

Obra[editar | editar còdic]

Ademés de 92 artículs mèdics, destaquen els llibres:

Ego y Supraconciencia. Buscando el sentido de la vida (Editorial Planeta. 2025). ISBN: 978-84-08-30740-2
La Supraconciencia existe. Vida después de la vida (Editorial Planeta. 2024). ISBN: 978-84-08-29128-2
Diagnóstico y tratamiento quirúrgico del cáncer de páncreas exocrino (Editorial Científico-Médica. 1988). ISBN: 978-84-224-0826-0

Cita[editar | editar còdic]

La causa fundamental de las enfermedades es la mente, y la causa fundamental de nuestra sociedad actual es el ego y el estrés que condiciona el ego con la dinámica vital que determina este ego. Hoy sabemos como actúa el estrés. El estrés persistente que vive el ser humano condiciona un estímulo del hipotálamo; el hipotálamo actúa sobre la hipófisis; y la hipófisis, a través del ACTH (hormona adrenocorticotrópica), actúa sobre las suprarrenales, que le empiezan a liberar cortisol y catecolaminas (adrenalina y noradrenalina). Estas son necesarias para la respuesta neuroendocrina a la agresión, pero comporta un consumo energético tremendo para el organismo. Entonces, una vez han hecho su función, desaparecen, pero la persona que está en estrés continuo, continuamente está liberando cortisol y catecolaminas, y la persistencia del cortisol y catecolaminas provocan trastornos: del corazón (del ritmo), de la tensión arterial (hipertensión), del metabolismo del colesterol, digestivos; a nivel cerebral, condicionan insomnio, angustia, pérdida de memoria, dificultad en el aprendizaje y en la capacidad de gestionar las emociones y, una depresión importantísima sobre nuestro sistema inmunitario, tanto el celular como el humoral. Está demostrado que un minuto de estrés intenso provoca una caída del sistema inmunitario que dura seis horas, lo que nos predispone entonces la persona estresada a padecer infecciones, enfermedades autoinmunes y cáncer. Fíjense bien que les he dicho las causas que condicionan las enfermedades más frecuentes que determinan la mortalidad en nuestra civilización. Por lo tanto, hoy día podemos decir que más del noventa por ciento de las enfermedades, uno de los factores (hay enfermedades multifactoriales que intervienen varios factores) desencadenantes importantísimos es el ego y el estrés que condiciona este ego en nuestra dinámica vital.

Manuel Sans Segarra, en una entrevista en la que se li va interrogar sobre la causa fonamental de les malalties en el sigle XXI

Referències[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manuel Sans Segarra.

Vídeos[editar | editar còdic]