Anar al contingut

Manjiroíta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Manjiroíta

La manjiroíta és un mineral òxit de composició (Na,K)(Mn4+,Mn2+)8O16·nH2O.[1] Descrit per primera volta en 1967 per Matsuo Nambu i Katsutoshi Tanida per la seua presència en la mina Kohare (prefectura de Iwate, Japó),[2] du el seu nom en honor a Manjiro Watanabe (1891-1980), professor emèrit de mineralogia de l'Universitat de Tohoku (Japó).[3]

Propietats

La manjiroíta és un mineral opac de color gris pardo obscur en lluentor apagada, resinoso. En llum reflectida, el seu color passa a ser blanc-gris groguenc.[1] Posseïx una durea de 3 a 3,5 en l'escala de Mohs i una densitat de 4,29 g/cm³.[4] Soluble en àcit clorhídric,[5] és un mineral llaugerament radioactivo, encara que dita activitat a penes és detectable.[3]

Cristaliza en el sistema tetragonal, classe dipiramidal (4/m).[3] És isoestructural en el criptomelano, ferrihollandita, hollandita, coronadita i strontiomelano.[4] El seu contingut aproximat de manganeso és propenc al 58%[3] (86% com MnO2 i solament 3% com MnO), mentres que el seu contingut de sodi (expressat com Na2O) és del 3% i el de potassi (expressat com a K2O) és de l'1,4%; com a principals impurees sol contindre alumini, calcio i bari.[1] La manjiroíta és membre del grup mineralógico de la coronadita, sent ademés membre del supergrupo de la hollandita.[6]

Morfologia i formació

La manjiroíta adopta hàbit massiu, en cristals indistinguibles que formen grans masses.[3] Li l'ha observat en la zona d'oxidació de depòsits de manganeso de capes que han experimentat metamorfisme. Apareix associada a pirolusita, nsutita, birnessita, criptomelano i goethita.[1]


Referències