Mango (fruta)

El mango (cridat mangó en Puerto Rico, mangüeña en Guinea Equatorial,[1] i mangá en Filipines) és el nom de la fruta de vàries espècies d'arbres del gènero Mangifera, especialment de Mangifera indica, i els seus numerosos cultivars.
Segons investigacions, es creu que els encarregats d'introduir esta fruta en terres americanes, varen anar els portuguesos, concretament en Brasil des d'a on va ser estenent-se per tot el continent americà.[2]
Descripció
El mango de l'espècie Mangifera indica és una fruta sucosa (més específicament una drupa) i té numeroses varietats en formes, tamanys, colors, textures i sabors molt variables. És redó a oblongo i pot tindre pesos de menys de 50 g a més de 2 kg. Consta d'un clafoll, una polpa comestible (el mesocarpi) i un endocarpi dur que conté una llavor.[3] Durant el desenroll del frut, el clafoll és d'un color vert obscur, que canvia a tons verts clars, grocs, de color taronja, rojos o de color borra de vi al madurar el frut. Segons la varietat, la polpa del mango madur és dolç, de textura suau o fibrosa i de color taronja o groc.[4] La varietat anomenada mango de hilacha és la que major cantitat de fibra conté. Esta fruta conté àcit glutámico, la funció del qual és estimular la memòria i mantindre les cèlules actives, d'igual manera tonifica el cor, elimina les toxines, enfortix el teixit i prevé l'envelliment prematur. Ademés, és una fruta beneficiosa per al fege i millora la digestió.
Quan no ha madurat completament, és de sabor mijanament dolç. Quan encara està vert, el seu clafoll és de dit color i la seua polpa és de color groc verdoso molt pàlit, consistència dura i sabor dolç astringente.
També el sabor és molt diferent entre una varietat i una atra.
Ademés del home, també algunes espècies d'insectes, pardals, rat penat i atres mamífers mengen mànecs.[4]

Varietats
«Hi ha més de mil varietats del mango al voltant del món, en Índia tenint el major número (més de cinccentes nomenades). Les indústries comercials del món es basen en un grapat de varietats millorades complementades en varietats locals menys aptes per a l'exportació.»[4]
Algunes varietats del mango:
- Mango de hilacha: Es caracterisa per tindre una polpa molt fibrosa com a fils.
- Mango de jardí o mango criollo: Es caracterisa pel seu chicotet tamany, similar al d'un ou.
- Mango boca'o: De chicotet tamany.
- Mango empelte: De pell rojosa en madurar, polpa ferma i un sabor molt dolç en un llevíssim toc agre.
- Mànega: Es caracterisa pel seu considerable tamany.
- Mango Tommy: Més resistent a manipulació i transport, major resistència a degradació.
- Mango chancleta: de forma allargada.
- Mango manzano: Pel seu color rojós i la seua forma, recorda a una poma.
- Mango de sucre: de pell amarga, polpa ferma i sabor molt dolç; molt popular en l'elaboració de sucs.[5][6]
Més varietats:[7]
- Rojas: Tommy Atkins, Haden, Irwin Ret, Zill, Sunset Adams
- Verts: Kent, Carrie, Amalie
- Grogues: Ataulfo, Manila Super
- Atres: Criolla, Edward, Van Dike
La varietat del mango que creix espontàneament en la zona intertropical americana (introduïda a fins del sigle XVIII en el Brasil pels portuguesos) és de color groc, més chicoteta que les varietats d'esgall, de sabor exquisit i molt dolç, tant el mango bocao com el de hilacha.
Una varietat de mango de gran tamany té un sabor i olor similars al de la bresquilla en almibre, encara que en una textura menys hidratada (mango bresquilla).
Distribució

D'orige asiàtic (Índia, Birmània i les illes Andamán), Mangifera indica creix espontàneament en la zona intertropical[4] en altituts de 0 a aproximadament 900 m s. n. m.,[8] o 1200 m s. n. m.[4] La majoria de les varietats de mango destinades al comerç es cultiven baix dels 600 m s. n. m.[4]
Creix per eixemple en Colòmbia (més específicament en la selva baixa) aixina com en el departament del Magdalena (regió Carib),[9] en Pica (Chile), en Ucayali (Perú), en grans cantitats i varietats en el centre oriente de Veneçuela, aixina com en Paraguai i en el nordest argentí, llocs a on és un arbre frutal molt comú de vore en el carrer. Pel seu gran sabor i varietat de preparació, en els últims sigles s'ha expandit pel món tropical. Va ser introduït per l'Espanya imperial en el sigle XVII a Mèxic des de Filipines i en el sigle XVI a Brasil pels portuguesos.
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «[Material vegetal - Ministeri - mapa.gob.és]». www.mapa.gob.es. Consultat el 2025-03-27.
- ↑ Castell Urquiza, Gloria Patricia(2022).«Descripció botànica, taxonomia i classificació».: 49–58.Consultat el 3 d'abril de 2023.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Bally, Ian S. E. (abril de 2006). Permanent Agriculture Resources (PAR) (ed.): «Mangifera indica (mànec)» (en en) (.pdf). Archivat des de l'original, el 6 d'abril de 2018. Consultat el 27 d'abril de 2020.
- ↑ Arcila Cardona, Ángela María; Castell Urquiza, Gloria Patricia; Pérez Artiles, Lumey; Abaunza González, Carlos Alberto (2022). Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA (ed.). Modele productiu de mango de sucre (Mangifera indica L.) per al departament del Magdalena. ISBN 978-958-740-517-0. Consultat el 3 d'abril de 2023.
- ↑ León Pacheco, Rommel Igor; Pérez Artiles, Lumey; Castell Urquiza, Gloria Patricia; Abaunza González, Carlos Alberto(2022).«Recurs genètic i propagació».: 59–73.Consultat el 3 d'abril de 2023.
- ↑ Corporació Proexant (ed.): «Mango (mangoe)» (¿2003?). Archivat des de l'original, el 12 d'octubre de 2008. Consultat el 27 de giner de 2020.
- ↑ Morton, Julia F. (1987). «Mango», Fruits of warm climates (en en), pp. 221-239. ISBN 0-9610184-1-0. Consultat el 1 de maig de 2020.
- ↑ Yacomelo Hernández, Marlon José; Abaunza González, Carlos Alberto(2022).«Àrea geogràfica i entorn ambiental».: 29–48.Consultat el 3 d'abril de 2023.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mango (fruta)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.