Mèxic-Tlatelolco (en náhuatl: tlāltelol[ol]co‘terrat o montó de terra redonejat’) va ser una ciutat fundada al voltant de l'any 1337 pels tlatelolcas, tribu mexica que es va separar dels tenochcas, fundadors de Mèxic-Tenochtitlan. De l'antiga ciutat solament queden els restants d'algunes edificacions i estructures que constituïxen lo que actualment es coneix com a zona arqueològica de Tlatelolco.
La ciutat estava situada en un illot al nort de Tenochtitlan, dins del llac de Texcoco. Allí es trobava el tianguis més important de Mesoamérica, a on es comercialisava tot tipo de mercaderies locals i de les zones més apartades. Este mercat va ser visitat per Hernán Cortés abans de la guerra de conquista.
En Tlatelolco va ser la primera zona de l'urbs insular ocupada pels espanyols[1] i a on va tindre lloc l'última i decisiva batalla contra els mexicas el 13 d'agost de 1521, quan el derrotat Cuauhtémoc va ser obligat a capitular davant Cortés. El croniste Bernal Díaz del Castell descriu la matança de mexicas com un dia que va ser tan sanguinós que era impossible caminar pel lloc per la cantitat de cadàvers apilats. S'estima que més de 40 000 indígenes varen morir eixe dia.[2] La ciutat va ser saquejada i destruïda pels conquistadors,Plantilla:Afegir referències els qui varen usar les pedres per a construir el Temple de Santiago sobre els restants dels antics ¿Cuándo se inició la revuelta? prehispánicos.
En 1900 es va portar a terme una série d'excavacions per a la construcció d'un drenage que corria des de l'antic carrer de Santa Anita i dins dels linderos del barri de Santiago Tlatelolco, fins al canal del Voltó. Creuava cap al Sur pels carrers de Brasil, doblant cap a l'Orient pel carrer de les Escalerillas, a on Leopoldo Batres i el seu fill Salvador treballaven en busca del Temple Major de Tenochtitlán, deixant una memòria escrita dels seus treballs.[3] Algunes de les tantes exploracions realisades en Tlatelolco, varen anar en la finalitat d'enviar a Madrit, Espanya, la mostra del Centenari de l'Independència de Mèxic, a instancia de Porfirio Díaz.
A través d'investigació arqueològica interdisciplinària per mig d'excavacions arqueològiques per part del Institut Nacional d'Antropologia i Història iniciades en Tlatelolco des de 1944, i posteriorment entre 1960 i 1968, es varen conseguir recuperar 67 estructures que conformen la zona arqueològica de major patrimoni immoble expost en la Ciutat de Mèxic.
Archiu:Tlatelolco-ArcheologicalMap.JPGUbicació de construccions en Tlatelolco: 1) Temple de Ehécatl-Quetzalcóatl, 2) Altars circulares sobreposts, 3) Altar Tzompantli del pati sur, 4) Temple calendárico, 5) El Palau, 6) Temple de les Pintures, 7) Temple Major - Etapa II, 8) Etapes constructives del Temple Major, 9) Els amants de Tlatelolco, 10) Plataforma Oest, 11) El Gran Basamento, 12) Calçada Tepeyac, 13) Llímit nort del Recint, 14) Altar Tzomplantli del nort, 15) Iglésia i Convent de Santiago, 16) Plaça de les Tres Cultures, 17) Zona Chica, 18) Cap al Tecpan i 19) Caixa d'aigua, Pintura Mural de 1536.
En la zona arqueològica es troben temples dedicats a deidades mexicas com Quetzalcóatl, Ehécatl i Huitzilopochtli. Les estructures prehispánicas estan distribuïdes, principalment, al sur i al nort del cridat Temple Major. Alguns dels edificis identificats més importants són:
Nota. El mapa seguix la nomenclatura del lloc (INAH), mentres que este artícul ha segut escrit originalment en la nomenclatura que apareix en el llibre donat en la referència. Es canviarà a la nomenclatura oficial deixant pendent els que no siguen possibles fins a consultar dita bibliografia.
Temple Major. És l'estructura de major tamany; s'ubica en la part central de la zona i les característiques de l'etapa 2 l'assemblen a les de Tenayuca i a la del Temple Major de Tenochtitlan. Es tracta d'una plataforma de tres cossos en àmplies escalinates partida en dos per alfardas centrals i laterals. Segons pareix, este edifici va ser més alt que el de Tenochtitlan.
Temple Calendárico. Mostra un tauler decorat en relleus alusivos a les tres primeres trecenas del calendari prehispánico tonalpohualli. És l'únic dels temples menors en doble escalinata. En la seua frontera principal es mostra una pintura mural en les deidades creadores del calendari prehispánico.
Temple R o Complexos del Vent. És una estructura en la part superior de la qual es conserven restants d'un adoratorio dedicat a Ehécatl, corresponent a una etapa anterior. Front a ell es varen trobar sepelis i ofrenes compostes per chiquets –en l'interior de gorcs–, closques, pedres i figurillas de ceràmica.Archiu:Zona Arqueológica de Tlatelolco, TlatelolcoTV 6.jpgZona arqueològica de Tlatelolco
El Palau. És una estructura composta per quatre quartos menuts en un pati central i un altar, aixina com restants d'un ampli portal.
Altar V. És un edifici menor en quatre escalinates concèntriques dedicat aparentment a Tláloc.
Temple de les Pintures (Edificis X i L). Tres de les fronteres de l'edifici L estan arrematades en castanyes en altorrelieve. Este edifici deu el seu nom a la pintura mural de les seues fronteres, taulers i alfardas. El disseny del talús-tauler és idèntic al que apareix en els temples rojos del recint ceremonial de Tenochtitlan.
Coatepantli. Significa «mur de serps» i és una construcció que emmarcava l'espai que comunica en la calçada nort cap al Tepeyac.
Altar Tzompantli (Temple A). Esta caracterisat per un glifo en la part superior de l'alfarda sur. En este temple es varen localisar cràneus de decapitats perforats pels parietals.
Temples I i J. Edificis units per una enorme plataforma, de la que solament s'ha descobert la mitat oest. El Temple I és l'únic edifici construït completament en sillería de pedrera rosa, a manera de tabics. L'edifici J mostra característiques similars pero de menor tamany.
Amants de Tlatelolco. Allí es va trobar un sepeli de 54 persones en les seues respectives ofrenes, eren part de molts més considerats les víctimes de la guerra de 1473 d. C. entre Tenochtitlan i Tlatelolco. Representatiu d'estes 54 persones és esta parella sent ell d'uns 55 anys i ella de 35. Com es varen trobar abraçats varen ser cridats "els amants de Tlatelolco".
Les excavacions arqueològiques i les investigacions han segut capaces d'explicar per qué existien molts restants infantils dins d'un temple particular en Tlatelolco. Per una hambruna i a un greu brot de malaltia, que no s'ha aclarit fins al moment, “en els anys 1454-1457 centenars de chiquets varen ser sacrificats al deu Tlaloque (que és un conjunt de deus en cossos menuts) en Tlatelolco”.[4] Ehécatl-Quetzalcóatl, el deu asteca del vent, va ser considerat com un dels Tlaloque, i es va eixercitar com el poder que va bufar obstàculs del camí per a donar pas a la pluja. La pluja nutrix la terra i llava el mal i la malaltia. Curiosament, el Tlaloque també era conegut per ser el patró de les malalties. Per lo tant, els tlaloque són relacionats en estes dos forces contrastantes.
Proves osteopatológicas[5] i odontopatológicas[6] realisades a restants de chiquets sacrificats en Tenochtitlan i Tlatelolco varen mostrar que molts d'ells eren chiquets les condicions dels quals de salut eren pobres en diversos graus.[4] Una teoria del perqué els chiquets varen ser elegits per a ser sacrificats en el ritual és que eren chiquets que varen contraure la malaltia durant l'hambruna i varen ser seleccionats per a suplantar els poders duals del Tlaloque. També es creu que pel seu tamany, els chiquets varen ser seleccionats en freqüència per a personificar a les chicotetes deidades representades en les figures de Tlaloque.[4]
L'anterior no és l'única teoria que s'ha estudiat, puix també s'ha propost que els chiquets varen ser elegits com a víctimes dels sacrificis, perque, la seua joventut els va proporcionar la purea per a comunicar-se apropiadament en els deus i obtindre el seu favor.[7] Ademés, Ehecatl-Quetzalcoatl era una deidad masculina, per lo que s'ha trobat una major cantitat de restants de varons, ya que es creïa que els hòmens sacrificats personificaban millor la representació divina que les dònes ofrendadas.[4]
En Tlatelolco, els enterrament que s'han trobat han demostrat una gran diversitat sobre la forma i les costums en les que les persones fallides eren enterrades.
S'ha trobat que diferixen d'un a un atre sobre número i calitat de les peces que s'han trobat en ells. Els objectes ceràmics consistixen principalment en plats, molcajetes, gorcs i figurillas.[8]
En el lloc arqueològic i les seues afores s'han trobat una gran cantitat de sepelis infantils, en ells els investigadors han trobat la tradició generalisada de realisar els sepelis en objectes ceràmics que molt provablement eren utilisats com a instruments de joc pel chiquet o la chiqueta fallida, entre els objectes de joc més comuns que s'han trobat hi ha canicas de fanc, figures ceràmiques en formes d'animals, i objectes personals del difunt com els són vasijas o chicotetes navaixes d'obsidiana.[8]
Un fet interessant és l'existència d'ofrenes consistents en ossos humans. Hi ha tres llocs de sepeli que representen tres etapes de la vida. En el primer, un radi esquerre jovenil per a un sepeli infantil; un radi d'adult en un sepeli d'adult, un radi més, esquerre, d'un vell.[8]
Des de temps antics l'art ha segut una ferramenta entre els pobles per a documentar el pols cultural i polític d'una societat. En el cas de Tlatelolco, hi havia molt moviment i interacció entre els pobles indígenes que varen ocupar la regió, gràcies a açò, el disseny en els artefactes de ceràmica revela estils exclusius d'algunes tribus o regions geogràfiques que varen influenciar en la vida de la societat tlatelolca per la seua importància com a centre comercial i d'intercanvi entre diverses cultures, ademés de que podem observar l'evolució dels utensilis ceràmics des de l'inici de la ciutat fins a l'ocupació per part dels colonizadores espanyols.
La ceràmica chichimeca va ser precursora de l'asteca i va continuar en esta última sense canvis radicals d'estil, encara que des de després varen sorgir algunes alteracions en el transcurs del temps. Vasijas de fanc, adornades en un senzill disseny llineal de color negre sobre un fondo de color de cuiro o anaranjado mostren quatre fases distintes, cridades, pels llocs en que més eixemplars s'han trobat, estils de Colhuacan, de Tenayuca, de Tenochtitlán i de Tlatelolco. Vaillant va conseguir determinar la seua cronologia per mig d'una hàbil combinació.[9]
L'estil de Tenochtitlán va començar més o menys en 1400, el de Tlatelolco cap a 1450. En la primera mitat de el XV, esta ceràmica asteca en sentit estricte, es presenta en la seua majoria en Texcoco i els pobles depenents d'ell, puix esta ciutat estava en eixos dies en ple apogeu baix el ceptre de Nezahualcóyotl. Abdós estils es varen estendre a partir d'esta data per tot el vall de Mèxic, que formava una unitat política i cultural des de que es va establir la lliga tripartita/tripartida de Tenochtitlán-Texcoco-Tlatelolco, mateixa aliança que va generar l'evolució en la ceràmica que es fabricava en la regió, fins a aplegar per fi a una estil en el que es percep clarament l'influència de models espanyols. Estos eixemples mostren una volta més cóm la part més insignificant i fràgil de l'herència cultural del home pot eixercitar un paper important com a testic en la comprovació dels fets històrics i com a respal de les tradicions escrites.[9]
↑Roman 1991. "A study of skeletal material from Tlatelolco". In To change plau: Aztec ceremonial landscapes, ed. D. Carrasco, 9–19. Niwot: University Press of Colorat.
↑Román, J. A., i M. C. Rodríguez. 1997. "Les patologies dentals en
individus localisats en ofrenes als deus de la pluja". In El cos humà i el seu tractament mortuorio, ed. E. Malvido, G. Pereira i V. Tiesler, 213–40. Ciutat de Mèxic: Institut Nacional d'Antropologia i Història‐CEMCA.
↑López Austin, A. 1984. Cos humà i ideologia. Vol. 1. Ciutat de Mèxic: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
↑ 8,08,18,2Sánchez, Carlos Serrano, i Sergio López Alonso. “Algunes senyes sobre la funerària entre els tlatelolcas prehispánicos”. B.B.A.A. Bolletí Bibliogràfic d'Antropologia Americana 35.1 (1972): 47–60. Web.
