Lorenés

El lorenés (lorrain en França o gaumais en Bèlgica) és una llengua romanç pertanyent al grup de les llengües de oïl que es parla en la regió de Lorena (França) i en atres zones limítrofes. El seu número de parlants és desconegut, pero tot indica que està en greu perill d'extinció pel fenomen de la dissolució llingüística. En França no es beneficia de cap llegislació a nivell general.

Localisació

Es parla en Lorena (França), que fa frontera en l'Alsàcia per l'oest. La frontera llingüística entre el lorenés i l'idioma alsaciano seguix la delimitació entre les dos regions fins a l'altura de Lutzelhouse. El número de parlants de lorenés en l'Alsàcia és d'uns pocs mills.^[1] El lorenés també es parla en determinades zones de Bèlgica, especialment en la localitat de Gaumés en Valonia.

Varietats geogràfiques

L'observatori llingüístic Linguasphere distinguix sèt variants de lorenés :

argonés (parlat en Argonne, Woëvre i les Ardenes franceses, Mosa, Meurthe i Mosela)
longoviciano (Longwy, Longuyon, Meurthe i Mosela nort)
gaumés (Valonia, Bèlgica)
messí (Metz, país Messí i tota la Mosela francòfona)
nanceiés (Nancy, sur de Meurthe i Mosela)
epinaliano (Épinal, Vosges centrals)
deodatiano (Saint-Dié-dones-Vosges, Alts Vosges)

Des de 1870, els membres de l'Acadèmia Stanislas de Nancy han trobat 132 variants de lorenès entre Thionville en el nort i Rupt-sur-Moselle al sur.

Normativisació

No té cap normativa generalment i no està regulat.

Ensenyança

No està present en cap escola pública ni privada. L'Universitat de Nancy tenia programat un curs de lorenés en 2003.

Estatus llegal

El lorenés no té cap tipo d'estatus oficial ni en Alsàcia ni en Lorena, pero Bèlgica l'ha reconegut recentment com "llengua regional de Valonia" en el nom de gaumés.

Eixemple

Lorenés	Francés	Espanyol
Lè bîhhe et lo s'ho s'disputînt, chèkîn d'hant que'l atôt lo pus fôrt, quand 'l ont vu în wèyègeou que s'avançôt, sêrré dans baix manté. Is s'ont les meues d'accôrd qu'lo cel qu'erriv'rôt lo premer è faire rôter baix manté â wèyègeou s'rôt r'wêti comme lo pus fôrt.	La bise et li soleil es disputaient, chacun assurant qu'il était li plus fort, quand ils ont vu un voyageur qui s'avançait, enveloppé dans són manteau. Ils sont tombés d'accord que celui qui arriverait li premier à faire ôter són manteau au voyageur serait regardé comme li plus fort.	El vent i el sol disputaven, cada u assegurant quin era el més fort, quan varen vore un viager que alvançava envolt en el seu mant. Varen acordar que el que fora el primer en fer traure el mant al viager seria pres com el més fort.

Referències

↑ Bernard Cerquiglini et al. Els langues de France, 2003

Bibliografia

Brondex & Mory, Chan Heurlin ou les fiançailles de Fanchon, éditions Serpenoise, Metz. Poème en patois messin en sept chants, illustré parell Clément Kieffer.
Bernard Cerquiglini et. al. Les langues de France, 2003
Jean Lahner, Les contes de Fraimbois, 1991. Recueil de contes humoristiques en lorrain.
Georges El Hôte, Les fitabôles du pâpiche Contes de Lorraine-Moselle, Imprimerie Muiguen, Sarrebourg 1946.
D. Mory, Ho baitomme don piat fei de Chan Heurlin, Nouv. éd. parell J. Th. Baron, Annuaire de la Société d'Histoire te d'Archéologie lorraine, Metz, XX, 1908, p. 121-151
Patois de la Bresse, in Bulletin de la Société philomatique vosgienne, parell J. Hingre (1903-1924).
Régis Watrinet, Patois romans de la Lorraine. Recueil d'expressions, proverbes, dictons, coutumes et traditions avec illustrations, imprimerie Léon Louis, Boulay, setembre de 2008.
Léon Zéliqzon, Dictionnaire dones patois romans de la Moselle, éditions Serpenoise, Metz.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Lorenés» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[ldf-1] Bernard Cerquiglini et al. Els langues de France, 2003

[1]