Lophocereus schottii
Lophocereus schottii, conegut comunament com a cap de vell,[1][2] és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Lophocereus, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del suroest d'Arizona fins al noroest de Mèxic. Ademés s'ha introduït en les Illes Canàries (Espanya).
Descripció
[editar | editar còdic]Lophocereus schottii és una espècie de cactus de porte arbustiu o arbòreu, de creiximent llent, que rara volta desenrolla un tronc únic. Habitualment forma xares compostes per més d'un centenar de tallos alts, ascendents, més o menys erectos i columnars, ramificats principalment des de la base o prop d'ella, en una disposició semblant a la d'un candelabro. Alcança entre 1 i 3 m d'altura (encara que a voltes pot aplegar fins a 7). Els tallos presenten una epidermis de color vert groguenc, medixen entre 5 i 10 cm de diàmetro i, de forma ocasional, mostren els extrems llaugerament o marcadament enrollados en espiral cap a la dreta o cap a l'esquerra.
Els tallos posseïxen entre 4 i 13 costelles ben definides, encara que els eixemplars jovenils presenten habitualment entre 5 i 6 costelles, en rares ocasions 7, més espayades entre sí. Sobre elles es disponen areolas ovalades en llana blanca en la part inferior dels tallos. Cada areola desenrolla entre 1 i 3 espines centrals, robustes, de color gris i d'1 a 3 cm de llongitut, junt en entre 3 i 15 espines radials, també grises, de 0,5 a 1,5 cm de llongitut. Els tallos desenrollen un pseudocefalio terminal que medix des de 5 cm fins a, en alguns eixemplars, més d'1 m de llongitut, i forma una massa allargada d'espines flexibles, cerdosas i de color gris.
Les flors emergixen lateralment del pseudocefalio. Són infundibuliformes i presenten color blanc verdoso en la cara externa i blanc rosat en l'interior, ademés d'una olor desagradable. S'òbrin en anochecer i permaneixen obertes fins a la matinada, quan la llum solar provoca la seua marchitez, encara que en els dies frets poden mantindre's obertes durant part del dia. Alcancen fins a 4 cm de llongitut i uns 3 cm de diàmetro. El pericarpelo i el tubo floral presenten escamas i pèls.
Els fruts són esfèrics, de color roig i en polpa roja. Alcancen entre 1 i 3 cm de diàmetro, carixen d'espines o presenten molt poques i resulten comestibles, encara que rara volta s'observen. Les llavors són planes, lluentes, de color negruzco i medixen entre 2,2 i 2,8 mm de diàmetro.[3][4][5]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]L'espècie es distribuïx de forma natural des del suroest d'Arizona (Estats Units) fins al noroest de Mèxic, a on està present en els estats de Baixa Califòrnia, Baixa Califòrnia Sur, Sinaloa i Sonora. La forma monstruosa (de creiximent irregular i pràcticament sense espines), posseïx una distribució molt més restringida i solament es coneix en una menuda àrea situada al noreste de l'Arc, aproximadament en la part central de la península de Baixa Califòrnia.[5] Ademés, el ser humà ha introduït l'espècie en les Illes Canàries (Espanya).[6][7]
Habita principalment en biomas desérticos i xares seques,[7] des del nivell de la mar fins als 800 m d'altitut.[6] Creix en dunes, riberes de rieres, sols poc profunts, ales rocoses i planures aluvials en substrats secs i pedregosos. També ocupa ambients ribereños desérticos, a on en freqüència forma colónies en enclavaments favorables.
En Arizona i Sonora forma partix de les xares desérticos. El llímit septentrional de la seua distribució està condicionat per les baixes temperatures, ya que les gelades restringixen el seu establiment, especialment en les zones planes del sur de Califòrnia. Com a conseqüència, les plantes que habiten l'extrem nort de la seua àrea de distribució solen alcançar un menor tamany que les presentes en regions més meridionals.[5]
Ecologia
[editar | editar còdic]Lophocereus schottii manté una associació mutualista obligada en l'arna pirálida (Upiga virescens). Esta espècie actua com el seu principal agent polinisador i, al mateix temps, utilisa les flors com a lloc de posada. Les femelles recolecten el polen en escamas especialisades situades en l'abdomen i ho depositen de forma activa sobre els estigmes de les flors. Posteriorment, depositen els seus ous en elles, a on les larves completen el seu desenroll en alimentar-se dels teixits del frut. S'estima que esta interacció permet la formació de fins al 90 % dels fruts de l'espècie.
Les areolas presenten nectarios extraflorales que atrauen a formigues patrulladoras. Estes formigues poden reduir l'incidència d'insectes herbívors i, per tant, contribuir a la protecció de la planta. Ademés, les aus i les formigues participen en la dispersió de les llavors en consumir la polpa dels fruts i transportar o retirar les llavors, despuix de lo que permaneix únicament el clafoll hueca del frut.[5][8]
En la part septentrional de la seua distribució predomina la reproducció asexual. L'espècie es propaga per mig del enraizamiento de fragments de talle que permaneixen prop de la planta mare o que les riuades transporten riu avall fins a nous llocs d'establiment. En el seu mig natural, els eixemplars adults solen presentar un elevat grau d'erosió en els tallos, mentres que els àpiços de creiximent conserven un millor estat.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta espècie va ser descrita inicialment per George Engelmann com Cereus schottii en Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 3: 288, en 1857, actualment és tant un sinònim com el basónimo d'esta.[4][9][10]
Més alvance, l'espècie seria transferida al gènero Pachycereus per David Richard Hunt en Bradleya; Yearbook of the British Cactus and Succulent Society 5: 93, en 1987, nom científic que també és un sinònim d'esta fins a la data.[11] Finalment, seria transferida al gènero Lophocereus per Nathaniel Lord Britton i Joseph Nelson Rose en Contributions from the United States National Herbarium 12(10): 427, en 1909.[7][12][13][14]
- Lophocereus: nom genèric format per la combinació del terme grec lophē (que significa ‘cresta') i cereus (que es traduïx com 'vés-la' o 'ciri'). El nom fa referència a les llargues i rígides cerdes setulosas (pèls fins, durs i d'aspecte cerdoso) presents en els tallos allargats i rectes de les espècies d'este gènero.[15]
- schottii: epítet específic otorgat en honor a l'artiste, ingenier topogràfic, cartógrafo, botànic, etnógrafo i geólogo alemà Arthur Carl Victor Schott (1814-1875), qui va treballar en Engelmann en l'estudi de la frontera mexicana i provablement va recolectar esta espècie.[16][17]
Estat de conservació
[editar | editar còdic]En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de “Preocupació Menor (LC)”, lo que indica que, en l'actualitat, presenta un baix risc d'extinció. Esta categoria es fonamenta en la seua àmplia distribució i en l'abundància de les seues poblacions, ya que no existixen evidències de descensos poblacionals significatius a escala global, a pesar de la presència d'algunes amenaces de caràcter local.
Les principals amenaces per a l'espècie deriven del canvi d'us del sol. Entre elles destaquen la transformació de terrenys per a activitats agrícoles, especialment en el continent i en algunes zones de la península, aixina com el desenroll d'infraestructures turístiques a lo llarc de la costa. Estes activitats provoquen la pèrdua i degradació dels hàbitats que ocupa l'espècie.[6]
Importància econòmica i cultural
[editar | editar còdic]Us ornamental
[editar | editar còdic]L'espècie es cultiva àmpliament com planta ornamental per la seua porte i facilitat de cultiu. S'adapta be a ambients solejats i constituïx una opció adequada per a coleccions de cactus i atres plantes xerófitas, tant en hivernàcul com en exteriors de climes càlits.
Requerix una exposició lluminosa i tolera la calor intensa i la radiació solar directa. També presenta una elevada resistència a la sequia, especialment quan desenrolla colónies de tallos. En canvi, no soporta periodos prolongats de gelades. Alguns eixemplars procedents d'Arizona poden resistir temperatures de fins a −9 °C, encara que els àpiços de creiximent necessiten protecció front a la fredor.
Per al seu cultiu es recomana un substrat ric, poroso i en bon drenage, preferiblement de textura arenenca. El rec deu realisar-se de forma moderada i solament quan el substrat s'haja secat per complet. En plantes cultivades en test, convé renovar el substrat aproximadament cada dos anys o quan el sistema radicular ocupe tot el recipient. Aixina mateix, resulta recomanable incorporar una capa de material drenante, com grava o fragments de ceràmica, en el fondo del test per a facilitar l'evacuació de l'excés d'aigua. Despuix del transplant, és aconsellable retardar el primer rec durant a lo manco una semana per a favorir la cicatrisació de les raïls.
La propagació pot realisar-se tant per llavors com per esquejes. Els esquejes enraízan en facilitat a temperatures superiors a 20 °C. Per a això, es recomana seleccionar brots sans durant la primavera o l'estiu, efectuar un tall net en una ferramenta esterilisada i deixar cicatrisar la ferida en un lloc càlit i sec fins que es forme una durícia. Posteriorment, el esqueje deu colocar-se sobre un substrat específic per a cactus, en una capa superficial de grava grossa que evite l'excés d'humitat en la base. En condicions adequades, el enraizamiento sol completar-se en un periodo de dos a sis semanes.[5]
Us medicinal
[editar | editar còdic]En Mèxic, l'espècie presenta una llarga tradició d'us en la medicina popular. En el nort de Sonora es recolecten cantitats importants de tallos per a la seua venda en mercats i herbolarios de distintes regions del país, des de Tijuana fins a la Ciutat de Mèxic. Els tallos en cinc costelles tenen especial valor dins d'estes pràctiques tradicionals i s'ampren com a remei per a diversos padecimientos, entre ells la diabetis, #tuberculosis, les úlceres estomacales, llagues, el càncer, els problemes de circulació sanguínea i la caiguda del cabell.[18][19]
L'us medicinal tradicional consistix en hervir fragments travessers dels tallos i consumir el líquit obtingut durant el dia com a substitut de l'aigua. L'espècie conté composts esteroideos, alguns dels quals presenten interés per la seua possible aplicació en estudis relacionats en hormones en humans i atres mamífers.[5][6]
Potencial Farmacològic i Científic
[editar | editar còdic]Els estudis científics han evaluat diferents extractes i metabòlits secundaris de l'espècie pel seu possible interés farmacològic. Investigacions in vitro han identificat activitat citotóxica de la fracció polar d'un extracte etanólico front a cèlules de limfoma murino (L5178I), lo que sugerix un possible potencial antitumoral que requerix estudis adicionals.
Aixina mateix, alguns composts de l'espècie han mostrat efectes sobre l'activitat proliferativa de cèlules del bazo (esplenocitos), lo que ha plantejat un possible paper en la modulació del sistema inmunitario. La presència d'esteroles, com el lophenol i el schottenol, i de triterpenos, com el lupeol, ha motivat investigacions sobre la seua possible relació en processos inflamatorios i alteracions metabòliques.
Alguns composts aïllats de l'espècie també s'han analisat per mig de models computacionals (in silico) per a evaluar la seua possible interacció en dianes biològiques relacionades en processos neurodegenerativos.[18][19]
Us alimentari
[editar | editar còdic]Els fruts de l'espècie presenten parts comestibles. La polpa, de color roig i sabor dolç, pot consumir-se, mentres que les llavors poden ingerir-se llaugerament torrades o utilisar-se per a l'elaboració de farina.[5]
Atres usos
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que atres cactáceas columnars de Mèxic, l'espècie s'utilisa tradicionalment per a la construcció de cerques vives i barreres de protecció perimetral. Este us aprofita la seua estructura i capacitat de creiximent per a delimitar espais i protegir terrenys.[19]
Noms comuns
[editar | editar còdic]Els noms comuns d'esta espècie són: barbón, cap de vell, cap vell, cardona, cina, cina barbona, cinita, garambullo, garambuyo, fet, home vell, mochi, muse, pitahaya barbona, pitaya barbona, senita, sina, sina barbona, sinita, siñita, tuna barbona, vell, zina i ziña.[1][20][21]
Galeria
[editar | editar còdic]-
Planta en el comtat de Pima, Arizona -
Porte de la planta -
Detall del pseudocefalio
-
Detall de la flor -
Planta en fruts
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Cap de vell (Lophocereus schottii)» (en és-mx). EncicloVida. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Cap de vell (Lophocereus schottii)» (en és). iNaturalist. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). (en alemà), Ulmer, pp. 492-493. ISBN 978-3-8001-4573-7.
- ↑ 4,0 4,1 «Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences».v. 3 (1852-1857)ISSN 0199-9818.Consultat el 2026-07-11.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 «Lophocereus schottii». www.llifle.net. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Pachycereus schottii: Burquez Montijo, A.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T151764A121565810».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/IUCN.UK.2017-3.RLTS.T151764A121565810.en.Consultat el 2026-07-11.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Lophocereus schottii (Engelm.) Britton & Rose | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Mutualistic Interactions Between Upiga Virescens (pyralidae), a Pollinating Seed-Consumer, and Lophocereus Schottii (cactaceae)».Ecology.80(6)
- 2074–2084.ISSN 1939-9170.doi:10.1890/0012-9658(1999)080[2074:MIBUVP]2.0.CO;2.Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Cereus schottii» (en anglés). Tropicos.org Missouri Botanical Garden. Consultat el 2023-04-04.
- ↑ «Cereus schottii Engelm. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Pachycereus schottii» (en anglés). Tropicos.org Missouri Botanical Garden. Consultat el 2023-05-02.
- ↑ «Lophocereus schottii» (en anglés). Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 4 d'abril de 2023.
- ↑ «Lophocereus schottii | International Plant Names Index». www.ipni.org. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Contributions from the United States National Herbarium».v.12 (1908-1909)Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Lophocereus» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-07-10.
- ↑ Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). , Springer, p. 216. ISBN 978-3-642-05597-3.
- ↑ «Lophocereus schottii» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ 18,0 18,1 «In vitro Anticancer Activity of the Polar Fraction From the Lophocereus schottii Ethanolic Extract».Frontiers in Pharmacology.13ISSN 1663-9812.doi:10.3389/fphar.2022.820381.Consultat el 2026-07-11.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 «Chemistry, Biological Activities and In Silico Bioprospection of Sterols and Triterpenes from Mexican Columnar Cactaceae».Molecules.25(7)
- 1649.ISSN 1420-3049.doi:10.3390/molecules25071649.Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Lophocereus schottii». www.gbif.org. Consultat el 2026-07-11.
- ↑ «Lophocereus schottii (Engelm.) Britton & Rose | COL» (en en). www.catalogueoflife.org. Consultat el 2026-07-11.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lophocereus schottii» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.