Lluita grecorromana

Lluita grecorromana

La lluita grecorromana és un deport en el qual cada participant intenta derrotar al seu rival en claus i proyeccions utilisant solament la part superior del cos. L'objectiu consistix en guanyar el combat fent caure a l'adversari al sol i mantenint els seus dos muscles fixos sobre el tapís o guanyant per puntuació per mig de la valoració de les tècniques i accions conseguides sobre l'adversari. Està prohibit l'us actiu de les cames en l'atac, aixina com atacar les cames del rival.

A la lluita grecorromana junt en la lluita lliure olímpica i la seua variant femenina —la lluita femenina— se'ls denomina lluites olímpiques puix estan presents en els Jocs Olímpics.

Història olímpica

Encara que la lluita lliure ha segut un deport molt practicat des de l'antiguetat, va anar en 1848 quan un francés de nom Jean Exbrayat, antic soldat de Napoleón, qui tenia una barraca de fira, instituïx la lluita moderna en popularisar la norma de no realisar assuts per baix de la cintura. Est era l'orige de la lluita grecorromana (cridada llavors "lluita francesa" o "lluita a mans planes"), més alvance l'italià Basilio Bartoli va ser el que li va posar el nom de grecorromana, en alusió a les cultures més influents en el desenroll d'Europa.

Quan els Jocs Olímpics moderns varen fer la seua reaparició en Atenes en els primers Jocs Olímpics de l'era moderna en 1896, es va considerar important que la lluita fora inclosa des d'un punt de vista històric de tal forma que es va tornar un dels elements centrals dels Jocs. La lluita grecorromana es percebia com la verdadera reencarnació de la lluita grega i la lluita romana de l'Antiguetat i va ser la que va estar present en eixa primera olimpiada.

La lluita lliure es va admetre en els Jocs olímpics en la sessió del COI celebrada en París en 1901. Les primeres proves olímpiques varen tindre lloc en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1904 a Saint Louis en els Estats Units. Els oficials olímpics varen decidir afegir esta nova disciplina, de passat certament menys ric i menys noble que l'anterior pero gojant d'un enorme renom, en particular, en Gran Bretanya i als Estats Units, a on era una de les atraccions estreles de les festes i fires de el XIX, una forma d'entreteniment professional. De la mateixa manera que la lluita grecorromana, està des de llavors entre les grans disciplines dels Jocs Olímpics.

En 1912, en Suècia, es va crear l'United World Wrestling (UWW) que és l'organisme internacional que dirigix este deport. En l'actualitat, la Federació Russa domina en lluita, en particular en grecorromana, pero és dominada per Estats Units en lluita lliure. A la fila dels països d'on ixen lluitadors de nivell internacional figuren Iran, Turquia i Mongòlia, país a on la lluita és el deport nacional. Per als Jocs Olímpics de Sídney en 2000, es va modificar el programa de lluita. Des de 1972, la lluita es dividia en dèu categories de pes en els dos estils. En els Jocs de Sídney, es varen presentar solament huit categories de pes en cada estil. Els pesos també varen canviar llaugerament i es va suprimir la categoria més llaugera, cridada comunament pes semimosca.

La reducció del número de categories de 10 a 7 en LL i en GR va permetre l'introducció de la lluita femenina en quatre categories de pes en els Jocs Olímpics d'Atenes en 2004, encara que en els campeonats del món, de la mateixa manera que les demés categories, es disputen 7 pesos. El primer campeonat del món de lluita grecorromana va ser en Viena en 1904 i el primer de lluita lliure va tindre lloc en Helsinki en 1951.

Dèsset països es varen compartir les medalles de lluita lliure als Jocs Olímpics de 1996 en Atlanta. Varen ser 15 en Sídney i 17 en Atenes.

Reglamente

El reglament és pràcticament el mateix per a les tres modalitats de lluites olímpiques, en la salvetat de la no utilisació de les cames en lluita grecorromana.

El tapís

La lluita es disputa sobre un tapís quadrat de 12x12 metros dividit en dos zones. La superfície de combat és un círcul de 9 m de diàmetro dividit a la seua volta en dos zones, la zona central de lluita, de color groc, que és un círcul de 7 m de diàmetro; i la zona de passivitat, corona exterior a la zona central d'1 m d'esgambi i color roig; la superfície de protecció és l'àrea compresa entre la superfície de combat i el llímit del tapís.

Vestimenta

Els deportistes visten un mallot d'una sola peça de color roig o blau, i botes que rodegen els turmells pero sense tacó ni objectes metàlics.

Categories de pes i edat

• Les 7 categories de pes per als séniors (+18) són: 50-55 kg; 60 kg; 66 kg; 74 kg; 84 kg; 96 kg; 96-120 kg.
• Les 8 categories de pes per als júniors (17,18,19,20) són: 46-50 kg; 55 kg; 60 kg; 66 kg; 74 kg; 84 kg; 96 kg; 96-120 kg.
• Les 10 categories de pes per als cadets (15, 16, 17) són: 39-42 kg; 46 kg; 50 kg; 54 kg; 58 kg; 63 kg; 69 kg; 76 kg; 85 kg; 85-100 kg.
• Les 10 categories de pes per als escolars (13, 14, 15) són: 29-32 kg; 35 kg; 38 kg; 42 kg; 47 kg; 53 kg; 59 kg; 66 kg; 73 kg; 73-85 kg.

Cos arbitral

En cada combat, el cos arbitral està compost per 3 juges o àrbits. L'àrbit dirigix i puntua el combat des de l'interior del tapís, dirigint-se directament als lluitadors. El juge, des de l'exterior i assentat en una cadira, observa l'acció i puntua les accions independentment de l'àrbit. El cap de tapís, des de la taula principal, coordina les decisions preses per l'àrbit i el juge, i en el cas de que no coincidixquen pren partit per un o per un atre para, d'esta forma, obtindre la puntuació definitiva.

El combat. Tipos de victòries

Cada combat està dividit en 3 periodos independents de 2 minuts cada u, en un descans entre ells de 30 segons.

A diferència de la modalitat de Lliure, en lluita grecorromana cada periodo es dividix en 3 parts. Una primera part d'un minut a on els lluitadors comencen de peu, i dos parts de 30 segons cada una, a on cada lluitador comença en una posició ordenada en sol. La posició ordenada de grecorromana, ademés de la posició general de castic comú a totes les modalitats, és la següent:

Quan s'acaba el primer minut, el lluitador que va guanyant (segons els criteris de victòria del combat) té dret a agarrar primer. En cas d'empat a zero hi ha sorteig d'una moneda per a guanyar dit dret. Per lo tant, el lluitador que va perdent es posa a 4 punts (2 mans i 2 genolls en el sol), i el lluitador que agarra ho fa en agarre de cintura al revés (vore image). Quan finalisen els 30 segons, es canvien les posicions i el lluitador que no havia agarrat, ho fa llavors. El lluitador que agarra té l'obligació de marcar algun punt, sino ho fa és penalisat en un punt ell. Per lo tant no existix pròrroga.

Existixen principalment dos formes de guanyar un combat:

• Per pegada: quan un lluitador manté controlat en els dos omóplatos sobre el tapís al seu adversari, el temps suficient per a que el cos arbitral ho constate. No importa el marcador.
• Guanyant dos dels tres periodos. Si un lluitador guanya els dos primers periodos, el tercer no es disputa.

Existixen vàries formes de guanyar un periodo:

• Per superioritat tècnica (3 casos): diferència de 6 punts, dos tècniques de 3 punts, o una tècnica de 5 punts. Quan es guanyen els dos periodos per superioritat tècnica, es considera que s'ha guanyat el combat sancer per superioritat tècnica.
• Per punts: quan es termina el temps d'un periodo. En este cas guanya el primer que complixca per este orde els següents requisits: major número de punts, menor número d'amonestacions, número de tècniques de major puntuació (si ha marcat alguna de 3 i en segon lloc n.º de tècniques de 2 punts), últim punt marcat.

Puntuació

Les accions realisades pels lluitadors poden ser puntuades pel cos d'àrbits en 1, 2, 4 o 5 punts.

1 punt:

• Derribos en que no posen al rival d'esquenes.
• En accions de sol controlar per darrere al lluitador rival que no està d'esquenes.
• Si el rival fuig d'una tècnica o del tapís, si el teu rival ix de peu de la superfície de combat (chafa la zona de protecció).
• Per mantindre 5 segons en “posició de perill” (d'esquenes, sobrepassant els 90°) al rival.
• Al lluitador contrari, si un lluitador no marca cap punt en els seus 30 segons d'agarre.
• Si el rival realisa una acció illegal que no impedix realisar la teua tècnica i per lo tant puntuar.
• Al lluitador contrari, si un lluitador rehúye o no agarra correctament en agarre ordenat en greco.

2 punts:

• Tècnica de sol que posa al rival en “posició de perill” o de tocat immediat.
• Quan el rival ix de la superfície de combat en “posició de perill”.
• Al lluitador contrari, si un lluitador rehúye o no es coloca a 4 punts correctament en agarre ordenat en greco
• Si el rival realisa una acció illegal que impedix realisar la teua tècnica.
• Al lluitador que bloqueja i posa en “posició de perill” al rival despuix d'haver sofrit ell una proyecció.

4 punts:

• Tècnica de peu que posa al rival en “posició de perill”, inclús si ho ha alçat des d'una posició de sol.
• Tècnica de peu de “gran amplitut” (que descriu un gran arc en l'espai) que no posa al rival en “posició de perill”, inclús si ho ha alçat des d'una posició de sol.

5 punts:

• Tècnica de peu de “gran amplitut” (que descriu un gran arc en l'espai) que posa al rival en “posició de perill”, inclús si ho ha alçat des d'una posició de sol.

Amonestacions:

• Tècniques illegals que no suponen una descalificació directa. En tres amonestacions perts el combat.

Sistema de competició

El sistema de competició utilisat és el d'eliminació directa en repeixca per a aquells lluitadors que hagen perdut contra algun dels finalistes.

Existirà, per tant, dos tercers, que seran els guanyadors de les repeixques, i dos quints, els perdedors. La classificació a partir del sèptim es realisa, atenent als següents criteris, per este orde: major número de punts de classificació, major número de tocats, major número de victòries per superioritat, major número de periodos guanyats per superioritat, major número de punts marcats, menor número de punts rebuts.

Els punts de classificació són punts otorgats a cada lluitador despuix del combat, en relació en el tipo de victòria o derrota:

• Victoria per tocat: 5 punts.
• Victoria per superioritat tècnica en tot el combat: 4 punts.
• Victoria per punts: 3 punts.
• Derrota per tocat: 0 punts.
• Derrota sense haver marcat punts: 0 punts.
• Derrota havent marcat punts i no per tocat: 1 punt.

En el cas de que el número de lluitadors d'una categoria siga inferior a sis, llavors s'amprarà el sistema de competició “nòrdic”, o siga, tots contra tots, i la classificació es realisarà atenent primerament al número de victòries, i despuix als criteris anteriorment descrits.

Tècniques illegals

En la lluita grecorromana està prohibit agarrar a l'adversari per baix de les caderes o apretar-ho en les cames, lo mateix que totes les espentes, pressions o #alçament per contacte de les cames sobre una part del cos de l'adversari, estan totalment prohibits. En lluita grecorromana, contràriament a la lluita lliure, cal acompanyar a l'adversari al sol i de quedar en contacte en ell per a que l'acció siga puntuada.

Estan prohibides les tècniques enumerades a continuació:

• Tècnica de gola o estrangulación a una mà.
• Torsió de braç a més de 90°.
• Tècnica de braç per damunt, efectuada sobre la gobanella.
• Tècnica de cap i de coll en les dos mans, aixina com totes les situacions i posicions de estrangulamiento.
• Doble tècnica de luxació de coll (Nelson), si no és eixecutada de costat, sense cap intervenció de les cames sobre part alguna del cos de l'adversari Per a cadets i escolars, aixina com en la modalitat femenina està totalment prohibida.
• Dur el braç de l'adversari darrere de la seua esquena eixercint simultàneament una pressió i en una posició que la gobanella en el braç forme un àngul agut.
• Eixecutar una tècnica en contra de la columna vertebral de l'adversari.
• Fer la "corbata" o triàngul en qualsevol sentit.
• Solament seran permeses les tècniques que duguen un braç i el cap al mateix temps.
• Ademés, en les tècniques de peu i per darrere, mentres l'adversari està tornat cap avall (en la cintura al revés), la proyecció no deu realisar-se més que cap a un costat i de cap manera de dalt avall (en picat).
• En l'eixecució d'una tècnica, agarrar el cap o el coll de l'adversari en els dos braços.
• Alçar a l'adversari que es trobe en pont i tirar-ho immediatament al tapís (colps bruscs en el sol), és dir, que cal pressionar el pont.
• Afonar el pont espentant en el sentit del cap.
• Rasguños, mossegades, piquets als ulls o assuts a l'engonal.
• Tot tipo de colps.

Lèxic

Òbriga: Requeriment que fa l'àrbit per a que un lluitador controlat en sol solte a l'atacant o adopte una postura de braços més oberta.

Acció: Requeriment que fa l'àrbit per a que un o els dos lluitadors siguen més actius.

Àrbit: Oficial que dirigix el combat sobre el tapís.

Atenció: Avís que fa l'àrbit a un lluitador abans d'amonestar-ho.

Bomber: Moviment que simula la càrrega d'un bomber del rival pels muscles abans de proyectar-ho lateralment.

Braç martell: moviment pel qual un lluitador proyecta al seu adversari sobre el seu muscle tenint-ho agarrat del braç.

Cintura en pont: Moviment a través del com un lluitador voltea en sol al seu rival passant ell per la posició de pont. Russa.

Círcul central: chicotet círcul d'1 metro de diàmetro situat en el centre del tapís de lluita.

Clinch: Posició d'agarre ordenat. En grecorromana, un lluitador es coloca a 4 punts (2 mans i dos genolls), i el lluitador que agarra ho fa en agarre de cintura al revés (vore image). En lluita lliure, posició inicial de la pròrroga, en agarre d'abdós mans al voltant de la corva del rival.

Creuament de turmells: Acció per mig de la qual un lluitador bloqueja les cames del seu rival en el sol i ho fa girar sobre la seua esquena.

Derribe frontal: Moviment en el qual un lluitador fa caure al seu rival cap a arrere alçant-li les cames i espentant frontalment.

Descalificació: Eliminació d'un lluitador d'un combat per infringir les regles. Entrada a una cama: Acció per la qual un lluitador en alvançar acachat és capaç d'agarrar una cama. En plural si el seu objectiu és agarrar les dos.

Forfait: Victoria quan no es presenta el rival a l'inici del combat.

Fuga d'assut: Situació a on un lluitador rehúye el combat en el tapís, i és penalisat en una amonestació i otorgant un punt al seu oponent.

Fuga de tapís: Situació a on un lluitador ix voluntàriament del tapís, i és penalisat en una amonestació i otorgant un punt al seu oponent si no ix en “posició perille” o en dos punts en cas contrari.

Cap de tapís: Oficial responsable d'un tapís. Decidix entre un i un atre en cas de desacort entre l'àrbit i el juge.

Juge: Oficial que vares agarrar a l'àrbit i adjudica els punts als lluitadors durant el combat.

Alçada: Acció per la qual un lluitador alça al seu rival.

Liana: Moviment en el qual un lluitador se servix de les seues cames per a voltear a l'adversari. Tijera.

Passada arrere: Acció per la qual un lluitador controla per darrere al seu rival en el sol. Val un punt.

Pegada o tocat: Control del rival que conseguix mantindre els dos omoplatos d'este pegats al tapís. Esta acció per al combat i proporciona la victòria.

Periodo: Cada una de les 3 parts independents en que es dividix un combat.

Posició: Veu en que es dirigix l'àrbit a un lluitador per a que adopte la posició correcta d'inici.

Posició d'agarre ordenat: En grecorromana, un lluitador es coloca a 4 punts (2 mans i dos genolls en el sol), i el lluitador que agarra ho fa en agarre de cintura al revés (vore image). En lluita lliure, posició inicial de la pròrroga, en agarre d'abdós mans al voltant de la corva del rival

Posició de castic: Posició conseqüència d'una irregularitat en sol, en la qual un lluitador es coloca a 4 punts (2 mans i dos genolls, formant les articulacions 90° sobre el cos o el sol) i el rival coloca les palmes de la mà en les seues omoplatos. Posada a terra ordenada.

Assut de gran amplitut: Proyecció en la qual el centre de gravetat de l'adversari és superior al del lluitador que proyecta.

Pont: Posició estovada que adopta un lluitador d'esquenes al tapís, per a evitar que la seua esquena toque el tapís.

Posada a terra: Dur a l'adversari al sol.

Posada a terra ordenada: Posició conseqüència d'una irregularitat en sol, en la qual un lluitador es coloca a 4 punts (2 mans i dos genolls) i el rival coloca les palmes de la mà en les seues omoplatos. Posició de castic. També pot significar la posició d'agarre ordenat en grecorromana.

Posada en perill: Posició en la qual l'esquena d'un lluitador forma un àngul de menys de 90 graus en el tapís.

Punts de classificació: Punts otorgats despuix del combat en relació en el resultat final.

Punts tècnics: Punts marcats durant el combat.

Rondes de calificació: Rondes efectuades en la finalitat de conseguir el número ideal de lluitadors per a començar l'eliminació directa.

Rondes de repeixca: Combats que realisen els lluitadors que han segut derrotats pels finalistes en la finalitat de decidir qui conseguix la medalla de bronze.

Russa: Moviment a través del com un lluitador voltea en sol al seu rival passant ell per la posició de pont. Cintura en pont.

Superioritat tècnica: En un combat quan es guanyen dos periodos per superioritat tècnica. En un periodo quan es guanya per més de 6 punts de diferència, dos tècniques de 3 punts o una tècnica de 5 punts.

Superfície central de lluita: Círcul central de lluita de 7 metros de diàmetro.

Superfície de protecció: Zona compresa entre la zona de passivitat i el llímit del tapís l'objectiu del qual és protegir als lluitadors de possibles lesions.

Suplé o Suplex: Acció en la qual un lluitador per mig d'un agarre al cos de l'adversari, ho proyecta per damunt d'ell en estovar-se cap a arrere. D'este moviment deriva el Suplex Vertical

Tackle: Acció d'entrada a les cames en la qual es fa un moviment lateral d'agranada en les mans a fi de derribar al contrari.

Temps: Es va acabar el temps.

Tijera: Moviment en el qual un lluitador se servix de les seues cames per a voltear a l'adversari. Liana.

Turca: Volteo des d'agarre de cintura al revés.

Regrés de cadera: moviment pel qual un lluitador per mig d'un gir desequilibra al contrari, volteándolo en bloquejar-ho en la cadera.

Zona de passivitat: Corona d'1 m d'ampla exterior a la superfície central de lluita, i interior a la superfície de protecció. Servix per a avisar als lluitadors que els llímits estan prop.

Vore també

• Mijaín López, deportiste cubà del lluita grecorromana.
• Lluita (deport).
• Lluita lliure olímpica.
• Lluita de cholitas
• Lluita plaja.
• Jocs Olímpics
• Sambo o lluita russa
• Judo o lluita japonesa moderna en uniforme
• Jiu-jitsu brasiler, estil de lluita especialisat en el combat en el sol
• Shuai Jiao, lluita chinenca
• Sum, lluita japonesa en cinturó
• Ssirum, lluita coreana
• lluita mongola o bökh

Enllaços externs

• Lloc oficial de la Federació Internacional de Lluites Associades [1] archivat en Wayback Machine.
• Museu de la fama de la FILA
• Lloc oficial de la Federació Asturiana de Lluita [2] archivat en Wayback Machine.
• Lloc oficial de la Federació Aragonesa de Lluita [3] archivat en Wayback Machine.
• Lloc oficial de la Federació Argentina de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Balear de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Espanyola de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Guatemalteca de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Madrilenya de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Mexicana de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Costarricense de Lluites
• Lloc oficial de la Federació Peruana de Lluita
• Lloc oficial de la Federació Valenciana de Lluita.I.
• Lloc de difusió de Lluita
• ^{[enllaç trencat]} Blog fotogràfic de Lluita Olímpica en Espanya.
• Lloc oficial de la Federació Asturiana de Lluita