Lloc del Patrimoni Industrial de Rjukan-Notodden
El Lloc del Patrimoni Industrial de Rjukan-Notodden és un Sitie del Patrimoni Mundial en el comtat de Vestfold i Telemark, Noruega, creat per a protegir el paisage industrial al voltant del llac Heddalsvatnet i la vall de Vestfjorddalen. El paisage se centra en la planta construïda per l'empresa Norsk Hydro per a produir fertilisant de nitrat de calcio a partir de nitrogen atmosfèric per mig del procés Birkeland-Eyde. El complex també inclou centrals hidroelèctriques, ferrocarrils, llínees de transmissió, fàbriques i estages per als empleats i institucions socials en les ciutats de Notodden i Rjukan.[1]
Este lloc, junt en el lloc del patrimoni industrial Odda - Tyssedal, es va incloure en la llista provisional del Patrimoni Mundial el 19 de juny de 2009.[2] El 5 de juliol de 2015, va ser inclós en la llista del Patrimoni Mundial[1] baixe els Criteris II i IV en la següent descripció del Valor Universal Excepcional:
Àmbit
[editar | editar còdic]El lloc de Rjukan-Notodden s'estén des del llac de Møsvatn fins a Notodden, comprenent 97 estructures considerades culturalment significatives.[3] Eixemples notables d'estes estructures són la Llínea Rjukan i la Llínea Tinnoset, dos ferrocarrils en els seus corresponents transbordadors. Les ciutats-fàbrica construïdes per Tinfos i Norsk Hydro, que inclouen vivendes i atres edificis urbans.[4]
Història
[editar | editar còdic]El procés de Birkeland-Eyde
[editar | editar còdic]A principis de el XX, Noruega va poder aprofitar la disponibilitat geogràfica d'energia hidroelèctrica barata per a iniciar el desenroll industrial. La regió de Telemark, escassament poblada, va passar de ser una zona principalment agrícola a un centre industrial, lo que requeria un fort desenroll industrial. Per a recolzar l'expansió agrícola, Noruega necessitava grans cantitats de fertilisants. La solució habitual era el nitrat de sodi, que s'extrea per mig de la mineria.
El principal component industrial del lloc de Rjukan-Notodden són les instalacions creades per a produir fertilisants per mig de la fixació de nitrogen . El procés Birkeland-Eyde, cridat aixina pel científic Kristian Birkeland (1867-1917) i el magnat de l'indústria Sam Eyde (1866-1940), va permetre que el nitrat destinat a fertilisant es produïra a escala industrial. Utilisava un arc elèctric per a crear òxit nítric a través de la calor. El procés es va provar inicialment en la Real Universitat de Frederick, ara cridada Universitat d'Oslo.
Desenroll del procés
[editar | editar còdic]
Quan la capacitat de producció d'energia de la Royal Frederick University va resultar insuficient, els experiments es varen traslladar a un almagasén en Kristiania. En octubre de 1903, els experiments es varen traslladar novament a l'estació de proves de Ankerløkken en Maridalen, a on podien rebre energia directament de la central hidroelèctrica de Hammeren. L'últim trasllat de la fase experimental va ser a Vassmoen, prop d'Arendal, a on es varen desenrollar els primers forns d'arc en capacitat industrial.[5] Despuix de la seua finalisació, el procés va ser presentat per Otto Witt en l'Universitat Tècnica de Berlín el 18 de novembre de 1905. El 5 de decembre de 1905, Kristian Birkeland va pronunciar una conferència sobre el procés en l'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, mentres que Sam Eyde ho va fer en la Societat Politècnica Noruega.
El trasllat a Notodden
[editar | editar còdic]Despuix de crear un procés adequat, Birkeland i Eyde varen fundar Norsk Hydro-Elektrisk Kvælstofaktieselskab (lit. Norwegian Hydroelectric Nitrogen Share-Company) per a comercialisar-ho. Esta empresa va ser parcialment finançada pels Wallenberg, una influent família sueca. Norsk Hydro també va celebrar un acort en Banque de Paris et dones Pays-Bas SA en 1905.
Quan Norsk Hydro va conseguir la finançació, alguns dels forns d'arc de Birkeland ya estaven presents en les instalacions de Notodden, alimentats per la central hidroelèctrica Tinfos I. Esta central estava llogada a l'empresa Tinfos AS.[5] Els investigadors varen traslladar el forn d'arc de Vassmoen a les instalacions de Notodden per a comprovar l'efecte de l'energia elèctrica en el rendiment del fertilisant. Despuix de determinar qué tipo de forn era el més adequat per a la producció en série, l'anterior empresa de Eyde, Elkem, es va fer càrrec de la fàbrica.[5]
Svælgfos I i II
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Entre 1906 i 1907 es varen fer els preparatius per a ampliar la producció, lo que requeria més energia. Norsk Hydro va poder llavors construir la seua pròpia central en la cascada de Svelgfossen, coneguda com Svælgfos I. L'excés de cabal disponible va permetre la construcció d'una central de reserva, Svælgfos II. Svælgfos I va ser la segona central hidroelèctrica més gran del món en el seu moment, despuix de la central d'Edward Dean Adams en les catarates del Niágara. En els primers anys de la central, les parades de la planta eren freqüents degut a que els generadors es cremaven. En conseqüència, es va consultar a ingeniers elèctrics en experiència en generadors en París, Hamburc i Mèxic. Estes persones eren algunes de les úniques en el món que tenien experiència en centrals elèctriques de tamany comparable. Es va determinar que els problemes experimentats per les plantes de Svælgfos es devien a que els materials d'aïllament es cremaven a altes temperatures per un error de fabricació. Es va construir un pararrayos per a remediar este fallo. Svælgfos I i II, junt en la central elèctrica de Lienfoss, es varen fusionar posteriorment en una central elèctrica que seguia en servici en maig de 2020.[6]
Vemork
[editar | editar còdic]
La central hidroelèctrica de Vemork va ser dissenyada per Olaf Nordhagen, en influència de l'arquitectura tradicional noruega. Quan es va terminar en 1911, era la major central hidroelèctrica del món. Vemork és més famosa per la seua proximitat als acontenyiments de l'Operació Gunnerside, en la que la propenca planta d'hidrogen coneguda com Vannstoffen (lit. Hidrogen) va ser sabotejada (per la seua producció d'aigua pesada utilisada en experiments atòmics) per un grup de partisanos noruecs que havien fugit inicialment de la Noruega ocupada pels nazis. En l'actualitat, l'edifici de la central elèctrica de Vemork alberga el Museu dels Treballadors Industrials Noruecs, a on encara poden vore's els generadors hidroelèctrics.[5]
Paper en el desenroll mundial de fertilisants
[editar | editar còdic]En 1909, Fritz Haver va descobrir un nou procés per a produir fertilisants a pur de nitrogen. En colaboració en l'empresa química alemana BASF, Carl Bosch es va encarregar d'aplicar este procés a escala comercial.[7] En 1913, Norsk Hydro va tindre l'opció de llicenciar el procés Haver-Bosch, pero va decidir no fer-ho. En 1920, Norsk Hydro va tornar a ser contactada per a utilisar el procés Haver-Bosch, esta volta pel govern francés, que ho havia obtingut com a part d'un acort despuix de la Primera Guerra Mundial. Este intent va fracassar i el proyecte es va paralisar en 1924. En el seu lloc, Norsk Hydro va intentar desenrollar una alternativa viable al método Haver-Bosch que utilisara una menor pressió per a produir amoníac. Este intent va fracassar i el proyecte es va paralisar en 1924. Norsk Hydro va acabar canviant al procés Haver-Bosch en 1927, en colaboració en IG Farben. En la década de 1930, les plantes varen tornar a canviar al procés Odda.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Rjukan–Notodden Industrial Heritage Site». UNESCO. Consultat el 2015-07-05.
- ↑ «Rjukan/Notodden and Odda/Tyssedal Industrial Heritage Sites, Hydro Electrical Powered Heavy Industries with associated Urban Settlements (Company Towns) and Transportation System». UNESCO. Consultat el 2015-07-05.
- ↑ «Rjukan-Notodden Industriarv - Norges Verdensarv».
- ↑ «Notodden og verdensarven». Notodden kommune. Consultat el 2020-05-04.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Rjukan-Notodden Industrial Heritage Site Nomination File».
- ↑ «Svelgfoss».
- ↑ Louchheim, Justin (2014-11-19). «Fertilizer History: The Haver-Bosch Process».
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sitio del Patrimonio Industrial de Rjukan-Notodden» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.