Llindar d'oïment
El llindar d'oïment és l'intensitat mínima de sò capaç de provocar sensació auditiva en l'oït humà, és el nivell mínim d'un sò per a que conseguixca ser percebut. Encara que no sempre este llindar siga el mateix per a totes les freqüències en l'espectre de l'oïment.
El valor normal se situa entre 0 dB i 25 dB. En freqüències molt baixes, com 40 Hz, està al voltant de 70 dB; En freqüències miges, com 400 Hz, està al voltant de 10 dB; i, per a freqüències superiors a 10 000 Hz puja a 20 dB. Açò és aixina perque a altes freqüències el llindar d'oïment necessita una major pressió.
El llindar d'oïment, per a la mija dels humans, es fixa en 20 µPa (20 micropascales = 0,000 02 pascals), per a freqüències entre 1 kHz i 4 kHz, havent chicotetes variacions d'intensitat entre abdós. Per a sons que es troben en freqüències més altes o més baixes es requerix major pressió per a excitar l'oït. Açò vol dir que la Resposta de l'oït per a diferents freqüències és desigual.
El llindar d'oïment varia en l'edat. El pas del temps deteriora les cèlules ciliadas del orgue de Corti, lo que té com a conseqüència que cada volta percebam pijor les freqüències altes.
Cada freqüència té un nivell de pressió necessari per a que l'oït detecte la mateixa sonoritat en totes. Una freqüència de 125 Hz a un nivell de 15 dB (to pur) seria casi inaudible per a l'oït humà. Variant la freqüència entorn als 500 Hz, mantenint la pressió de 15 dB, es podria escoltar perfectament el sò. En 2 kHz el llindar d'oïment es fixa en 0 dB i a 4 kHz és inclús menor de 0 dB, ya que a 3600 Hz es troba la freqüència de resonància de l'oït en humans sans.
Els 0 dB s'expressen en intensitat com 10–12 W/m² i en variació de la pressió com 2·10–5 N/m².
Pressió per a diferents freqüències
Per baix de 2000 Hz i segons es va baixant en freqüència, l'oït es torna menys sensible. Els llindars d'oïment per a freqüències menors de 2 kHz són:
| dB | Hz |
|---|---|
| 3 | 1000 |
| 7 | 500 |
| 11 | 250 |
| 21 | 125 |
| 35 | 63 |
| 55 | 31 |
Originalment (curves calculades per Fletcher i Munson[1]), el llindar de audibilidad havia segut definit com la mínima pressió necessària per a percebre un sò senoidal de 1 kHz. La pressió necessària per a això és de 20 μPa (o una intensitat de 0,98 pW/m2 a 1 atm i 25 °C[2]), valor pres ademés com a referència per a la determinació de valors absoluts. És dir, el llindar de audibilidad és de 0 dB per a 1 kHz. No obstant, càlculs més recents de les curves (Robinson i Dadson) varen mostrar que, si es manté el valor de com a valor de referència, el llindar de audibilidad és de +3 dB per a 1 kHz.
L'oït es fa menys sensible per a freqüències superiors a 4 kHz pero no tant com en baixes freqüències. Es perceben fluctuacions cap a atres freqüències per la colocació en el camp sonor. El llindar d'oïment és la mínima pressió sonora que es requerix per a que l'oït s'excite. El llímit es troba en 130 dB, sent est el llindar de dolor a on ya escomença a causar danys a l'oït. El principal afectat és l'oït mig. Quan es passa molt temps expost a nivells superiors de 130 dB es produïxen perdudes d'oïment permanents.
La majoria dels sons usats comunament en música té solament components que apareixen en la forma de parcials per damunt dels 5 kHz, i no com a freqüències fonamentals. Pensem que el do més agut en el piano té una freqüència fonamental de 4224 Hz. La determinació d'altura allí es fa difícil.
En acústica predominen els logaritmes a l'hora de tractar les freqüències: representacions, gràfiques i demés. El motiu principal és que l'oït humà interpreta les freqüències de manera casi logarítmica. En l'eix de freqüències de qualsevol gràfica de les vistes fins ara, les marques passen d'una freqüència (per eixemple 1000 Hz) al doble (2000 Hz). L'apreciació subjectiva d'un oyent serà que hi ha la mateixa distància entre un to de 200 Hz i un atre de 400, que entre un de 1000 Hz i un atre de 2000 Hz. No obstant, la "distància" en freqüència en el primer cas és de 200 Hz i en el segon de 1000 Hz.
Les curves mostren dos formes diferents de medir el llindar de audibilidad, la mínima pressió audible (MAP) i el mínim camp audible (MAF). Les diferències fonamentals entre una curva i una atra (la zona entre els 1,5 i els 6 kHz) estan donades principalment per les resonàncias produïdes en el pabelló i el canal auditiu extern. L'oït extern aumenta la pressió sonora en el tímpan en uns 15 dB per a freqüències entre 1,5-6 kHz. La transmissió de l'oït mig és més eficient per a freqüències miges.
Referències
- ↑ Fletcher i Munson-1930/Robinson i Dadson-1933
- ↑ La pressió sonora es pot convertir a intensitat d'ona sonora plana per mig de , a on ρ és la densitat de l'aire i és la velocitat del sò.
Bibliografia
- Fechner, G. 1860. Elements of psychophysics. New York: Holt, Rinehart and Winston. en llínea
- Katz J. (ed.) United States of America: Lippencott, Williams & Wilkins
- Levitt H. 1971. "Transformed up-down methods in psychoacoustics". J. Acoust. Soc. Amer. 49, 467-477. en llínea
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Umbral de audición» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.