Curva isofónica

Les curves isofónicas són curves d'igual sonoritat per mig de les quals es calcula la relació existent entre la freqüència i l'intensitat (en decibelis) de dos sons per a que estos siguen percebuts com a igual de forts per l'oït, en lo que tots els punts sobre una mateixa curva isofónica tenen la mateixa sonoritat. La sonoritat es medix en fonios i si 0 fonios corresponen a una sonoritat en una intensitat de 0 dB en una freqüència de 1 kHz, també una sonoritat de 0 fonios podria correspondre a una sonoritat en una intensitat de 40 dB en una freqüència de 90 Hz.

Les primeres curves d'igual sonoritat varen ser establides de forma experimental pels físics nortamericans Harvey Fletcher i Wilden A. Munson en 1933 mentres treballaven para Bell Labs per la qual cosa duen els seus llinages. Estes curves varen ser recalculadas per D. W. Robinson i R. S. Dadson en 1956.

Curves isofónicas de Fletcher-Munson

En estes curves isofónicas s'observa com, a mida que aumenta l'intensitat sonora, les curves es fan, cada volta, més planes. Açò es traduïx que la dependència de la freqüència és menor a mida que aumenta el nivell de pressió sonora, lo que significa que si disminuïx l'intensitat sonora, els últims sons perceptibles en desaparéixer serien els aguts (altes freqüències).

Les curves Fletcher i Munson i les curves de Robinson i Dadson només són vàlides per a un camp sonor directe, ya que no tenen en conte que no percebem per igual els sons si provenen de diferents direccions (camp sonor difuso). Les curves isofónicas també són curves que relacionen cóm escolta l'oït, lo ben i lo mal en funció de la pressió i de la freqüència.

Relacionades en les curves isofónicas trobem les curves de ponderació:

• la curva A (curva de nivell de sonoritat de 40 fon, mides en decibelis A - $d{B}_A$).
• La curva B (curva de nivell de sonoritat de 70 fon, mides en decibelis B - $d{B}_B$).
• La curva C (curva de nivell de sonoritat de 100 fon, mides en decibelis C - $d{B}_C$).