Llengua heretada
Una llengua heretada és una llengua minoritària depresa pels seus parlants en casa des de l'infància, pero mai es desenrolla completament perque els seus parlants creixen en una llengua dominant en el que es tornen més competents.[1] Polinsky i Kagan ho etiqueten com un continu que comprén des de parlants en fluïdea fins a persones que a penes parlen l'idioma de casa. En alguns països o cultures en els que determinen la llengua materna de cada persona pel grup ètnic, un idioma d'herència estaria vinculat a l'idioma natiu.[2]
El terme també pot referir-se a l'idioma de la família o comunitat d'una persona que la persona no parla o entén, sino que s'identifica culturalment en ella.[3][4]
Definicions i us
"Idioma per herència" és el terme utilisat per a descriure un idioma que és predominantment parlat de forma "no societal"[5]Plantilla:Verifica la font per grups i minories llingüístiques.[3]
En varis camps, com l'ensenyança de llengües estrangeres i la llingüística, les definicions de llenguage patrimonial es tornen més específiques i divergents. En l'educació d'un idioma estranger, l'idioma del patrimoni es definix en térmens de l'educació de l'estudiant i la competència funcional en l'idioma: un estudiant criat en una llar a on es parla un idioma no majoritari és un parlant patrimonial d'eixe idioma si posseïx algun domini en això.[3] Segons esta definició, les persones que tenen alguna conexió cultural en l'idioma pero no ho parlen no es consideren estudiants de patrimoni. Esta definició restringida es va fer popular a mitan de la década de 1990 en la publicació d'Estàndarts per a l'aprenentage d'idiomes estrangers pel Consell Nortamericà d'Ensenyança de Llengües Estrangeres (en anglés).[3]
Entre els llingüistes, el llenguage del patrimoni és un llenguage de l'estat final que es definix en funció de l'orde temporal d'adquisició i, a sovint, del domini de l'idioma en l'individu.[3] Un parlant d'herència adquirix l'idioma d'herència com la seua primer idioma a través d'un aporte natural en l'entorn de la llar i adquirix el llenguage de la majoria com un segon idioma,[6] generalment quan comença l'escola i parla sobre diferents temes en les persones en l'escola, o per mig de l'exposició a través dels mijos (texts escrits, Internet, cultura popular, etc.).[7] A mida que disminuïx l'exposició a l'idioma del patrimoni i aumenta l'exposició a l'idioma majoritari, l'idioma majoritari es convertix en l'idioma dominant de l'individu i l'adquisició dels canvis en el llenguage del patrimoni.[6][3] Els resultats d'estos canvis es poden vore en la divergència del llenguage del patrimoni de les normes monolingües en les àrees de fonologia, coneiximent lèxic (coneiximent de vocabulari o paraules), morfologia, sintaxis, semàntica i canvi de còdic, encara que el domini de l'idioma d'herència pot variar des de habilitats purament receptives en sol llenguage parlat informal a fluïdea nativa.[7]
Controvèrsia en la definició
Com afirmen Polinsky i Kagan: "La definició d'un parlant d'herència en general i per a idiomes específics seguix sent debatuda. El debat és de particular importància en idiomes tals com chinenc, àrap, i idiomes d'Índia i Filipines, a on els parlants de múltiples idiomes o dialectes es consideren parlants d'herència d'un sol idioma estàndart que s'ensenya per raons geogràfiques, culturals o d'una atra índole (chinenc mandarí, àrap clàssic, hindi o tágalo, respectivament)."[2]
Una idea que preval en la lliteratura és que els idiomes heretats inclouen llengües indígenes que a sovint estan en perill ... aixina com els idiomes mundials que es parlen comunament en moltes atres regions del món (espanyol en els Estats Units, àrap en França,...)".[3] No obstant, eixa vista no es compartix en tot lo món. En Canadà, per eixemple, les llengües indígenes no estan classificades com a llengües heretades.[8]
L'etiqueta heretat s'otorga a un idioma basat principalment en l'estat social dels seus parlants i no necessàriament en qualsevol propietat llingüística. Per lo tant, encara que l'espanyol sol ser el segon en térmens d'idiomes més parlats com a llengua materna i té estatus oficial en varis països, es considera un idioma d'herència en els Estats Units en domini anglés.[3] Fòra dels Estats Units, les definicions i l'ús de l'idioma d'herència varien.[9][10]
Els parlants del mateix idioma d'herència que es crie en la mateixa comunitat poden diferir significativament en térmens de les seues habilitats llingüístiques, i aixina i tot ser considerats parlants d'herència baix esta definició. Alguns parlants d'herència poden ser molt competents en l'idioma en qüestió, posseir varis registres, mentres que atres parlants d'herència poden ser capaces d'entendre l'idioma pero no parlar-ho. Atres persones que simplement tenen una conexió cultural en un idioma minoritari pero no ho parlen poden considerar-ho com el seu idioma d'herència.[3][4] Alguns sostenen que la propietat no necessàriament depén de l'usuari: "Alguns aborigen distinguixen entre l'usuari i la propietat. Inclús hi ha els qui afirmen posseir un idioma, encara que solament coneixen una paraula: el nom".[11]
Competència en llenguages d'herència
Els aprenents de llengua heretada tenen un domini decorregut de l'idioma dominant i se senten cómodos utilisant-ho en entorns formals, per la seua exposició a l'idioma a través d'educació formal.[6][9] El seu domini de l'idioma d'herència, no obstant, varia àmpliament. Alguns estudiants d'herència poden perdre certa fluïdea en el primer idioma despuix de començar l'educació formal en l'idioma dominant.[2] Uns atres poden usar l'idioma del patrimoni sistemàticament en la llar i en la família, pero reben capacitació mínima o nula en l'idioma d'herència i, per lo tant, poden tindre dificultats en les habilitats de lectoescritura o usar-les en entorns més amplis fora de la llar.[2] Un factor adicional que afecta l'adquisició de l'alumne, és si ell o ella mostra voluntat o renuencia a deprendre l'idioma del patrimoni.[12]
Un factor que s'ha demostrat que influïx en la pèrdua de fluïdea en el llenguage del patrimoni és l'edat. Els estudis han demostrat que els chiquets bilingües més jóvens són més susceptibles a la pèrdua de fluïdea que els chiquets bilingües majors.[6] Quant més vell és el chiquet quan s'introduïx l'idioma dominant, és menys provable que perga la capacitat d'usar el seu primer idioma (l'idioma d'herència).[6] Açò es deu a que quant major és el chiquet, major serà l'exposició i el coneiximent de l'ús que el chiquet haurà tingut en l'idioma del patrimoni, i per lo tant, l'idioma del patrimoni seguirà sent el seu idioma principal.[2] Els investigadors varen trobar que este fenomen tracta principalment en la ret de memòria d'un individu. Una volta que s'organisa una ret de memòria, és difícil per al cervell reorganisar l'informació en contra de l'informació inicial, perque l'informació anterior es va processar primer.[13] Este fenomen es convertix en una lluita per als adults que estan tractant de deprendre un idioma diferent. Una volta que un individu ha deprés un idioma en fluïdea, estaran fortament influenciats per les regles gramaticals i les pronunciacions del seu primer idioma que varen deprendre, mentres deprenen un nou idioma.[6]
Una forma efectiva emergent de medir la competència d'un parlant d'herència és la velocitat del parla. Un estudi de la reestructuració de gènero en el patrimoni rus va mostrar que els parlants de patrimoni es varen dividir en dos grups: els que varen mantindre el sistema de tres gèneros i aquells que reanalizaron radicalment el sistema com un sistema de dos gèneros. Els parlants d'herència que varen tornar a analisar el sistema de tres gèneros com un sistema de dos gèneros tenien una forta correlació en una taxa de parla més llenta. La correlació és directa: els parlants de menor nivell de competència tenen més dificultats per a accedir a elements lèxics; per lo tant, el seu discurs es ralentisa.[14]
Encara que s'ha demostrat que la velocitat del parla és una forma efectiva de medir el nivell de competència dels parlants d'herència, alguns parlants d'herència són contraris a produir qualsevol idioma d'herència de cap tipo. El domini lèxic és un mètoto alternatiu que també és efectiu per a medir el domini.[15] En un estudi en parlants russos d'herència, va haver una forta correlació entre el coneiximent del parlant d'elements lèxics (medit utilisant una llista de paraules bàsiques d'aproximadament 200) i el control del parlant sobre el coneiximent gramatical, com l'acort, el marcat temporal i l'incrustació.[15]
Alguns parlants d'herència estudien explícitament l'idioma per a obtindre un domini adicional. Les trayectòries d'aprenentage dels parlants d'herència són notablement diferents de les trayectòries dels estudiants de segon idioma en poca o cap exposició prèvia a un idioma de destí. Per eixemple, els estudiants d'herència típicament mostren una ventaja fonològica sobre els estudiants de segon idioma tant en la percepció com en la producció de l'idioma del patrimoni, inclús quan la seua exposició a l'idioma del patrimoni es va interrompre molt primerenc en la vida.[16][17] Els parlants de herències també tendixen a distinguir, en lloc de confondre, els sons fàcilment confundibles en el llenguage heretat i l'idioma dominant de manera més confiable que els aprenents d'un segon idioma.[18] En morfosintaxis també, s'ha trobat que els parlants d'herència són més natius que els que deprenen un segon idioma,[19][13] encara que per lo general són significativament diferents dels parlants natius.[20][14]
Molts llingüistes estructuren este canvi en l'adquisició del llenguage heretat com "adquisició incompleta" o "desgast".[20] La "adquisició incompleta", definida per Montrul, és "el resultat de l'adquisició del llenguage que no es completa en l'infància".[6] En esta adquisició incompleta, hi ha propietats particulars del llenguage que no varen ser capaços d'alcançar els nivells de competència apropiats per a l'edat en acabant de que s'haja introduït l'idioma dominant. L'atrició, tal com la definix Montrul, és la pèrdua de certa propietat d'un idioma en acabant de que un ya ho haja dominat en precisió de nivell de parlant natiu.[6] Estos dos casos de pèrdua de llenguage han segut utilisats per Montrul i molts atres llingüistes per a descriure el canvi en l'adquisició del llenguage heretat. No obstant, este no és l'únic punt de vista dels llingüistes per a descriure l'adquisició del llenguage heretat. Un argument en contra de l'adquisició incompleta és que el input que reben els parlants d'herència és diferent dels monolingües (l'aporte pot vore's afectat pel desgast intergeneracional, entre atres factors), per lo que la comparació dels parlants d'herència contra els monolingües és dèbil.[21] Este argument de Pascual i Rothman afirma que l'adquisició del llenguage heretat no és, per lo tant, incompleta, sino completa i simplement diferent de l'adquisició monolingüe d'un idioma.[21] Un atre argument argumenta a favor d'un canvi d'enfocament en el resultat de l'adquisició incompleta d'un idioma patrimonial al procés d'adquisició del llenguage patrimonial. En este argument, el factor crucial en els canvis en l'adquisició del llenguage patrimonial és la mida en que el parlant del patrimoni activa i processa el llenguage patrimonial.[22] Este nou model, per lo tant, s'allunta de l'adquisició del llenguage que depén de l'exposició al input de l'idioma i es mou cap a la dependència de la freqüència de processament per a la producció i la comprensió de l'idioma heretat.
Alguns coleges i universitats oferixen cursos preparats per a parlants d'idiomes heretats. Per eixemple, els estudiants que creixen deprenent espanyol en la llar poden inscriure's en un curs que desenrollarà les seues habilitats en espanyol.[23]
Vore també
Notes
- ↑ Valdés, G. 2000. The teaching of heritage languages: an introduction for Slavic-teaching professionals. The learning and teaching of Slavic languages and cultures, Olga Kagan and Benjamin Rifkin (eds.), 375–403.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Polinsky y Kagan (2007)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Valdés (2005)
- ↑ 4,0 4,1 Kelleher (2010)
- ↑ «Societal &#; Definix Societal at Dictionary.com». Dictionary.reference.com. Consultat el 26 d'octubre de 2015.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Montrul (2008)
- ↑ 7,0 7,1 Benmamoun, Montrul y Polinsky (2010)
- ↑ «Indigenous Languages in Canada». Historica Canada.
- ↑ 9,0 9,1 Babaee, Naghmeh. «Heritage Language Learning in Canadian Public Schools: Language Rights Challenges». University of Manitoba.
- ↑ Danesi, M., McLeod, K., & Morris, S. (Eds.). (1993). Heritage language and education: The Canadian experience. Oakville, ON: Mosaic Press.
- ↑ See p. 113 of [1]Zuckermann, Ghil'ad; Walsh, Michael(2011).«Stop, Reviu, Survive: Lessons from the Hebrew Revival Applicable to the Reclamation, Maintenance and Empowerment of Aboriginal Languages and Cultures]».Australian Journal of Linguistics.31: 111–127.
- ↑ Dressler, R. (2010). "There Is No Space for Being German": Portraits of Willing and Reluctant Heritage Language Learners of German. Heritage Language Journal, 7(2), 1-2
- ↑ 13,0 13,1 Au et al. (2008)
- ↑ 14,0 14,1 Polinsky (2008)
- ↑ 15,0 15,1 Polinsky (2000)
- ↑ Au et al. (2002)
- ↑ Oh et al. (2003)
- ↑ Chang et al. (2011)
- ↑ Au y Romo (1997)
- ↑ 20,0 20,1 Montrul (2002)
- ↑ 21,0 21,1 Pascual Y. Veta y Rothman (2012)
- ↑ Putnam y Sánchez (2013)
- ↑ Heritage Spanish courses at a university
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lengua heredada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.