L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llengua de signes espanyola

La llengua de signes espanyola (LSE) és la llengua gestual que utilisen principalment els sorts espanyols i persones que viuen o es relacionen en ells. Encara que no hi ha estadístiques plenament fiables, es calcula que conta en més de 100 000 usuaris signantes, per a un 20 o 30 % dels quals és la seua segona llengua. Està reconeguda llegalment des de 2007.[1]

Des d'un punt de vista estrictament llingüístic, la LSE es referix a una varietat de llengua de signes amprada en una extensa àrea central-interior de la península ibèrica, tenint com a epicentre cultural i llingüístic la ciutat de Madrit, en modalitats pròpies en algunes àrees radicades en Astúries, Aragó, Múrcia, àrees d'Andalusia Occidental (Sevilla, per eixemple) i al voltant de la província de Burgos.[2]

L'inteligibilitat mútua en el restant de les varietats de llengües de signes amprades en Espanya, inclús en la llengua gestual portuguesa, és generalment acceptable, per la seua gran semblança lèxica. No obstant, la llengua de signes catalana (LSC), la llengua de signes valenciana (LSCV), aixina com les varietats andalusa oriental (Granada, Almeria i Jaén), canària, gallega i vasca són especialment peculiars (entre el 10 i el 30 % de diferència en l'us dels sustantius, segons cada cas). Únicament la LSC i la LSCV tenen una semblança lèxica per baix del 75 % de mija en el restant les variants espanyoles, per lo que alguns les consideren llengües en lloc de dialectes.

En l'àmbit llegal, per la Llei 27/2007 es consideren "llengües de signes espanyoles", totes les variants amprades en Espanya, inclús la llengua de signes catalana (LSC), sense perjuí de les competències que en el seu reconeiximent i desenroll eixercixca la Generalitat de Catalunya.[3] Aixina, la LSC té la seua pròpia autonomia normativa en el seu àmbit territorial i està explícitament reconeguda com a tal en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya; en el cas valencià, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana es llimita a especificar "la llengua de signes pròpia de les persones sordes". Per una atra part, la "llengua de signes espanyola" (LSE) està reconeguda explícitament en els Estatuts d'Autonomia d'Andalusia i Aragó.[4]

Antecedents i evolució històrics

 
bne. es:80/webclient/DeliveryManager? application=DIGITOOL-3&owner=resourcediscovery&custom_att_2=simple_viewer&pid=180918 Reducció de les lletres i Art per a ensenyar a parlar els Muts bne. es/webclient/DeliveryManager? application=DIGITOOL-3&owner=resourcediscovery&custom_att_2=simple_viewer&pid=180918 archivat en Wayback Machine. (1620), de Juan de Pablo Bonet.

El primer tractat escrit en el que es fan referències a les senyes alfabètiques aplicades a l'educació dels sorts es deu a Juan Pablo Bonet, qui publica la seua obra Reducció de les lletres i Art per a ensenyar a parlar els Muts en 1620. Considerat com el primer tractat modern de Fonètica i Logopedia, en el que es proponia un método d'ensenyança oral dels sorts, admet l'us de senyes manuals en forma d'alfabet manual, per a facilitar l'ensenyança de les lletres als sorts i muts.

No existix consens llingüístic sobre la relació filològica entre dites variants de llengües de senyes, per la falta de més estudis en el camp dialectològic, si be existix una discutida opinió sobre que el primer diccionari de la LSE és el Diccionari Mímico i Dactilològic publicat en 1851 per Francisco Fernández de Villabrille, professor del Colege Nacional de Sordomudo de Madrit.[5] És en el seu major partix una traducció al castellà del Dictionnaire mimique et dactilologique d'Alejandro Blanchet, professor de l'Institut Nacional de Sordomudo de París (Saint Jacques), publicat en 1850, lo que dona peu a pensar que el principal cos d'orige dialectològic i lèxic de la LSE procedix de la llengua de senyes francesa (LSF), a lo manco en la seua varietat dialectal de París i de mitan del XIX, que després seguix la seua pròpia i natural evolució en els coleges i associacions de sorts. En temps més actuals, està rebent fortes influències lèxiques de la llengua de senyes americana (ASL). També se sap que ha influït en atres llengües gestuals, com la llengua de senyes veneçolana (LSV).

En TVE, existixen programes que emeten usant esta llengua com En atres paraules i també ha aparegut en películes com Tacons lluntans, a on el personage de Miriam Díaz-Aroca interpreta a una presentadora d'un telediari per a persones sordes.[6]

Centre de Normalisació Llingüística de la llengua de signes espanyola (CNLSE)

El Centre de Normalisació Llingüística de la Llengua de Signes Espanyola (CNLSE), organisme de titularitat pública adscrit al Real Patronat sobre Discapacitat , va ser creat per la Llei 27/2007, de 23 d'octubre, per la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mijos de respal a la comunicació oral de les persones sordes, en discapacitat auditiva i sordociegas. El CNLSE està regit per un Consell Rector de caràcter paritari compost per representants de l'Administració de l'Estat i entitats del moviment associatiu de la comunitat llingüística de les persones usuàries de la llengua de signes espanyola, baix la presidència del Director del Real Patronat sobre Discapacitat. La seua regulació queda establida en el boe. es/diario_boe/txt. php? id=BOE-A-2010-11428 Real Decret 921/2010, de 16 de juliol.

La seua missió és treballar per la normalisació de la llengua de signes espanyola, actuant com un espai de referència que vela pel seu bon us i contribuïx a garantisar els drets llingüístics de les persones usuàries d'esta llengua. Aixina mateix té entre les seues funcions constituir-se com a centre de referència de titularitat pública en la normalisació a nivell estatal, actuar com a centre d'investigació, assessorar a les administracions públiques i atres agents socials i servir com a centre pràctic, de reflexió i d'intercanvi de coneiximent.

Presència en Mèxic

Des de l'arribada d'espanyols a Mèxic durant la guerra civil espanyola i anys subsegüents, es creu que entre la gran comunitat espanyola que radica en Mèxic deu haver un número significatiu de señantes.

Referències

  1. ↑ boe. es/boe/dias/2007/10/24/pdfs/A43251-43259. pdf Llei 27/2007, de 23 d'octubre, per la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mijos de respal a la comunicació oral de les persones sordes, en discapacitat auditiva i sordociegas (Llei LLSS-MACO)
  2. ↑ «Un estudi llingüístic: Variació de les llengües de signes en Espanya», Steven Parkhurst i Dianne Parkhurst. Revista Espanyola de Llingüística de Llengua de Signes (RELLS), Madrit 2001. Promotora Espanyola de Llingüística (PROEL)
  3. ↑ «usal. es/legislacion/ley-27-2007-de-23-de-octubre-por-la-que-se-reconocen-les-lenguas-de-signos-espanolas-y-se-regulan-els-medios-de-apoyo-a-la-comunicacion-oral-de-les-personas-sordas-con-discapacidad-auditiva-y-sordo/ Llei 27/2007, de 23 d'octubre, per la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mijos de respal a la comunicació oral de les persones sordes, en discapacitat auditiva i sordociegas».
  4. ↑ «cervantes. es/lengua/anuario/anuario_12/d_academica/p08. htm CVC. Anuari 2012. Respal a la llengua de signes espanyola» (en és). cvc. cervantes. és. Consultat el 2023-01-13.
  5. ↑ «es/es/recursos/biblioteca/el-diccionario-de-m%25C3%25ADmica-y-dactilolog%25C3%25ADa-de-francisco-fern%25C3%25A1ndez-villabrille-1851-0 El diccionari de mímica i dactilología de Francisco Fernández Villabrille (1851)» (en és). CNLSE (Centre de Normalisació Llingüística de la Llengua de Signes Espanyola). Consultat el 2023-01-13.
  6. ↑ «excepcionals. es/post/163091934061/vuelve-a-disfrutar-de-esta-escena-de-la-pel%C3%ADcula ARCHIVE D'EXCEPCIONALS» (en en). Tumblr. Consultat el 2023-01-13.

Bibliografia

  • Gascón Ricao, A. i Storch de Gràcia i Asensio, J. G. (2006). Fra Pedro Ponce de León, el mit mediàtic. Els mits antics sobre l'educació dels sorts Madrit : Editorial universitària Ramón Areces, Colecció "Per més senyes".
  • Herrero Blanco, A. (2009). Gramàtica didàctica de la llengua de signes espanyola (LSE). Editorial SM.
  • Storch de Gràcia i Asensio, J. G. -coord.-(2005), Estatut jurídic de les llengües de senyes en el Dret espanyol (Aproximacions), Madrit, Editorial universitària Ramón Areces, Colecció "Per més Senyes, La Clau"

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llengua_de_signes_espanyola&oldid=1313844»