Liolaemus wiegmannii
La lagartija de Wiegmann[1] (Liolaemus wiegmannii), també denominada comunament lagartija de l'arena,[2] és una espècie de fardacho liolaémido del gènero Liolaemus. És un saurio arenícola d'hàbits diürns que habita en l'est i centre del Con Sur de Sudamérica.
Distribució
[editar | editar còdic]Esta lagartija posseïx una àmplia distribució, la que va des del sur de Riu Gran del Sur en el sur del Brasil, alvançant cap a majors #latitut pel llitoral marítim i fluvial de l'Argent en l'Uruguai sobre l'ambient corresponent al districte fitogeográfico de la restinga i a la ecorregión terrestre de restingas del llitoral Atlàntic, també es fa #present sobre el mateix ecosistema en la illa Martín García, i en els médanos de les regions situades a abdós costats del tram final del riu Uruguai. La major distribució ocorre en l'Argentina, a on habita en gran part del país, des de Jujuy, en el noroest pel nort, fins al nordest de la Patagonia pel sur, en l'est de Riu Negre, i des de Carmen de Patagones, en l'extrem austral de la província de Buenos Aires, continuant cap al nort per les cordoneres medanosos del llitoral marítim[3] fins a l'extrem septentrional d'estos en la zona de punta Rasa. No es trobaria en el nordest bonaerense (llevat la població de Martín García).
Segons Verrastro les poblacions brasilera pertanydrien en realitat a una atra espècie afí.[4] També va ser citada per a la illa Yacyretá en l'extrem sur del Paraguay i per a la isla Ascensión en ple oceà Atlàntic.
Catalogat com de Preocupació Menor pel seu ranc extremadament gran, gran abundància, falta d'amenaces actuals o futures, falta de disminució de la població, ocurrència en vàries àrees protegides i tolerància als hàbitats pertorbats.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Liolaemus wiegmannii va ser descrita originalment en l'any 1837 pels zoólogos francesos Auguste Henri André Duméril i Gabriel Bibron baix el nom científic de Proctotretus wiegmannii.[6]
Dins del gènero Liolaemus pertany al grup ‘‘wiegmanni’’.
- Eixemplars tipo
Eixemplars sintipo varen ser referits als còdics MNHN 6857 i MNHN 6858, depositats en el Museu d'Història Natural de París, aixina com al ANSP 8195.[7]
- Localitat tipo
La localitat tipo és: "Chili" (error).[4]
- Etimologia
Etimológicamente el terme genèric Liolaemus s'origina en dos paraules del idioma grec, lio que significa ‘pla’ i laemus (de laimos) que es traduïx com a ‘gola’. El nom específic wiegmannii referix al llinage del zoólogo alemà Arend Friedrich August Wiegmann, a qui li va ser dedicada l'espècie.
Característiques
[editar | editar còdic]Est és un fardacho terrestre, de tamany mijà a menut, en una llongitut d'uns 48 mm entre morro i cloaca, alcançant 70 mm de llarc total.[1] La seua coloració li permet un camuflage en el substrat en que viu, en desdibuixar la seua figura per mig d'un patró cromàtic similar a l'ambient en que viu. En el mascle consistix en un fondo ocre-grisáceo a groguenc sobre el que es disponen 4 séries llongitudinals de taques negres (ribeteadas de blanc en el costat de fuga) les dos dorsals contingudes per llínees blanques i grogues, mentres que la série disposta en cada costat mostra manchitas celest-blau viu molt cridaneres; en algunes poblacions també manchitas taronges, més encara en la gola. Ademés, posseïx de 6 a 8 poros precloacales La femella es diferencia per tindre un patró de fondo més obscur, pardusco, i no exhibix llínees grogues ni taques celests. En abdós sexes la pancha és inmaculado.[1][8]
Costums
[editar | editar còdic]Liolaemus wiegmannii habita en ambients molt variats, concorde a una distribució extensa, si be preferix terrenys psamófitos, subdesérticos, en vegetació oberta de pasturages escassos i arbustos ralos. En les zones llitorals de la vora marítima és característic de puntes rocoses i médanos semifijos.[9] Soporta l'alteració del seu ecosistema aixina com l'urbanisació d'intensitat baixa.[3] Els médanos vius totalment carents de vegetació només els ampra per a traslladar-se entre biòtops aptes. Si be té capacitat per a enterrar-se, no selecciona microhábitats tenint en conte el grau d'compactación del substrat.
El seu aliment consistix en menuts aràcnits i insectes, com a arnes, dípters i escarabats. Per a capturar-los ampra la tècnica de ‘‘assentar-se i esperar’’, la qual consistix en passar inadvertit quedant-se immòvil a l'espera de que algun assut passe lo suficientment prop, i quan açò ocorre arremet de manera explosiva i sorpressiva.
Si ben este saurio està inclós en el grup de reptils denominat: ‘‘nadadors de les arenes’’ en raó d'estar adaptat per a que, en cas de perill i per a eludir als seus predadores ( aus rapaces, rabosots, culebras, etc.), en pocs segons poder enterrar-se per complet baix la superfície de l'arena solta, podent respirar l'aire contingut entre els grans, i inclús alvançar alguns metros “nadant” baix l'arena, no acodix a esta tècnica en tanta assiduïtat com atres membres del seu mateix gènero.[10] Ademés d'esta tècnica de fuga, com a mecanisme antidepredatorio també pot escapar en veloç carrera cap a les mates de vegetació més pròximes, per a ocultar-se entre les bases dels tallos, operant d'esta manera com a refugis naturals. En esta espècie destaquen subarbustos com Senecio bergii, Melilotus indicus i Achyrocline satureioides.[11] Allí també construïx menudes coves a on busca protecció, deposita els seus ous i regula la seua temperatura. Si l'animal és capturat, una última estratègia és autoamputarse la seua coa, la que se sacsa frenèticament, per a buscar captar l'atracció del predador i d'esta manera permetre al que era el seu posseïdor el poder escapar en vida.
És una espècie ovípara, possiblement en vàries posades anuals.[1] Copulan en novembre i decembre. Després la femella ovipone dos ous blancs, els que enterra en l'arena. Les críes eclosionan a fins de febrer i principis de març.[2]
Conservació
[editar | editar còdic]Esta lagartija està categorizada com: “espècie no amenaçada”.[12] Si ben este reptil es voria beneficiat en la protecció i interconexió dels pegats de pasturages psamofíticos natius,[13] soporta molt millor que atres saurio arenícolas l'alteració del seu ambient, sobrevivint en condicions periurbanas.[1] Ademés posseïx una distribució prou extensa i una fidelitat a hàbitats amenaçats baixa. Igualment, de la mateixa manera que atres lagartijas, les poblacions que habiten regions costeres es veuen amenaçades per la reducció i el tabicado o fragmentació de les dunes costeres causada per les activitats relacionades en un desenroll humà descontrolado, des de l'urbanisació completa d'amplis sectors de la franja dunícola sense planejament ambiental, passant per corts produïts per forestaciones, la reconversió de les dunes vives en zones de pastures ganaderes, el sobrepastoreo, la extracció d'arena per a destinar-la a la construcció i el destí de l'ambient medanoso per al divertimiento de la població per mig de la circulació lliure de motocross, cuatriciclos i vehículs 4 x 4 (tot terreny).[14]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Scolaro, Alejandro (2006). Reptils patagónicos nort: una guia de camp. Comodoro Rivadavia, Argentina: Universitat Nacional de la Patagonia Sant Joan Bosco: Facultat de Ciències Naturals. 112 pp.
- ↑ 2,0 2,1 Achaval, F., & Olmos, A. (1997). Amfibis i reptils de l'Uruguai (Serie Fauna Nº. 1). Facultat de Ciències. Montevideo.
- ↑ 3,0 3,1 Vega, L. & P. Bellagamba (1992). Noves localitats per a Liolaemus multimaculatus (Dumeril and Bibron, 1837), Liolaemus gracilis (Bell, 1843) i Liolaemus wiegmanni (Dumeril and Bibron, 1837) (Sauria: Tropiduridae) en la Província de Buenos Aires. Bolletí de l'Associació Herpetológica Argentina 8:4.
- ↑ 4,0 4,1 Verrastro, L.; Veronese, L.; Bujes, C. Martins Fias Filho, M. 2003. New species of Liolaemus from Southern Brazil (Iguania: Tropiduridae). Herpetologica 59 (1): 105-118.
- ↑ . Consultat el 13 de juliol de 2020.
- ↑ Duméril, A. M. C., G. Bibron & A. Duméril (1837). Erpétologie générale ou histoire naturelle complète dones reptils. Vol. 4. Roret. Paris. 517 pp., pl. 290.
- ↑ Liolaemus wiegmannii en Reptile Database.
- ↑ Cei, J. M. (1993). Reptils del noroest, noreste i est de l'Argentina. Herpetofauna de les selves subtropicales, Puna i Pampes. Torino: Museu Regionale vaig donar Scienze Naturali. Monografia XIV.
- ↑ Vega, L. I. (1991). Selecció d'hàbitat en saurio dels médanos costers bonaerenses. Bolletí de l'Associació Herpetológica Argentina 7(2): 7-8.
- ↑ Kacoliris F.P.; Horlent, N. & Williams J. (2006). Herpetofauna, Coastal Dunes, Buenos Aires Province, Argentina. Check List 2 (3): 1-7.
- ↑ Block, Carolina; Laura I. Vega, and Oscar A. Stellatelli (2012). Vegetation Refuges of a Sand Lizard Assemblage in Temperate Coastal Sand Dunes. Journal of Herpetology 46 (4): 608-613.
- ↑ Lavilla, I., I. Richard and G. Scrocchi (2000). Categorisació dels Amfibis i Reptils de la República Argentina. Sant Miguel de Tucumán, Associació Herpetológica Argentina. 97 p.
- ↑ Iribarne, O. (2001). Reserva de Biosfera Mar Chiquita: característiques físiques, biològiques i ecològiques. Mar de l'Argent. Editorial Martín. 319 p.
- ↑ Vega, L., P. Bellagamba and L. Fitzgerald (2000). Long-term effects of anthropogenic habitat disturbance on a lizard assemblage inhabiting coastal dunes of Argentina. Canadian Journal of Zoology 78: 1-8.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Liolaemus wiegmannii.
Wikispecies té un artícul sobre Liolaemus wiegmannii.- Este artícul conté una traducció derivada de «Liolaemus wiegmannii» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.