Lemuralia

Les Lemurias o festa de Lemures són les denominacions en les que es coneix una celebració religiosa dels antics romans; en ella realisaven ritos apotropaicos durant tres dies i nits per a exorcizar els espectres dels difunts inquiets i impedir que embrujaran les seues llars. En el calendari juliano esta festa correspon al 9, 11 i 13 de maig, encara que en el calendari anterior maig era el tercer més; Ovidio afirmava arbitrariament que estes festes varen ser instituïdes per Rómulo per a assossegar l'esperit del seu germà bessó Rem, al com havia assessinat, i justificava esta tesis donant-li l'etimologia de Remuria. El festival era, per demés, casi el mateix en els seus detalls que el de l'antic Setsubun japonés, i celebracions semblants eren el Samhain dels celtas (que va passar a ser Halloween), el Dia dels Fidels Difunts de la cultura occidental i el Dia dels morts mexicà.

Alguns consideren que la Lemuria va ser substituïda per les festes cristianes actuals de Tots els Sants i el dia de Difunts per part del papa Bonifacio IV.º (llavors el 13 de maig, pero desplaçades despuix a l'1 i 2 de novembre); pero els acadèmics consideren massa vaga esta teoria per a estimar un orige directe com a tal i més be podria associar-se a les Parentalia, una atra festivitat en honor als morts benèfics.

La descripció de la cerimònia o llitúrgia domèstica realisada en estos dies pels ciutadans romans la va fer el poeta llatí Ovidio en els seus Fasti: el pater famílies passejava descalce per la casa a mijanit i feya una ofrena de judeues negres que tirava despuix del seu muscle sense tornar-se o mirar arrere, fent una higa o castañeta com a fetilla de defensa (digitis mig cum pollice iunctis), mentres es percutía una gerra, olla o gorc de bronze i pronunciava la fòrmula: Manes exite paterni! / "¡Ixcau, esperits dels ancestros!", en context completament apotropaico.

«Quan s'haja llavat les mans en aigua d'una font neta, es donarà el regrés, despuix de prendre frijoles negres i tirar-los despuix d'ell; en tirar-los, dirà: "T'oferixc estos frijoles; en ells, em redimo a mi i als meus". Ho dirà nou voltes, sense mirar arrere: se supon que l'ombra arreplegarà els frijoles i seguirà els seus passos, sense ser vista. Novament toca l'aigua i fa sonar el bronze de Temesa, i li demana a l'ombra que abandone el seu sostre. Quan haja dit nou voltes: "¡Manes dels meus ancestros, ixquen!", mirarà cap a arrere i jujarà que els ritos s'han realisat conforme a les regles.»

Durant els dies d'esta festa, als espectres dels morts inquiets (cridats larvae o lemures, i atres voltes umbrae, immagines, espècies), que no podien trobar repòs perque havien tingut una mort tràgica, violenta o suïcida i podien pertorbar el somi dels vius i mostrar-se per les nits, li'ls aplacava ademés en ofrenes de gra i les vestales preparaven per a oferir-li-la la llosa salsa, una tosca coca de farina en sal feta en els primers mechons de blat segades en la temporada. Durant estos dies, considerats de mal agüero, es prohibia realisar bodes (d'a on el proverbi Mense Maio malae nubunt / "Les chiques males es varen casar en maig"); ademés, es tancaven tots els temples i per les nits es colpejaven sense cessar grans olles o ben címbalos de bronze.

Bibliografia

• Émile Jobbé-Duval (préf. Claude Lecouteux), Els morts malfaisants : larvae, lemures : d'après li droit & els croyances populaires dones Romains, Chambéry, Exergue, 2000 (1924).