Anar al contingut

Lactuca perennis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
lletuga perenne (Lactuca perennis)


La lletuga perenne (Lactuca perennis) és una espècie de planta herbàcea pertanyent a la família Asteraceae.



Descripció

Lactuca perennis alcança un tamany promig de 60 centímetros d'altura, en una altura mínima de 20 centímetros. Esta planta és lampiña, en el brot és erecto i ramificat, els fulls de color vert grisáceo, les inferiors en pecíols chicotets i els superiors en part amplexicaules. És hermafrodita i entomófila. Les flors són de color violeta-blau, en un tamany d'1.2 a 1.6 milímetros. El periodo de floració s'estén des d'abril fins a agost i la maduració de les llavors a partir de juliol a setembre.

Distribució

Està present en la major part del centre i sur d'Europa.

Hàbitat

Estes plantes preferixen sols calcáreos ben drenados i són comunes en sols rocosos solejats, en els prats secs, en vores de camins i en les vores dels rius. Es poden trobar a una altitut de 500-2000 metros sobre el nivell del mar.

Propietats medicinals

Esta lletuga selvada conté un abundant làtex blanc (d'ahí el nom latino de lactuca en les espècies, és dir, lechoso) que conté la substància "lactucarium" en moltes propietats medicinals. És especialment útil com sedante, pero la planta es deu usar en precaució.

Taxonomia

Lactuca perennis va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 796. 1753.[1]

Etimologia

Lactuca: nom genèric que deriva del Llatí «lletuga», derivat de lacto, llet.

perennis: epítet llatío que significa "perenne"

Sinonímia
  • Cyanoseris perennis Schur
  • Lactuca deggleriana Hegetschw.[2]
  • Castellà: chicòria resinera colorada, condrila, engany, lletuga blava.
  • Altoaragonés: cardincha de la roca, encarnagüell, ensalada de roca, güellets de perdiu.[3]

Referències

  1. ↑ «Lactuca perennis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 16 de decembre de 2012.
  2. ↑ Lactuca perennis en PlantList
  3. ↑ «Lactuca perennis». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 2 de decembre de 2014.

Enllaços externs