L'espill de Venus (pintura)

L'espill de Venus —en anglés The Mirror of Venus— és una pintura d'Edward Burne-Jones, pertanyent a la seua etapa esteticista.

L'espill de Venus (pintura)

Introducció

Sir Edward Burne-Jones va ser un membre del moviment prerrafaelita, format inicialment en Anglaterra en 1848. Posteriorment Burne Jones va devindre una de les principals figures del esteticisme, una nova tendència sorgida al voltant de 1860. Esta corrent artística —pròpia del estil victorià tardà— primava l'art per l'art, deixant en segon lloc el detallisme minuciós, l'aspiració a la sinceritat i a la moralitat propugnades per John Ruskin i pròpies del primer prerrafaelisme.

Descripció de l'obra

• Lisboa, Museu Calouste Gulbenkian; n º. d'inventari: 273;
• Datació: 1877;
• Dimensions: 120 x 200 cm;
• Tècnica: pintura a l'oli sobre llenç;

The Bath of Venus, en el Museu Calouste Gulbenkian

El pintor ampra un mínim d'elements narratius, creant una disposició llineal de figures vestides en robes pseudo-clàssiques, a la manera d'un friso. Burne-Jones busca crear una atmòsfera pròpia del Quattrocento, i de Botticellil en particular, priorisant el harmonia decorativa del conjunt i evocant una sensació de nostàlgia pel passat. Cap atra obra seua ilustra millor el seu ingeni per a fusionar el prerrafaelisme i el Renaixença italiana en un nou estil estètic, El seu objectiu principal és la busca de la bellea, i despertar l'imaginació poètica de l'espectador.

De la mateixa manera que The Bath of Venus —també en el Museu Calouste Gulbekian— la composició deriva d'una ilustració de 1860, destinada a El tossal de Venus —Venusberg— part del poema The Earthly Paradise, de William Morris, i inspirat en la llegenda migeval de Tannhäuser.

L'escena —purament imaginària— mostra a Venus i a les seues donzelles en colorits vestits pseudo-clàssics en blau, roig i taronja, contemplant els seus propis reflexos en un estany. El primer pla és una estora de flors, pero el paisage del fondo és àrit i rocós. Este tipo de paisages es convertirien en una característica de la seua obres posteriors, i imitats pels seus seguidors. L'ambient i els colors són prerrafaelitas, pero la dolçor i l'elegància de les figures recorden a la Renaixença italiana. La concepció és purament estètica: en un mínim de context narratiu o històric. A través dels rostres de les jóvens, dels seus elegants poses i de les seues melancòliques expressions, s'endevina una sensació de tristor i nostàlgia pel passat, característica de moltes pintures prerrafaelitas tardanes.

Bibliografia

• Selma, José Vicente (1991). Els prerrafaelitas. Art i societat en el debat victorià, Montesinos Editor. ISBN 978-84-7639-128-5.
• Rosenblum, Robert (1984). L'art del sigle XIX, Akal-Art i Estètica. ISBN 84-460-0035-0.
• Wood, Christopher (1982). Burne-Jones, Weidenfeld & Nicholson (The Orion Publishing Group). ISBN 0-297-82345-0.