Kizomba


La kizomba és un gènero musical i un ball que va escomençar a compondre's entre finals dels anys 70 i principis dels anys 80 en Angola.
Estructura musical
La base musical de la kizomba és fàcilment reconeixible. Tocant-la en les palmes de la mà es correspondria en la següent seqüència: Una palmada forta (que correspondria en el temps 1 de la música), seguida de dos palmadas més suaus i molt juntes en el temps (la primera d'elles seria una nota sincopada i la segona correspondria en el temps 2 de la música) i per últim una quarta palmada també més suau separada de les anteriors (que també seria sincopada).
Esta estructura, organisada en grups de huit compassos de quatre per quatre, coneguda com batuda, sol estar present en la cançó sancera, llevat en alguns temes, en els que s'omet en l'introducció de la cançó i en algun tram intermig, deixant sonar solament la melodia en una energia molt més suau i íntima.
Història
La kizomba és un gènero musical que va tindre el seu orige en Angola, excolonia portuguesa. A mitan dels anys 70 - i en la presència de militars cubans en Angola, que varen dur el dolç zouk - varis artistes angoleños varen escomençar a crear cançons derivades de la semba - les músiques tradicionals angoleñas ballades en parella i molt ràpides - pero en una eixecució més llenta, romàntica i en sons parcialment sintètics (gràcies a guitarres, baixos i a les nouvingudes caixes de ritmes), que molt ràpidament varen conquistar al públic. Es ballava junt al merengue, el semba i uns atres, en festes nomenades farras o kizombadas, a on va nàixer el terme kizomba.
A mitan dels anys 90, l'expressió kizomba va escomençar a ser utilisada en Portugal per a designar tota la música africana que es ballava en locals de ball africans en les principals ciutats del país, sobretot en Lisboa. No obstant, actualment s'utilisa el terme kizomba per a fer referència a este gènero musical i a molts uns atres dels gèneros emparentats o subgéneros associats històricament, com pot ser una tarraxinha (molt pegada), una passada (es balla més espai i més oberta), semba com a gènero tradicional, menys romàntic i més alegre, virtuós i juganer, i sobretot en festes a on els ritmes africans solen mesclar-se en estos i uns atres més o menys moderns, com ghetto zouk, o com els caribenys zouk, tarraxo do ghetto, pandza de Moçambic, els ritmes caboverdianos com coladeira, funaná, veta zouk, veta love i un llarc etcétera.
En aplegar a Europa, l'entrada va ser principalment per Portugal a on existix una gran comunitat caboverdiana i angoleña, encara que també ho va fer directament a França (a on ya coneixien el zouk de les Antilles Martinica i Guadalupe), a on varen escomençar a cridar a qualsevol estil de música que sonara similar a la kizomba per este nom, i és ahí a on s'origina la polèmica de si la Kizomba i el Zouk són lo mateix. De fet, en França es coneix el zouk de les seues colónies i la kizomba cantada en portugués es podia confondre en el zouk que ya coneixien. Aixina i tot existixen térmens equívocs com rétro zouk que encara generen diferents opinions sobre el seu verdader orige i definició, per la seua similitut en la kizomba com a tal.
En el seu començ, la Kizomba pràcticament només es va estendre pels països PALOP o lusófonos d'Àfrica (cal citar a Eduardo Paim), pero posteriorment (favorit per l'immigració) va aplegar a Europa, Estats Units, Brasil, a on cada volta hi ha més països en grans comunitats de kizomberos (apassionats d'este gènero musical i del seu ball): Portugal, França, Bèlgica, Espanya, Anglaterra, Itàlia, Polònia, Rússia...
Actualment existixen artistes kizomberos que ya estan conquistant les nayes, per tot lo món, entre els quals destaquen caboverdianos com Nelson Freitas, Mika Mendes, Djodje, Suzana Lubrano, Paulinha, Marcia...i també artistes angoleños com Eduardo Paim, Anselmo Ralph, Yola Araujo, Big Nelo, Matias Damasio etc.
Igualment, molts angoleños varen emigrar per a treballar ensenyant la kizomba en tot lo món.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kizomba» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.