José Gutiérrez de la Concha

José Gutiérrez de la Concha Irigoyen (Còrdova, Virreinato del Riu de la Plata, 4 de juny de 1809-Madrit, 5 de novembre de 1895), i marqués de La Habana, i vescomte de Cuba i gran d'Espanya, va anar un militar i polític espanyol. Cavaller de l'Insigne Orde del Toisón d'Or (1886), va ser un home enormement lleal a la reina Isabel II, sent l'últim president del Consell de Ministres del seu regnat. Va tornar a la vida política despuix de la Restauració, aplegant a ser president del Senat en tres ocasions.

José Gutiérrez de la Concha

Biografia

Va nàixer el 4 de juny de 1809 en Còrdova del Tucumán, en el Virreinato del Riu de la Plata, fill del militar Juan Antonio Gutiérrez de la Closca i de la criolla Petra Irigoyen. Va ser germà de Manuel Gutiérrez de la Closca, marqués del Duero. El fusilament del seu pare pels secessionistes rioplatenses, va decidir a la seua mare a abandonar la seua terra natal i instalar-se en Espanya en 1814.

Erro al crear miniatura:

Retrat litogràfic de José Gutiérrez de la Closca obra de Vicente Urrabieta

Carrera militar

Entre 1816 i 1821 va ser alumne del Real Seminari de Nobles de Vergara. En 1822 va ingressar com a cadet en el Colege d'Artilleria, graduant-se com subteniente en 1826. Despuix d'eixercir com a professor en dit Colege d'Artilleria, va ser destinat en l'eixèrcit d'operacions de les Províncies Vascongades i Navarra durant la primera guerra carlista (1833-1840), aplegant a ser condecorat en vàries ocasions per la seua lluenta actuació en combat. L'eixecució per Espartero en 1841 del seu companyer d'armes i amic, el general Diego de León, per la seua participació en un pronunciament fracassat, li va dur al retir. Home propenc al Partit Moderat, Concha va participar en el pronunciament de 1843 que va unir a moderats i sectors del progressisme contra el regente Baldomero Espartero, despuix de l'exili del qual Concha es va reincorporar a l'Eixèrcit. Durant la Década moderada (1843-1854) va passar des de brigadier fins a tinent general, eixercitant distints càrrecs militars, tals com a capità general de les Províncies Vascongades (1845), comandant general de les tropes destinades a sofocar la rebelió de Galícia (1846), director general de Cavalleria (1847 i 1853), capità general de Cuba, càrrec que aplegaria a ostentar en tres ocasions.

Carrera política

Com a tants atres companyers d'armes, Concha va desenrollar també una intensa carrera política, inicialment a l'ombra del Partit Moderat. Va ser a partir del triumfo del pronunciament de 1843. Va ser electe diputat a Corts pel districte de Logronyo en 1845, aplegant a vicepresident del Congrés dels Diputats en 1847. Entre 1863 i 1864, va ser ministre interí d'Ultramar i de Marina en 1864 i ministre de la Guerra en 1865. Home absolutament lleal a la figura d'Isabel II, va anar l'últim president del Consell de Ministres, aixina com ministre de Guerra i Marina, abans del triumfo de La Gloriosa en setembre de 1868. En la derrota dels moderats, Concha es va mantindre en l'exili durant el Sexeni Revolucionari. Despuix del colp del general Pavía en giner de 1874, es va reintegrar a la vida política i, despuix de la restauració dels borbones en Alfonso XII, va aplegar a ser nomenat senador vitalici en 1877. Havent-se alluntat de les posicions més conservadores, va tancar la seua carrera política dins del Partit Fusionista liderat per Sagasta, aplegant a ser president del Senat en tres ocasions (1881-1883, 1886-1890 i 1893-1894).

Capitania General de Cuba

Gutiérrez de la Closca va eixercitar en tres ocasions la capitania general de Cuba. La primera d'elles, entre 1850 i 1852, tenint que fer front a l'invasió de Narciso López, general caraqueño renegat de l'Eixèrcit, que pretenia anexionar Cuba als Estats Units. L'invasió, que va desembarcar en Cárdenas en maig de 1851, va fracassar gràcies a la ràpida reacció del capità general. Per a suplir a les tropes enviades des de La Habana, Concha va crear el Cos de Nobles Veïns, milícia composta per civils afectes a Espanya i sufragada per la burguesia havanera españolista. A pesar de la seua rodalia en el Partit Moderat, el govern del Bienio Progressiste (1854-1856) li va nomenar de nou capità general de l'illa de Cuba eixercitant el càrrec des de 1854 fins a 1859. Un dels principals comesos de Concha va ser la reforma de l'estructura militar de l'illa. Va crear vàries unitats irregulars, com les Milícies de Color, va fomentar la presència de la Guàrdia Civil i saneó els contes de l'Eixèrcit espanyol de Cuba. Ademés, en el context del descobriment de la conspiració anexionista de Ramón Va pintar en febrer de 1855, va crear els Cossos de Voluntaris per a reforçar la presència armada espanyola en l'illa. Estos cossos, que recuperaven l'idea dels Nobles Veïns de 1851, es varen acabar convertint en la més important milícia espanyola de Cuba fins a 1898. Ademés, Concha va reformar a fondo l'educació i va tractar de combatre l'endèmica corrupció de l'administració pública cubana. La seua llabor li va valdre el marquesado de La Habana en 1857. En abril de 1874, despuix d'haver alcançat l'ocupació de tinent general sèt anys abans, va ser nomenat pel govern de la Primera República capità general de l'illa de Cuba per tercera i última volta. En fracassar en el seu intent d'acabar en les partides insurrectas en el centre i orient de l'illa, en maig de 1875 va ser substituido per Blas Villate, comte de Valmaseda, que en 1869-1870 encapçalara una exitosa campanya en l'orient de l'illa.

Vore també

• Manuel Gutiérrez de la Closca
• Governadors colonials de Cuba
• Capitania General de Cuba

Bibliografia

• Chamorro i Baquerizo (1852). Estat Major de l'Eixèrcit Espanyol, Madrit: Establiment Tipogràfic a càrrec de Ramón Santacana.
• Padilla Angulo, Fernando J. (2023). Volunteers of the Empire. War, Identity, and Spanish Imperialism, 1855-1898. Londres: Bloomsbury Academic.