Anar al contingut

Jixiao Xinshu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lformació secreta', una predecessora de la formació de l'ànet mandarí de Qi Jiguang. L'equip de cinc hòmens estava format per un líder armat en un escut, un home que empunyava una llança de múltiples puntes (langxian) i tres piqueros. Es varen desplegar 'formacions secretes' en terreny pla en grans blocs per a que els escuders i els soldats en langxian protegiren als piqueros de les fleches i les armes cos a cos.
Lformació de l'ànet mandarí' de Qi Jiguangn era una tàctica d'espera i combat. Consistia en dos equips de cinc, un líder i un porter. Cada equip estava format per un espadachín que era el líder, un soldat en 'langxian, dos piqueros i un soldat en fitora.
Lnova formació d'ànet mandarí' de Qi Jiguang. Esta formació modificada es va crear per a adaptar-se a les condicions del nort de China, a on els principals oponents eren nómades mòvils a cavall. Per la seua alta movilitat, les armes de fòc no es varen emfatisar molt i solament dos hòmens empunyaven armes de fòc: una a mecha i una de canya de timó. A excepció del líder de l'esquadró, el arquero, el restant està llest per a participar en el combat cos a cos.
El 'esquadró d'infanteria' de Qi Jiguang. Un contingent de soldats acorazar.
El 'esquadró assessine' de Qi Jiguang. L'esquadró assessine era una formació d'ànet mandarí reconfigurada. A sovint s'usava junt en el 'esquadró d'armes de fòc' per a brindar respal al cos a cos.
El 'esquadró d'armes de fòc' de Qi Jiguang. L'esquadró d'armes de fòc estava format per un líder d'esquadró, dèu soldats i un porter.
Combats desarmats com es mostren en el manual.

El Jixiao Xinshu (en chino tradicional, 紀效新書; en chino simplificado, 纪效新书; pinyin, Jìxiào xīnshū) o el Nou Tractat sobre l'Eficiència Militar[1] és un manual militar escrit durant les décades de 1560 i 1580 pel general Qi Jiguang de la dinastia Ming. La seua importància principal és defendre un enfocament d'armes combinades per a la guerra utilisant cinc tipos d'infanteria i dos tipos de respal. Qi Jiguang va separar a l'infanteria en cinc categories separades: armes de fòc, espadachines, arqueros en fleches de fòc, arqueros ordinaris i lanceros, al mateix temps que va dividir a les tropes de respal en arqueros a cavall i unitats d'artilleria. El Jixiao Xinshu és també un dels primers texts existents d'Àsia Oriental per a abordar la rellevància de les arts marcials chinenques sobre l'entrenament militar i la guerra. En el llibre es mencionen varis estils d'arts marcials contemporàneus de l'era de Qi, inclós el método del bastó del temple Shaolin.

Antecedents

A finals de el XVI, els militars de la dinastia Ming estaven en males condicions. Quan les forces mongoles d'Altan Kan varen assaltar la frontera nort, la costa de China va caure assut dels pirates wakō, que eren considerats d'orige principalment japonés. Qi Jiguang va ser assignat a la defensa de Zhejiang en 1555, a on va establir els seus propis estàndarts d'organisació militar, equip, tàctiques, entrenament i procediments.[2] Va arreplegar les seues idees sobre tècniques, tàctiques i estratègia militar en el Jixiao Xinshu despuix de conseguir vàries victòries en la batalla.

Contingut

Existixen dos edicions del Jixiao Xinshu. La primera edició es va escriure entre 1560 i 1561 i consta de 18 capítuls. La segona edició, publicada en 1584 durant el retir forçós de Qi, va incloure material nou i reeditat compilado en 14 capítuls. Abdós edicions solen distinguir-se pel número de capítuls que contenen.

Els capítuls inclosos en l'edició de 18 capítuls són els següents:[3]

Capítul Tema
1. Esquadrons de cinc hòmens
2. Senyals i comandos
3. Motivació de les tropes
4. Emetre órdens; prohibicions durant el combat
5. Capacitació dels oficials
6. Evaluació de soldats; recompenses i castics
7. i 8. Activitats de camp; perforació en el campament en banderes i tambors
9. La marcha
10. Us d'armes d'asta
11. Us de l'escut
12. Us d'espases
13. Arquería
14. Quanjing Jieyao Pian (capítul sobre el primer cànon i els fonaments de l'agilitat); lluita desarmada
15. Dispositius i formacions per a defendre les muralles de la ciutat
16. Ilustracions d'estandarts, pancartes i tambors de senyals.
17. Vigilància de llocs d'alvançada
18. Guerra costera

Formació de l'ànet mandarí

En el Jixiao Xinshu, Qi Jiguang va recomanar un equip de dotze hòmens conegut com lformació de l'ànet mandarí' (en chino, 鴛鴦陣; pinyin, yuānyāng zhèn), que constava d'onze soldats i una persona per a la llogística.[4]

  • 4 hòmens en llances llargues (dotze peus o més)(chang qiang shou 長槍手)
  • 2 hòmens en sabres i escuts de ratán, un a cada costat dels lanceros (dun pai shou 盾牌手)
  • 2 hòmens en llances de múltiples puntes (lang xian shou 狼筅手)
  • 2 hòmens en fitores o espases (duan bing shou 短兵手)
  • 1 veta (en la bandera de l'esquadró) (dui zhang 隊長)
  • 1 cuiner/porter (personal de llogística) (fuze huoshi de huobing 負責夥食的火兵)

La formació de l'ànet mandarí va anar idealment simètrica. Excloent al cap i al personal de llogística, els dèu hòmens restants podrien dividir-se en dos esquadrons idèntics de cinc hòmens. Açò va ser aixina que quan els pirates japonesos varen conseguir passar les llargues llances, els hòmens de sabre i escut varen formar una pantalla protectora per als vulnerables lanceros. En la batalla, els dos hòmens de sabre i escut tenien rols diferents. El de la dreta mantindria la posició d'alvanç de l'esquadró, mentres que el de l'esquerra llançaria javalines i atrauria a l'enemic més prop. Els dos hòmens en llances de múltiples puntes enredrarien als pirates mentres els lanceros els atacaven. Els portadors de la fitora custodiaven els flancs i la retaguàrdia.[5]

Armes de fòc

Despuix de sofrir vàries derrotes davant els pirates, Qi també va fer una recomanació per a una campanya concertada per a integrar equips de mosquetes en l'eixèrcit, basant-se en el seu alcanç i potència de fòc superiors en comparació als arcs i fleches. Qi va quedar encantat en el mosquete despuix de les seues derrotes i es va convertir en un dels principals defensors del seu us en l'eixèrcit Ming. Ho va favorir per la seua precisió i la seua capacitat per a penetrar armadures.[6]

Idealment, tot un equip de mosquetes tindria 10 mosqueteros, pero a sovint tenia 4 o 2 en la pràctica. La formació de mosquete òptima que va propondre Qi va ser un equip de mosquete de 12 hòmens similar a la formació d'ànet mandarí cos a cos. No obstant, en lloc de lluitar en una formació mane a mà, varen operar segons el principi del dispar per anades, que Qi va ser pioner abans de la publicació de la primera edició del Jixiao Xinshu.[6] Els equips podrien dispondre's en una sola llínea, formats en dos capes de profunditat en cinc mosqueteros cada u, o cinc capes de profunditat en dos mosquetes per capa. Una volta que l'enemic estava dins de l'alcanç, cada capa dispararia en successió, i despuix una unitat armada en armes tradicionals de combat cos a cos alvançaria per davant dels mosqueteros. Les tropes despuix entrarien juntes en combat cos a cos en l'enemic. Alternativament, els mosqueteros podrien colocar-se darrere de empalisades de fusta o atres fortificacions, disparant i recarregant contínuament per tandes.[7]

Cada esquadró va ser entrenat en escenaris de combat coordinats i de respal mutu en rols clarament definits. Degut a que les tropes de Qi varen ser reclutades entre els llauradors i no li les considerava iguals als seus enemics japonesos, Qi Jiguang va emfatisar l'us d'armes combinades i tàctiques d'esquadró. Les unitats eren recompensades o castigades colectivament: un oficial era eixecutat si tota la seua unitat fugia de l'enemic, i si un líder d'esquadró era assessinat en batalla, tot l'esquadró seria eixecutat.[8]

Producció d'armes

El procediment estàndar per a l'adquisició d'armes per a un comandant com Qi Jiguang consistia que els funcionaris provincials assignaren quotes de producció a cada districte local baix la responsabilitat del comandant. Les armes resultants produïdes baix este sistema variaven àmpliament en calitat. Els mosquetes, en particular, explotaven en una freqüència alarmant, lo que va dur a Qi a evitar la dependència de les armes de fòc en favor de l'us de ferramentes cos a cos com a espases, escuts de ratán i canyes de bambú esmolades.[9] No obstant, més alvance en la seua carrera, Qi es va convertir en un ferm defensor de l'integració de mosquetes despuix de sofrir vàries derrotes davant els pirates. La reconsideraació de Qi de les armes de fòc en la guerra va dur a la creació dels primers equips de mosquetes ben perforats en China. Qi també va ser un pioner de la tècnica del fòc per anades de mosquete, que despuix s'adoptaria en China i Corea. En el manual s'inclouen varis passages que detallen l'us de mosquetes, la tècnica de dispar per anades i una estimació del percentage d'armes de fòc que provablement no dispararien.[10]

El manual proporciona la següent descripció de la forja d'espases:

Lluita desarmada

L'últim capítul del Jixiao Xinshu de 14 capítuls, el Quanjing Jieyao Pian, cobrix el tema del combat sense armes. Qi Jiguang considerava que la lluita sense armes era inútil en el camp de batalla. No obstant, va reconéixer el seu valor com a forma d'entrenament bàsic per a enfortir a les seues tropes, millorant la seua condició física i la seua confiança.[11] Qi va seleccionar treinta y dos postures per a ilustrar, entre les arts marcials de l'época. La descripció de les tècniques està escrita en vers, típicament en sèt caràcters per llínea.

En l'introducció del capítul, Qi nomena setze estils de lluita diferents, tots els quals ell considera que han segut transmesos de manera incompleta, «a alguns els falta la part inferior, a uns atres els falta la superior».[12] Entre les arts enumerades es troba el método del bastó Shaolin, que més vesprada es va documentar en detalle en la Exposició del método original del bastó Shaolin de Cheng Zongyou, publicada al voltant de 1610.[13] Pel contrari, no es mencionen les tècniques de lluita sense armes de Shaolin. La llista completa d'arts marcials de la dinastia Ming tardana va ser copiada sense atribució per un manual de l'estil Shaolin, el Quanjing quanfa beiyao. No obstant, el manual posterior, en un prefacio datat en 1784, va alterar el text, agregant una falsa afirmació de que el història del combat manual s'havia originat en el monasteri de Shaolin.[14]

La discussió de Qi sobre el combat cos a cos no menciona un element espiritual de les arts marcials, ni aludix a la respiració o la circulació de qì. Pel contrari, els texts d'arts marcials chinenques des de la transició de la dinastia Ming a la Qing en avant representen una síntesis de tècniques d'arts marcials funcionals en pràctiques de salut, eixercicis de respiració i meditació daoístas daoyin.[15][16]

Influència

Qi Jiguang va ser un dels varis autors Ming que varen documentar les tàctiques militars i les tècniques d'arts marcials de l'época. La documentació més antiga coneguda d'estils específics d'arts marcials chinenques es va produir durant l'última crisis de la pirateria Ming, quan acadèmics i generals com Qi i el seu contemporàneu Yu Dayou varen centrar la seua atenció en revertir el decliu de l'eixèrcit Ming. A finals de el XVI, les invasions japoneses de Corea també varen despertar un gran interés en els métodos d'entrenament militar dins del governe coreà. Els escrits de Qi Jiguang varen ser de particular interés per les seues exitoses campanyes contra els pirates japonesos vàries décades abans. L'edició de 14 capítuls del Jixiao Xinshu va servir de model per al manual militar coreà més antic que es coneix, el Muyejebo, i es va difondre entre els pensadors militars coreans.


En Japó, les edicions dels capítuls 14 i 18 es varen publicar vàries voltes, i alguns métodos del Jixiao Xinshu es varen transferir al Heiho Hidensho (Okugisho), un llibre d'estratègia japonés escrit per Yamamoto Kansuke en el XVI.

Galeria

Vore també

Referències

  1. ↑ Shahar, 2008, p. 62.
  2. ↑ Huang, 1981, p. 159.
  3. ↑ Gyves, 1993, pp. 16–18.
  4. ↑ Huang, 1981, p. 168.
  5. ↑ Huang, 1981, pp. 168–169.
  6. ↑ 6,0 6,1 Andrade, 2016, p. 172.
  7. ↑ Andrade, 2016, p. 174.
  8. ↑ Huang, 1981, pp. 167–169.
  9. ↑ Huang, 1981, pp. 170–171.
  10. ↑ Huang, 1981, p. 172.
  11. ↑ Gyves, 1993, p. 33.
  12. ↑ Gyves, 1993, pp. 34–35.
  13. ↑ Shahar, 2008, pp. 56–57.
  14. ↑ Shahar, 2008, pp. 116–117.
  15. ↑ Shahar, 2008, pp. 148–149.
  16. ↑ Lorge, 2011, p. 202.

Bibliografia

  • Andrade, Tonio(2016).«The Gunpowder Age: China, Military Innovation, and the Rise of the West in World History».Princeton University Press.(en en).