Jack l'Esbudellador

Jack l'Esbudellador

   

Jack el Destripador (en anglés: Jack the Ripper) és el nom donat a un assessí en série sense identificar, al que se li atribuïxen a lo manco cinc homicidis en el barri londinenc de Whitechapel en 1888, i que el seu modus operandi va estar caracterisat per corts en la gola, mutilacions en l'àrea genital i abdominal, extirpació d'òrguens i desfiguración del rostre de dònes que es dedicaven a la prostitució.

A mitan del sigle Plantilla:SIGLE, l'East End de Londres tenia sobrepoblación i el seu nivell de calitat de vida era mísero. La situació va empijorar en la proliferació de barris de classe baixa en notables índexs de pobrea, violència, alcoholisme i prostitució. Abans dels assessinats, Whitechapel era associat en casos d'antisemitisme, racisme, delinqüència, disturbis i privació. Si be la Policia Metropolitana de Londres va imputar solament cinc assessinats al mateix individu, els seus registres varen incloure sis crims més que varen conformar l'expedient de Whitechapel. Entre 1887 i 1891, la prensa va atribuir una atra série d'homicidis al Destripador, encara que existixen discrepàncies sobre este víncul.

Pese a que es va investigar aproximadament a trescents sospitosos, l'investigació policial va resultar ineficaç en l'esclariment de l'identitat de l'assessine serial, i va ser objecte de burla i polèmica per part de la prensa. Açò va derivar en l'establiment d'un comité ciutadà encarregat de patrullar els carrers de Whitechapel, identificar a possibles sospitosos i investigar pel seu conte els assessinats. Encara que l'autor dels crims mai va ser identificat, varen sorgir vàries teories i sospites per part de la policia, prensa i autors per a explicar els possibles coneiximents quirúrgics, professió o ocupació i salut mental de l'homicida. Alguns dels sospitosos als que es va investigar varen ser Montague Druitt, Severin Klosowski, Aaron Kosminski i Francis Tumblety. La policia va rebre a lo manco tres cartes supostament firmades per l'assessí, en les que este es mofaba de les investigacions i amenaçava en seguir assessinant a prostitutes. Una de les missives estava firmada per «Jack el Destripador» i a partir d'eixe llavors l'assessí va començar a ser referit per este renom.

El mit de Jack el Destripador ha segut el concepte central de vàries obres lliteràries, artístiques i cinematogràfiques que, per lo general, combinen fets reals en elements ficticis i de terror, ajudant a consolidar una alegoria entorn a l'homicida que preval en l'época contemporànea.

Context històric

A mitan del sigle XIX, les principals #demarcació britàniques, entre elles l'East End de Londres —a on es troba Whitechapel—, tenien sobrepoblación pel fluix d'immigrants irlandesos i a l'arribe de refugiats judeus del est d'Europa i de la Rússia imperial a partir de l'any 1882. Este problema va repercutir en la decaiguda dels nivells d'ocupació i calitat de vida i va dur a la proliferació d'una àmplia classe baixa caracterisada per la pobrea, el crim i la violència, l'alcoholisme i la prostitució. D'acort a estimacions de la Policia Metropolitana de Londres, en octubre de 1888 hi havia 62 bordellés i 1200 prostitutes en Whitechapel. També eren comuns les manifestacions i protestes per la situació econòmica entre 1886 i 1890, entre les quals va descollar el Dumenge Sanguinós de 1887.

Whitechapel tenia particularment mala reputació pels casos d'antisemitisme, racisme, delinqüència, disturbis socials i suma pobrea. Tal percepció com a reducte d'immoralitat va aplegar al seu punt àlgit en 1888, quan la prensa va començar a donar una cobertura sense precedents a una série de grotescs i atroços homicidis atribuïts a «Jack el Destripador».

Assessinats

Artícul principal → Assessinats de Whitechapel.

Si be l'elevada cantitat d'atacs contra dònes del East End en eixa época va complicar la desburgació de quants d'eixos assessinats havien segut comesos per un mateix individu, la Policia Metropolitana de Londres va identificar onze homicidis ocorreguts en Whitechapel entre abril de 1888 i febrer de 1891. Encara que no hi havia certea per a assegurar que tots havien segut obra d'una mateixa persona, cinc d'ells sí tenien varis elements en comú i es varen atribuir a Jack el Destripador, el modus operandi del qual es caracterisava per corts en la gola, mutilacions en l'àrea genital i abdominal, extirpació d'òrguens i desfiguración del rostre. Estos assessinats solen denominar-se «els cinc canònics» per a distinguir-los del restant de l'expedient de Whitechapel; no figuren entre ells els dos primers casos: les morts d'Emma Elizabeth Smith i Martha Tabram.

Smith va ser assaltada i abusada sexualment en el carrer Osborn del citat barri el 3 d'abril de 1888. Va morir al sendemà en el London Hospital per peritonitis ocasionada per l'inserció d'un objecte desafilado en la seua vagina. En la seua declaració, ella va dir que havia segut atacada per dos o tres hòmens, un dels quals era un adolescent, raó per la que es va descartar este cas de l'expedient del Destripador. Tabram va morir el 7 d'agost del mateix any, víctima de 39 punyalades. Si be la policia ho va associar en els cinc canònics per la crueltat, l'absència d'un motiu aparent i la rodalia de la zona a on va ocórrer —George Yard, Whitechapel— en les de les atres morts, en realitat l'atac diferia del modus operandi anteriorment senyalat: Tabram no tenia corts en la gola ni l'abdomen, i les seues ferides no seguien el patró identificat en l'expedient dels cinc canònics.

Els cinc canònics

La policia va trobar el cos de la primera víctima canònica, Mary Ann Nichols, a les 3:40 del matí del divendres 31 d'agost de 1888, en Buck's Row —actual carrer Durward—, Whitechapel. Tenia un parell de corts en la gola, l'abdomen parcialment esgarrat en un profunt clavill en zigzag i vàries incisions fetes en el mateix gavinet.

El cadàver d'Annie Chapman va aparéixer dies despuix, el dissabte 8 de setembre, aproximadament a les 6 del matí, prop de l'entrada del pati interior del carrer Hanbury, en Spitalfields. Tenia dos incisions en la gola, de la mateixa manera que ocorreguera en Nichols. No obstant, en el cas de Chapman la seua pancha havia segut completament obert i eviscerado, en els intestins posats per damunt d'un muscle i li havien extirpat l'úter. Un testic va afirmar haver vist a Chapman mija hora abans de la troballa junt en un home de cabell obscur i en apariència d'un «gentil vingut a menys».

Els assessinats d'Elizabeth Stride i de Catherine Eddowes varen ocórrer en la matinada del dumenge 30 de setembre; el cos de la primera va ser descobert a la 1 en Dutfield's Yard —actual carrer Henriques— i tenia un brot en el costat esquerre del coll que li va danyar l'artèria carótida. No obstant, no presentava incisions en l'abdomen, la qual cosa va plantejar dubtes sobre l'autoria del Destripador, o si en tot cas este havia segut interromput durant l'atac. Encara que testics varen declarar haver vist abans a Stride en un home, els seus testimonis varen tindre irregularitats: uns varen dir que l'acompanyant era ros i uns atres que era de cabell obscur; i inclusivament uns varen afirmar que vestia de forma andrajosa, pero uns atres varen argumentar lo contrari. Quarantacinc minuts despuix, la policia va trobar el cadàver de Eddowes en Mitre Square, en la City de Londres. De la mateixa manera que Chapman, tenia la gola profundament tallada, una incisió vertical profunda i extensa en l'abdomen en evisceración i colocació dels intestins per damunt d'un muscle i li havien extirpat el renyó esquerre i la major part de l'úter. Ademés, li havien gavinetejat el rostre. Joseph Lawende, veí que va dir haver passat per eixe carrer en dos amics poc abans de l'assessinat, va declarar que hi havia vist una dòna en un home ros i d'aspecte descuidat. No obstant, els seus amics no varen poder avalar eixa descripció. Es va trobar el devantal ensanguinat de Eddowes prop de l'entrada d'un edifici d'apartaments en el carrer Goulston, i un grafiti en la paret —just damunt d'a on estava la penyora— que semblava implicar a un judeu, encara que no es va poder comprovar si el grafiti havia segut escrit per l'homicida o si es tractava d'una simple coincidència, ya que este tipo de texts ilícits eren comuns en Whitechapel en eixa época. Charles Warren, comissionat de la policia, va demanar que retiraren el grafiti abans de l'amanecer baix la sospita de que podria incitar protestes antisemites.

Finalment, la policia va trobar el cos atrozmente mutilat i totalment destripado de Mary Jane Kelly sobre el llit de la seua habitació llogada en Miller's Court, Spitalfields, a les 10:45 del matí del divendres 9 de novembre. Tenia un profunt brot que anava des de la gola fins a l'espina dorsal, el rostre fet trizas fent-ho irreconeixible i li havien extret tots els òrguens abdominals i el cor.

Els cinc assessinats canònics varen ocórrer de nit, generalment durant una fi de semana i al final d'un més. També pot deduir-se que cada assessinat va resultar més sever que l'anterior, llevat el de Stride, l'atac del qual presumiblement va ser interromput. El cos de Nichols tenia tots els seus òrguens, pero a Chapman i Eddowes li varen extraure l'úter i les destriparon, mentres que esta última i Kelly presentaven mutilacions en el rostre.

El víncul entre estos cinc crims es remonta a documents posteriors en els que són exclosos d'atres assessinats. Per eixemple, en una carta escrita pel mèdic forense Thomas Bond a l'encarregat del CID —sigla en anglés del Departament d'Investigació Criminal— de Londres, i que data del 10 de novembre de 1888, ya apareixen relacionades les cinc víctimes canòniques. Per a alguns analistes, certs assessinats de Whitechapel indubtablement varen ser obra del mateix individu, pero en uns atres va actuar un número desconegut d'homicides. Tal va ser el cas dels autors Stewart P. Evans i Donald Rumbelow, que varen catalogar a l'expedient dels canònics com «el mit del Destripador» en considerar que, si ben els casos de Nichols, Chapman i Eddowes guarden similituts entre sí, no hi ha evidència de que els assessinats de Stride i Kelly hagueren segut comesos per la mateixa persona. Inclusivament hi ha els qui argumenten que l'homicidi de Tabram sí encaixa en l'expedient dels canònics. El doctor Percy Clark, auxiliar del mèdic forense George Bagster Phillips, va concloure que tres de les morts havien segut comeses pel mateix individu, mentres que el restant havia segut obra de «individus de ment dèbil ... en la convicció d'imitar [la série original de crims]». Encara que el nou encarregat del CID, Melville Macnaghten, va senyalar categòricament en un reporte que «l'assessí de Whitechapel va tindre cinc víctimes, res més», cal fer notar que Macnaghten havia entrat en la policia un any despuix de les morts canòniques i que el seu memoràndum incloïa errors en la descripció dels possibles sospitosos.

Restant de l'expedient

Kelly és considerada com l'última víctima del Destripador, l'ona del qual de crims va deure cessar ya siga per la seua mort, arrest o migració. No obstant, l'expedient de Whitechapel inclou atres quatre homicidis ocorreguts despuix dels cinc canònics.

La policia va trobar el cos de Rose Mylett en Clarke's Yard, actual carrer High, Poplar, el 20 de decembre de 1888. Encara que havia segut estrangulada no mostrava indicis de forcejada, motiu pel que varen pensar que s'havia aforcat accidentalment en estat d'ebrietat, o que s'havia suïcidat. Pese a lo anterior, el pèrit va concloure que Mylett havia segut assessinada.

Casi sis mesos despuix, el 17 de juliol de 1889, el cadàver d'Alice McKenzie va aparéixer en Castle Alley, Whitechapel. Tenia una ferida en l'artèria carótida esquerra i vàries contusions i cortaduras lleus. Un dels forenses que va examinar el cos, Thomas Bond, va creure que es tractava d'una víctima més del Destripador, encara que el seu companyer George Bagster Phillips va opinar lo contrari en haver revisat els cadàvers canònics. Alguns autors varen opinar que l'homicida de McKenzie havia imitat el modus operandi de Jack per a despistar a la policia, pero uns atres varen assegurar que era obra del Destripador.

L'assessí de la següent dòna de Whitechapel la va decapitar i li amputó les cames, i va tirar el tors mutilat baix d'un arc ferroviari en el carrer Pinchin. En el lloc de la troballa, el 10 de setembre del mateix any, la policia va trobar vàries parts disperses del cos, per lo que no va poder validar-se que l'hagueren assessinat ahí. El cadàver de l'última víctima de l'expedient de Whitechapel també va aparéixer baix d'un arc ferroviari el 13 de febrer de 1891, en el carrer Swallow Gardens. El seu cos estava intacte llevat per un brot en la gola. Alguns testics varen dir haver vist poc abans la dòna en un home cridat James Thomas Sadler, a qui la policia després va localisar i va arrestar pel delicte d'assessinat. Inclús es va aplegar a pensar que ell era Jack el Destripador. No obstant, va ser absolt dels càrrecs i lloc en llibertat el 3 de març per falta de proves incriminatorias.

Atres supostes víctimes

Ademés dels onze assessinats de Whitechapel, l'opinió pública va atribuir atres homicidis a Jack el Destripador, encara que en alguns casos no va haver evidència per a corroborar que dites morts hagueren ocorregut. Tal va ser el cas de l'assunt «Fairy Fay», nom en el que se li va conéixer a una suposta víctima trobada el 26 de decembre de 1887 en «una estaca en l'abdomen». No existixen registres de la policia de cap homicidi ocorregut durant la temporada nadalenca d'eixe any, i varis autors coincidixen que este homicidi jamai va succeir. Una explicació va senyalar que la prensa s'havia equivocat en reportar l'assessinat de Smith, una de les víctimes canòniques que tenia un pal o objecte desafilado en la vagina, i per error havia donat orige al cas «Fairy Fay». Va haver casos en que les víctimes eixien en vida del presunt atac del Destripador, com Annie Millwood, que va ingressar el 25 de febrer de 1888 a l'enfermeria de la workhouse de Whitechapel en ferides de punyalades en les cames i la part baixa de l'abdomen. Encara que va ser donada d'alta, va morir el 31 de març per causes naturals; Ada Wilson, que va sobreviure a dos punyalades en el coll el 28 de març del mateix any; o Annie Farmer, que vivia en Tabram en la mateixa hostería i tenia un brot superficial en el coll, possiblement autoinfligido, despuix de ser atacada el 21 de novembre.

«El misteri de Whitehall» va ser el nom en el que la prensa es va referir a la troballa del tors decapitat d'una dòna en el sòtol de les noves oficines de la Policia Metropolitana, en el carrer Whitehall, el 2 d'octubre de 1888. Anteriorment el braç de la víctima havia segut trobat surant en el riu Támesis, prop de Pimlico, i una de les seues cames yacer enterrada prop d'a on estava el tors. Ya que la policia no va poder trobar el restant d'extremitats ni el cap, jamai va poder ser identificada. Tant el cas de Whitehall com el del carrer Pinchin —un dels onze de l'expedient de Whitechapel— involucraven la troballa de torsos mutilats de dònes, raó per la que se'ls va catalogar com «els misteris del Támesis», atribuïts a un sol homicida malnomenat com «l'assessí dels torsos». No ha pogut comprovar-se que este últim haja segut el mateix Destripador de les morts canòniques, pero el modus operandi de l'assessí dels torsos diferia del de Jack. Una tercera dòna, les extremitats de la qual varen ser arreplegades del riu Támesis entre el 2 i el 25 de juny de 1889, podria tractar-se del tercer assessinat de l'homicida del tors.

El 29 de decembre de 1888 es va trobar el cos de John Gill, un chiquet de sèt anys, en Manningham, Bradford. De forma pareguda a Kelly —l'última de les víctimes canòniques—, tenia les cames ferides i una orella amputada, l'abdomen seccionat i li havien extret els intestins i el cor. La prensa va especular que havia segut obra del Destripador, i encara que el empleador del chiquet, la lletera William Barrett, va ser arrestat en dos ocasions en ser acusat per evidència circunstancial, al final va ser posat en llibertat i la policia no va processar a cap atre sospitós.

El cadàver de la nortamericana Carrie Brown va aparéixer el 24 d'abril de 1891 en Nova York i, ademés d'haver segut estrangulada, tenia una forqueta incrustada en l'engonal i cortaduras superficials en les cames i l'esquena. Encara que el cos tenia tots els seus òrguens, la policia va trobar un ovari en el seu llit. cal senyalar-se que, de la mateixa manera que ocorreguera en el East End de Londres, Nova York va tindre un fluix considerable d'immigrants irlandesos en 1860. Si be la prensa va comparar este homicidi en els de Jack el Destripador, la Policia Metropolitana de Londres va descartar qualsevol víncul entre estos.

Investigació

Els documents policíacos sobre els assessinats de Whitechapel permeten conéixer cóm era el procediment d'investigació en l'época victoriana: per a recaptar informació, un extens equip d'oficials anaven de casa en casa i sondejaven als veïns. El material forense mentrestant era analisat per personal calificat. Quan s'identificava als sospitosos, l'investigació es feya més a fondo i, depenent dels resultats obtinguts, es decidia ya siga processar-los o descartar-los de l'expedient. Des de llavors ha segut el método utilisat en les investigacions policíacas contemporànees. En relació en els assessinats de Whitechapel, la policia va entrevistar a més de dos mil persones, va investigar aproximadament a trescentes, i va detindre a huitanta. La divisió criminal del Departament d'Investigació (CID) de la Policia Metropolitana de Whitechapel (H), encapçalada per l'inspector Edmund Reid, va portar a terme les investigacions dels primers dos casos de l'expedient de Whitechapel. Despuix de la mort de Nichols, l'oficina central de Scotland Yard va enviar als inspectors Frederick George Abberline, Henry Moore i Walter Andrews per a clarificar el cas. La policia de la City de Londres es va involucrar a partir de l'homicidi de Eddowes, per mig del detectiu James McWilliam. Pese a lo anterior, les investigacions es varen vore obstruïdes degut a que l'encarregat recent electe del CID, Robert Anderson, havia solicitat una llicència de treball en Suïssa entre el 7 de setembre i 6 d'octubre de 1888, periodo en que varen ocórrer els homicidis de Chapman, Stride i Eddowes. Per tal motiu Charles Warren, comissionat de la Policia Metropolitana, va nomenar a Donald Swanson com a coordinador de les investigacions d'Scotland Yard. Insatisfets en l'esforç policial, un grup de ciutadans del East End de Londres va començar a patrullar els carrers baix el malnom de «Comité de Vigilància de Whitechapel», l'objectiu de la qual era trobar a possibles sospitosos dels assessinats. Ademés de contractar a detectius privats per a entrevistar a presunts testics, li varen sugerir al govern que oferira una recompensa a canvi d'informació sobre l'homicida, a manera d'alternativa per a recaptar més informació.

Pel tipo de ferides de les víctimes, la policia va considerar inicialment com a sospitosos als carniceros, cirugians i meges. D'acort a un reporte elaborat per l'inspector Swanson i dirigit a l'oficina central, es varen visitar 76 carniceries i matadors i varen investigar als seus empleats durant sis mesos. Esta hipòtesis venia reforçada per la pròpia regna Victoria, per a qui el culpable devia ser un carnicero o ganader provinent d'alguna de les embarcacions de ganado que operaven entre Londres i l'Europa Continental, prenent en conte la rodalia de Whitechapel respecte als molls de Londres i l'atracament d'estos barcos cada dijous o divendres, i la seua partida el dissabte o dumenge, la qual cosa coincidia en els dies en que havien ocorregut les morts. Pese a lo anterior, lo cert és que cap dels assessinats va ocórrer durant alguna de les dates d'arribe dels barcos, la qual cosa va dur a la policia a desestimar esta conjectura.

Perfil criminal

A finals d'octubre de 1888, Anderson li va demanar al mèdic forense Thomas Bond que evaluara les ferides de les víctimes i oferira el seu punt de vista sobre els possibles coneiximents quirúrgics de l'homicida. Bond va elaborar el seu dictamen basant-se en l'examen del cadàver en majors mutilacions i els registres d'autòpsia del restant de les víctimes canòniques. La seua descripció, considerada com un dels perfils criminals més antics dels que es tinga registre, dia textualment:

No cap dubte de que els cinc assessinats varen ser comesos per la mateixa mà. En les primeres quatre [víctimes], les goles semblen haver segut tallades d'esquerra a dreta i en l'última, per l'extensa mutilació, és impossible dir en quina direcció es va fer el brot fatal, encara que es va trobar sanc arterial en la paret, esguitada prop d'a on el cap de la dòna va deure haver estat.
Les circumstàncies entorn als assessinats em duen a deduir que les dònes estaven recostadas al moment de ser assessinades, i en tots els casos [l'homicida] va tallar primer la gola.

Bond va rebujar l'idea de que l'assessí contara en coneiximents científics o anatòmics, o «l'enteniment tècnic d'un carnicero o matarife», i en canvi va argumentar que devia tractar-se d'un home solitari, subjecte a «atacs periòdics de mania homicida o eròtica» i hipersexual, donat el tipo de mutilacions. També va senyalar que «l'impuls homicida podria haver sorgit d'alguna condició mental de venjança o melancolia, o una mania religiosa, encara que no crec que cap d'estes hipòtesis siga [procedent]».

Si ben no va haver evidencia alguna d'activitats sexuals entre l'assessí i les seues víctimes, alguns sicòlecs varen supondre que la penetració de les víctimes en un gavinet i «l'exhibició dels cadàvers en posicions sexualment degradants en les ferides expostes» són indicatius de que el responsable obtenia plaure sexual en els atacs, encara que per a atres especialistes dita suposició no pot ser comprovada.

Sospites

Artícul principal → Sospites de l'identitat de Jack el Destripador.

Davant l'escassea d'evidència forense i les vàries contradiccions de fonts contemporànees sobre el cas, resulta casi impossible clarificar l'identitat de Jack el Destripador. Encara que existixen anàlisis d'ADN realisats a partir de les cartes atribuïdes a l'homicida, lo cert és que els seus resultats no varen ser concloents i ya estan massa adulterats com per a proporcionar alguna senya útil. Pese a lo anterior, existixen vàries teories sobre l'identitat de Jack el Destripador. Una de les més difoses en eixa época senyalava que l'assessí devia viure en Whitechapel i tindre una ocupació estable, ya que els crims varen ocórrer en fins de semana pròximes a dates festives, i en carrers propencs entre sí. També es va pensar que el responsable podia ser un home cult i de classe alta, possiblement un doctor o aristócrata, que havia aplegat al barri procedent d'un sector més opulento, encara que dites suposicions podrien haver obedit a estereotips culturals com el temor als meges, la desconfiança en la ciència o l'explotació dels pobres pels rics.

En els anys següents als assessinats, els registres senyalen que la policia tenia sospites de qualsevol persona que estiguera remotamente vinculada en el cas, aixina com de vàries celebritats que ni tan sols havien segut investigades en la perquisició original. En el pas del temps, i la mort d'aquells que vivien en eixa época, autors contemporàneus han tingut soltura per a acusar a qualsevol «sense necessitat d'evidència històrica». Si ben un memoràndum de Melville Macnaghten de 1894 contenia els noms de tres sospitosos referits en els registres policíacos de llavors, lo cert és que l'evidència contra ells era merament circunstancial i per lo tant no varen ser processats. En total va haver més de cent sospitosos de ser el Destripador, entre els quals estaven Montague Druitt, Severin Klosowski, Aaron Kosminski i Francis Tumblety. Uns atres, no obstant, varen ser vinculats solament per la prensa, com William Bury, Thomas Neill Cream, Robert D'Onston Stephenson i Frederick Deeming.

Cartes

La prensa i la policia varen rebre numeroses cartes en el transcurs dels assessinats de Whitechapel, i si ben algunes consistien en propostes per a ajudar a la captura de l'assessí, la majoria no varen tindre utilitat en la perquisició. No obstant, centenars de dites cartes supostament eren de l'autoria del Destripador, i tres d'elles varen resultar notables: la carta «Volgut cap», la postal «Saucy Jacky» i la carta «Des de l'infern».

La carta «Volgut cap» data del 25 de setembre de 1888 i va ser rebuda inicialment per la Central News Agency el 27 de setembre, data que coincidia en el matasellos. El mig informatiu li va reenviar el document a Scotland Yard dos dies despuix. Al principi se li va considerar com un bulo, no obstant el document va cobrar notorietat despuix de la troballa del cos de Eddowes, ya que el cadàver caria d'una orella i la carta, enviada tres dies abans de l'assessinat, incloïa l'amenaça de «cercenar les orelles de la dama». Pese a lo anterior, les investigacions varen concloure que l'orella de Eddowes havia segut incidentalmente tallada per l'assessí durant el seu atac. A lo anterior se suma el fet de que el document també afirmava que l'autor hauria d'enviar les orelles de la seua víctima a la policia, la qual cosa no va ocórrer. L'importància d'esta carta radica igualment en que el seu autor va usar per primera volta el malnom «Jack el Destripador» per a referir-se a sí mateixa, i des de llavors la prensa i policia, que solien cridar-ho «Mandil de cuiro», varen començar a denominar-ho aixina. Algunes fonts varen senyalar que el renom en realitat havia segut utilisat originalment en una carta del 17 de setembre del mateix any, no obstant no va haver consens en validar esta suposició i se li va considerar com un bulo en els registres del sigle XX de la policia.

D'igual forma la Central News Agency va rebre la postal «Saucy Jacky» l'1 d'octubre, data del matasellos. cal senyalar-se que la caligrafia i el to eren similars als de la carta «Volgut cap». L'autor assegurava que dos víctimes més havien segut assessinades en llocs propencs entre sí, i calificava l'homicidi com «un doble event», supostament en alusió a les morts de Stride i Eddowes. Encara que es va aplegar a pensar que la carta havia segut enviada ans que la policia fera públics els assessinats, de manera que haguera segut improvable que algú més tinguera coneiximent del doble event en eixe moment, lo cert és que la data del matasellos indicava que el seu autor havia enviat el document més de 24 hores despuix de les morts, quan ya els mijos donaven cobertura de lo succeït a la població.

George Lusk, líder del Comité de Vigilància de Whitechapel, va rebre la carta «Des de l'infern» el 16 d'octubre. No obstant, en ser comparada en les cartes anteriors, el document tenia una atra caligrafia i estil de redacció. La carta venia en una menuda caixa que també contenia la mitat d'un renyó preservat en etanol, i l'autor assegurava que s'havia menjat el restant de l'orgue fregit. Encara que algunes fonts varen deduir que el renyó li pertanyia a Eddowes, el cadàver del qual caria de dit orgue, atres referències varen concloure que es tractava solament d'una broma macabra. El cirugià anglés Thomas Openshaw, del London Hospital, va examinar el renyó i va determinar que sí era humà i provenia del costat esquerre de la víctima. No obstant, va ser incapaç d'establir una atra característica biològica. Més tarde el mege va rebre una atra carta firmada pel Destripador.

Scotland Yard va publicar el 3 d'octubre facsímils de la carta «Volgut Cap» i de la postal en l'esperança de que algú reconeguera la caligrafia. En opinió de Warren: «Crec que tot açò es tracta d'un bulo, pero estem obligats de qualsevol forma a trobar a l'autor [dels documents]». El 7 d'octubre, George Robert Sims va explicar en el rotatiu dominical Referee que la carta havia segut escrita per un periodiste per a acréixer la popularitat d'un periòdic. Basant-se en eixa hipòtesis, la policia va confirmar poc despuix haver identificat a un periodiste com el responsable de les missives, cridat Tom Bullen, segons una carta enviada per l'inspector John Littlechild a George Robert Sims el 23 de setembre de 1913. No va ser sino fins a 1931 que el periodiste Fred Best va confessar que ell i un colega de The Star havien escrit les cartes firmades per Jack el Destripador en tal d'acréixer l'interés en els homicidis de Whitechapel i «mantindre viu el negoci».

Mijos de comunicació

Encara que Jack el Destripador no va ser el primer assessí en série, els seus crims varen tindre una cobertura mediàtica sense precedents gràcies a les reformes fiscals aprovades en els anys 1850 que varen favorir la distribució massiva de rotatius de baix preu. Durant l'época victoriana este tipo de publicacions va tindre un major auge, i va incloure a periòdics en preus tan assequibles com a mig penic i revistes populars com Illustrated Police News, que varen canalisar els seus esforços en donar publicitat a l'homicida.

Els periodistes eren conscients de que l'informació que podien publicar sobre els crims de Whitechapel era escassa, tal i com va reconéixer el diari Manchester Guardian en senyalar que «qualsevol informació que puga estar en possessió de la policia semblara que necessiten conservar-la en secret... Es creu que la seua atenció està particularment dirigida a... un notori personage conegut com "Mandil de cuiro"». La sensació de frustració de certs mijos en relació en els pocs detalls que es coneixien de les investigacions policíacas va propiciar que les publicacions es veren desprovistas de veracitat. Va ser aixina com varen sorgir descripcions fictícies de l'assessí, pese a que alguns reporters ocasionalment desmentien els falsos rumors en considerar-los com a «conseqüència de la mítica excrescència fantasiosa del periodiste». Davant la difusió d'estes notes erráticas, alguns varen començar a realisar #conjectura basant-se en les afirmacions de la prensa; per eixemple, la policia va arrestar a John Pizer, un venedor judeu de calcer de cuiro que era conegut pel malnom de «Mandil de cuiro», el mateix usat pel Manchester Guardian per a referir-se al Destripador. Una volta confirmada l'inexistència d'evidència que ho relacionara en els crims, Pizer va ser lliberat.

No va ser sino fins a la publicació de la carta «Volgut cap» que els mijos varen començar a utilisar el malnom «Jack el Destripador» en lloc de «Mandil de cuiro» per a referir-se a l'homicida. El nom «Jack» ya era usat per a descriure a un atre criminal de Londres: «Jack el saltarín», que supostament botava per damunt dels murs per a atacar a les seues víctimes i després escapava de similar manera. En el temps es va tornar costum que la prensa adoptara renoms per a referir-se a homicides, com va ocórrer en el hachero de Nova Orleans, l'estrangulador de Boston, el francotirador de Beltway, el Destripador francés, el Destripador de Düsseldorf, el Destripador de Camden, Jack the Stripper, el Destripador de Yorkshire i el Destripador de Rostov, entre uns atres.

Impacte en la cultura de masses

Els crims comesos per Jack el Destripador varen dirigir l'atenció cap al baix nivell de calitat de vida imperant en el East End en aquells anys, ocasionat pels seus barris baixos superpoblados i insalubres. Si ben varis d'estos barris varen ser desestajats i demolits, encara es preserven algunes dels seus carrers i edificacions, que solen ser visitats per turistes interessats en el mit del Destripador. Es té noció de que un d'estos immobles, el pub The Tingues Bells, ubicat en el carrer Commercial, era freqüentat per Kelly. En 2015 va obrir les seues portes el Museu de Jack el Destripador en l'est de Londres.

L'alegoria del Destripador com una figura fantasmagórica o monstruosa va passar a convertir-se en «el coco dels chiquets» immediatament despuix dels assessinats. En els anys 1920 i 1930 era representat en el cine com un misteriós home vestit de forma ordinària que atacava a gent despreocupada, mentres que en la década de 1960 era «el símbol d'una aristocràcia nociva» per mig de la personificació d'un noble en capell de copa que representava a les classes baixes explotades pel establishment. En el transcurs del temps l'image del Destripador va adoptar conceptes de terror com el mant de Drácula o l'afició del Dr. Frankenstein a la collita d'òrguens. A grans traces, el mit de l'assessí de Whitechapel es va ser combinant en diversos gèneros lliteraris que comprenen des de la narrativa de Sherlock Holmes fins al terror eròtic japonés.

També ha servit com a eix de numeroses obres lliteràries i audiovisuals que generalment combinen fets reals en la ficció. Açò ho ha dut a ser un dels criminals dels que s'han escrit més noveles i publicacions. Una de les primeres noveles publicades sobre el cas du per títul The Curse Upon Mitre Square (1888). Va ser escrita per John Francis Brewer, que va recórrer a l'assessinat de Eddowes com a fil conductor de la seua trama. En 1927 el cineaste Alfred Hitchcock va estrenar la película muda The Lodger: A Story of the London Fog, basada en la novela The Lodger (1913), de Marie Belloc Lowndes, sobre una parella de Londres que sospita que el seu inquilí és un assessí en série el modus operandi de la qual és molt similar al del Destripador. Dita novela hauria de ser adaptada al cine en atres quatre ocasions més: The Lodger (1932), per Maurice Elvey; The Lodger (1944), per John Brahm; Man in the Attic (1953), per Hugo Fregonese; i The Lodger (2009), per David Ondaatje. A la seua volta, Robert Bloch va redactar el relat curt «Yours Truly, Jack the Ripper», publicat en 1943, en el que va descriure a Jack el Destripador com un humà necessitat de sacrificis humans per a preservar la seua immortalitat. Una de les noveles controvertides, encara que exitosa, va ser Jack the Ripper: The Final Solution (1976), de Stephen Knight, ya que va propondre una teoria conspirativa que va implicar a la família real britànica, la francmaçoneria i al pintor Walter Sickert. Entre els escritors que han redactat material sobre el mit del Destripador es troben Fredric Brown, Gardner Fox, Philip José Farmer, Ramsey Campbell, Roger Zelazny} i, més recentment, Stephen Hunter, este últim en la seua novela I, Ripper (2015). Sobre lliteratura en espanyol, en 1945 l'editorial Povi, de Barcelona, va distribuir el tercer volum de Sherlock Holmes. Memòries íntimes del rei dels detectius, en a on el detectiu anglés fictici tracta de capturar a Jack el Destripador.

Jack el Destripador també ha aparegut en mànega i anime. Té una representació en la saga Fate, i apareix com un dels representants de la humanitat en Shuumatsu no Valkyrie.

En l'indústria cinematogràfica, algunes produccions sobre el mit del Destripador són Die Büchse der Pandora (1929), dirigida per Georg Wilhelm Pabst; Jack the Ripper (1959), de Monty Berman i Robert S. Baker; A Study in Terror (1965), de James Hill; i Des de l'infern (2001), d'Albert Hughes i Allan Hughes. Atres continguts inclouen la posada en escena The Ruling Class (1968), de Peter Barnes; els episodis «The New Exhibit» (1963) de la série televisiva The Twilight Zone, en a on l'encarregat d'un museu de cera s'obsessiona en cinc exhibicions, entre elles la figura de Jack el Destripador, per lo que comença a matar a atres persones en tal de salvaguardar la seua integritat; i «Menges the Inquisitor» (1995) de Babylon 5, en el que un dels seus personages referit com Jack el Destripador és seqüestrat per alienígenas; la pintura Jack the Ripper's Bedroom, de Walter Sickert; la novela gràfica From Hell, d'Alan Moore i Eddie Campbell; i la cançó Jack the Ripper (1964), originalment interpretada pel músic anglés Screaming Lord Sutch. També en la sexta película de la franquícia Detectiu Conan, Detectiu Conan: el fantasma de Baker Street, un dels personages del videojoc Comcon és Jack el Destripador.

La «ripperología», terme falcat en els anys 1970 pel filòsof i escritor britànic Colin Wilson, fa referència als estudis sobre els homicidis de Jack el Destripador, i existixen periòdics que difonen els resultats de dites investigacions, tals com Ripperana, Ripperologist i Ripper Notes.

Vore també

• Assessinats de Whitechapel
• Sospites de l'identitat de Jack el Destripador
• Anex:Assessins en série no identificats

Bibliografia

• Beadle, William (2009). Jack the Ripper: Unmasked, John Blake Publishing Ltd. ISBN 1844546888.
• Begg, Paul (2003). Jack the Ripper: The Definitive History, Londres: Pearson Education. ISBN 0-582-50631-X.
• Begg, Paul (2004). The Jack, The Ripper A-Z, Londres: Pearson Education. ISBN 978-0-7472-5522-2.
• Begg, Paul (2006). Jack the Ripper: The Facts, Anova Books. ISBN 1-86105-687-7.

• Blair, Sara (1996). Henry James and the writing of race and nation, Segona edició (en anglés), Cambridge University Press, pp. 489. ISBN 0521497507.
• Canter, David (1994). Criminal Shadows: Inside the Mind of the Serial Killer, Londres: HarperCollins. ISBN 0002552159.
• Chapman, Pauline (1984). Madame Tussaud's Chamber of Horrors: two hundred years of crime, Londres: Constable. ISBN 0094656207.
• Cook, Andrew (2009). Jack the Ripper, Stroud, Gloucestershire: Amberley Publishing. ISBN 978-1-84868-327-3.
• Cullen, Tom (1965). Autumn of Terror: Jack the Ripper, his crimes and claves, Londres: The Bodley Head. ISBN 3540640096.
• Curtis, Lewis Perry (2001). Jack The Ripper & The London Press, Yale University Press. ISBN 0-300-08872-8.
• Dew, Walter (1938). I Caught Crippen, Londres: Blackie and Són.
• Eddleston, John J. (2002). Jack the Ripper: An Encyclopedia, Londres: Metro Books. ISBN 1-84358-046-2.
• Evans, Stewart P.; Rumbelow, {{{nom2}}} (2006). Jack the Ripper: Scotland Yard Investigates, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing. ISBN 0-7509-4228-2.
• Evans, Stewart P.; Skinner, {{{nom2}}} (2000). The Ultimate Jack the Ripper Sourcebook: An Illustrated Encyclopedia, Londres: Constable and Robinson. ISBN 1-84119-225-2.
• Evans, Stewart P.; Skinner, {{{nom2}}} (2001). Jack the Ripper: Letters from Hell, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing. ISBN 0-7509-2549-3.
• Evans, Stuart (2009). The Man Who Hunted Jack the Ripper, Amberley Publishing. ISBN 1-902791-05-3.
• Fido, Martin (1993). The Crimes, Detection and Death of Jack the Ripper, Nova York: Barnes and Noble. ISBN 978-1-56619-537-9.
• Gordon, R. Michael (2002). The Thames Tors Murders of Victorian London, Jefferson, Carolina del Nort: McFarland & Company. ISBN 978-0-7864-1348-5.
• Gordon, R. Michael (2003). The American Murders of Jack the Ripper, Greenwood Publishing. ISBN 9780275981556.
• Knight, Stephen (1976). Jack the Ripper: The Final Solution (en anglés), Londres: Bounty Books. ISBN 0-7537-0369-6.
• (2005) Jack the Ripper: The 21st Century Investigation, Londres: John Blake Publishing Ltd. ISBN 1-84454-103-7.
• Meikle, Denis (2002). Jack the Ripper: The Murders and the Movies, Richmond, Surrey: Reynolds and Hearn Ltd. ISBN 1-903111-32-3.
• Ramsland, Katherine M. (2006). Inside the minds of serial killers: why they kill, Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-275-99099-2.

• Rivett, Miriam (2006). Jack the Ripper, Harpenden, Hertfordshire: Pocket Essentials. ISBN 978-1-904048-69-5.
• Rumbelow, Donald (2004). The Complete Jack the Ripper. Fully Revised and Updated, Penguin Books. ISBN 978-0-14-017395-6.
• Sugden, Philip (2002). The Complete History of Jack the Ripper, Carroll & Graf Publishers. ISBN 0-7867-0276-1.
• Werner, Alex (2008). Jack the Ripper and the East End, Chatto & Windus. ISBN 978-0-7011-8247-2.
• Whitehead, Mark (2006). Jack the Ripper, Harpenden, Hertfordshire: Pocket Essentials. ISBN 9781904048695.
• Whiteway, Ken (2004). A Guide to the Literature of Jack the Ripper, Canadian Law Library Review.
• Woods, Paul (2009). Saucy Jack: The Elusive Ripper, Hersam, Surrey: Ian Allan Publishing. ISBN 978-0-7110-3410-5.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jack l'Esbudellador.
• 15px|link=|alt= Wikisource en inglés contiene obras originales d'i sobre Jack l'Esbudellador.
• The National Archives inclou imàgens i transcripcions de les cartes atribuïdes a Jack el Destripador (anglés)
• Artícul sobre Jack el Destripador en l'Enciclopèdia Britànica (anglés)
• Rossmo, D. K., «Jack the Ripper», Centre d'Inteligència Geoespacial i Investigació, Universitat Estatal de Texas (anglés)
• Jack the Ripper 1888, sitie web que analisa l'història dels assessinats de Whitechapel en mig del context social de l'época (anglés)
• Archiu del FBI sobre Jack el Destripador realisat en 1988 (anglés)