Istme d'Ofqui

El istme d'Ofqui és un estret istme que conecta la península de Taitao en la zona continental, en la Regió Aysén del General Carlos Ibáñez del Camp, Chile.

Descripció

Llimita pel sur en el golf de Penes, al nort en l'estany de Sant Rafael, a l'oest en la península de Taitao i a l'est en els Campos de Gèl Nort.

Geogràficament, l'istme d'Ofqui marca el fi de la Depressió Intermija (que se sumergix en el sen de Reloncaví) i junt en les afores del riu Témpanos formen l'única porció de depressió intermija que posseïx la Regió d'Aysén. Geològicament representa el final de la falla Liquiñe-Ofqui i ademés, s'ubica prop la triple unió entre les plaques Suramericana, de Naixca i Antàrtica.

Història

Vore també: Canal Ofqui

Existix evidència històrica de que l'istme d'Ofqui ha segut utilisat com a pas des de temps remots, en pot seguint els rius Sant Tadeo i Negre. Les tribus de Chonos, Alacalufes i nàufrecs com el célebre John Byron, a l'adop guardiamarina en la fragata Wager, que va naufragar al sur del golf de penes, el 14 de maig de 1741, ho varen fer en piraguas indígenes sobre envaralados en la llengua de terra. Junt a ell estava el capità de Royal Marines John Augustine Evans, que es quedaria en Chile donant orige a una llarga família, transliterando el seu llinage a Ibáñez. Dins dels seus descendents està el dos voltes president de Chile, Carlos Ibáñez del Camp.

Els indis preferien a sovint estos trayectes [els passos]: el més conegut dels quals en els archipèlecs de l'Oest era el de l'istme d'Ofqui, entre el golf Elefants i el golf de Penes. Permetia evitar la temible travessia d'este últim, impossible per a embarcacions menors, sobretot entorn a la península Tres Montes

J. Emperaire

En vàries oportunitats s'ha intentat fer una via navegable per mig de l'istme, per a obviar la navegació pel golf de Penes. En 1862, va ser enviat en objectius similars el Comandant Francisco Vidal Gormaz qui va recórrer intensament el llitoral aisenino i va coincidir en lo que indicara Hudson, amén de profetizar l'excelència d'eixe territori per a la producció de carn, l'agricultura i la mineria. Lo mateix va senyalar Enrique Simpson Baeza, Comandant de la corbeta Chacabuco, despuix de les seues exploracions i alçament hidrogràfics en Aysén, entre 1870 i 1874. No obstant, i sobre el tema que ara nos concentra, cal destacar l'expedició de la Cañonera Pilcomayo, al mando del Capità de Fragata Guillermo García Huidobro, que en 1905 va tindre la tasca de fer l'alçament hidrogràfic dels accessos a l'Estany Sant Rafael i del riu Sant Tadeo, lo que li va permetre solcar els rius Negre i Lucac en tres chalupas i d'eixa forma, travessar l'istme d'Ofqui, l'obertura del qual va recomanar en la seua part de viage. En 1935, el president Arturo Alessandri va assumir finalment la decisió de que s'obrira l'Istme d'Ofqui, considerant-ho llavors com una obra estratègica de gran importància. Es va importar una pala mecànica jagantesca des d'Alemània, la que en aplegar, estant mal estibada, va caure a la mar perdent-se.

Vore també

• Parc Nacional Estany Sant Rafael.

Referències

Notes

Bibliografia

• Borrero, L. A. 1989-90 Evolució cultural divergent en la Patagonia Austral. En: Ans. Inst. Pat. Ser. Cs. Hs. Vol. 19: 133-140.-Bridges, L. 1951 L'últim confín de la Terra. Emecé Editors. Buenos Aires.
• Chevallay, D. 16969 Una ruta terrestre entre el sen Almirantazgo i el canal Beagle: indici d'intercanvis entre les ètnia fueguinas (manuscrit inèdit).
• Coppinger, R. W. 1883 The cruise of the Alert W. Swan Sonnenschein and Co. Ed.,London
  • Anexe Arqueologia, etnografia i història Parc Terra del Fòc 22Estudi “Diagnòstic, Disseny i Gestió Parc Regional Terra del Fòc”
• Curry, P. Distribució de llocs i implicacions per a la movilitat dels canoeros en el canal Messier. En. Ans. Inst. Pat. Ser. Cs. Hs. Vol. 20: 145-154. -Emperaire, J.1963 Els nómades de el mar. Edicions de l'Universitat de Chile. Santiago.
• Hyades P. et J. Deniker 1889 Misssion Scientifique du Cap Horn 1882-83 Gauthier-Villars et fils, París.
• Martín Gusinde, 1986 Els Indis de Terra del Fòc: Els yámana. Tom segon. Edicions del CAEA. Buenos Aires. -Johnson, 1976 Una prospecció arqueològica en Magallanes En: Ans. Inst. Pat. vol VII:87-94-Kent, R. 1924 Voyaging southward from the Strait of Magellan. New York, HalcyonHouse-Laming-Emperaire, A. 1972 Els llocs arqueològics dels archipèlecs de Patagonia Occidental. En: Ans. Inst. Pat. Vol.3: 87-96.
• Legoupil, D. 1989 Ethno-archeologie dans els archipels de Patagonie: els nomadesmarins de Punta Baixa. A. D. P. F. Recherche sur els civilizations edit. Memoir n.º 84. París-Legoupil i Prieto, 1991 Sepultura de chiquets canoeros en un abric pintat en Última Esperança. En: Ans. Inst. Pat. Ser. Cs. Hs. Vol. 20:133-138.
• Maldonado, R. 1907 Esploració del sen Skyring per la cañonera Magallanes i el escampavía Huemul. En: Anuari Hidrogràfic de la Marina de Chile, tom 26 :353-544.
• Mateo Martinic, M. 1995 Història de la Regió Magallánica. Edicions de l'Universitat de Magallanes. Punta Arenes.
  • 1999 Dawsonians o selkkar: un atre cas de mestiçage aborigen històric en Magallanes. En: Ans. Inst. Pat., Ser. Cs. Hs. Vol. 27 (En prensa)
• Skottsberg, C. 1911 The wilds of Patagonia. Edward Arnold Ed. London-Vairo, C. 1995 Els yámana. Zagier & Urruty Publications. Buenos Aires