Intoxicació per antagonistas del calcio
La intoxicació per antagonistas del calcio, també cridada sobredosis per bloqueadores dels canals del calcio, es deu a l'ingesta accidental o delliberada d'una cantitat major que l'indicada dels fàrmacs coneguts com bloqueadores dels canals del calcio, antagonistas dels canals del calci o, simplement, antagonistas del calcio,[1][2] lo que sol provocar bradicàrdia i hipotensió[3] en provabilitat de progrés a asistolia.[4] Atres síntomes possibles inclouen nàuseas, bossadas, somnolència i disnea. Lo habitual és que els síntomes apareguen en les primeres sis hores posingesta pero quan s'administren certes formes de medicació és possible que no comencen abans de vintiquatre hores.[4]
Consideracions històriques
[editar | editar còdic]En 1021 Avicena va introduir en El cànon de la medicina l'us medicinal de Taxus baccata para fitoterapia, va cridar "Zarnab" a eixe medicament en base d'herbes i ho va utilisar com un remei cardíac. Eixe va ser el primer us conegut d'un fàrmac bloqueador dels canals del calcio, medicament que en el món occidental no es va usar en forma àmplia fins a la década de 1960.[5]
Els antagonistas del calci es varen identificar per primera volta al començament de 1964 en el laboratori del farmacólogo alemà Albrecht Fleckenstein.
[6]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut[7]
Classificació
[editar | editar còdic]
L'intoxicació en antagonistas del calcio, el diagnòstic del qual és casi purament clínic (sobre la base de la sintomatologia, els trastorns detectats en l'electrocardiograma i l'antecedent de sobredosis del fàrmac), pot classificar-se en accidental, sobretot en chiquets, en secundària a una ingesta en intenció suïcida o en resultant d'un error en la posología.[8]
En una atra forma de classificació les intoxicacions per bloqueadores dels canals del calci poden dividir-se en dos categories, a saber, les causades pels dihidropiridínicos i les degudes a l'ingesta d'agents no dihidropiridínicos.[9] Els primers, que varen tindre com a prototip el nifedipino i hui inclouen una cantitat cada volta major d'agents (nitrendipino, nisoldipino,[10] nimodipino,[11] amlodipino, felodipino,[12] lacidipino, lercanidipino i manidipino, entre uns atres), bloquegen els canals del calci de tipo L, en particular en el múscul pla vascular, lo que dona com resultat la relaixació d'eixe múscul. En nivells terapèutics eixos fàrmacs tenen escassa activitat depresora del miocardi i en realitat poden aumentar la despesa cardíaca per taquicardia reflectix.[nota 1] Els no dihidropiridínicos (entre els que figuren una fenilalquilamina —verapamilo— i una benzotiazepina —diltiazem—),[14] bloquegen els canals del calci de tipo L en el miocardi i el múscul pla, lo que genera depressió miocárdica i inhibició de l'activitat elèctrica. No obstant, els dihidropiridínicos no són específics del múscul pla sino selectius i en concentracions tòxiques poden causar depressió miocárdica i alteracions de la conducció cardíaca. En segon lloc els antagonistas del calcio, en especial en dosis altes, poden bloquejar els canals del sodi i provocar una prolongació del complex QRS, com els antidepressius tricíclicos. Ademés dels seus efectes sobre el cor i el múscul pla vascular els antagonistas del calci solen tindre efecte sobre el pàncrees. L'ingrés del calci en les cèlules beta pancreàtiques a través dels canals de tipo L és essencial per a la lliberació d'insulina de modo que l'intoxicació en eixos fàrmacs a sovint causa hiperglucemia en hipoinsulinemia relativa.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Olson K., "Calcium Channel Antagonists", cap. 140 en Poisoning & drug overdose, 6a ed., Nova York, McGraw-Hill Medical. ISBN: 0071668330.
- ↑ MedlinePlus, Calcium channel blocker overdose. Actualisat el 8 de giner de 2014 i consultat l'11 d'abril de 2016.
- ↑ Palatnick W., “Emergency Department Management of Calcium-Channel Blocker, Beta Blocker, and Digoxin Toxicity”, Emer Med Practice 2014, 16 (2).
- ↑ 4,0 4,1 Marx J.A., “Cardiovascular Drugs”, cap. 152 en Rosen's emergency medicine : concepts and clinical practice, 8a ed., Filadèlfia, Elsevier/Saunders, PA, 2014. ISBN:=1455706051.
- ↑ Tekol Y., "The medieval physician Avicenna used an herbal calcium channel blocker, Taxus baccata L.", Phytother Res 2007, 21 (7): 701-702. DOI: 10.1002/ptr.2173. PMID: 17533639. Consultat el 15 d'abril de 2016.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaDolphin2006 - ↑ Fleckenstein A., "History of calcium antagonists", Circ Res 1983, 52 (2 Pt 2): I3-16. PMID: 6339106. Consultat el 15 d'abril de 2016.
- ↑ Grau Sepúlveda A., "Intoxicacions per antagonistas del calci i betabloqueadores",Rev Toxicol [en linea] 2009, 26 (sense més). ISSN: 0212-7113. Consultat el 15 d'abril de 2016.
- ↑ Spedding M. i Paoletti R., “Classification of calcium channels and the sites of action of drugs modifying channel function”, Pharmacol Rev 1992, 44 (3): 363-876. Consultat el 18 d'abril de 2016.
- ↑ Mitchell J., Frishman W, i Heiman M., “Nisoldipine: a new dihydropyridine calcium channel blocker”, J Clin Pharmacol 1993, 33 (1): 46-52. Consultat el 16 d'abril de 2016.
- ↑ MedlinePlus, “Nimodipina”. Revisat el 15 de decembre de 2013 i consultat el 16 d'abril de 2016.
- ↑ MedlinePlus, “Felodipina”. Revisat el 15 de març de 2015 i consultat el 16 d'abril de 2016.
- ↑ Diccionari mèdic.
- ↑ Real de Asúa D. i Suárez C., “Diferències i similituts entre els bloqueadores dels receptors del calci (antagonistas del calcio)”, Hipertensió 2013, 30 (supl 2): 20-29. DOI: 10.1016/S1889-1837(13)70022-9. Consultat el 16 d'abril de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Intoxicación por antagonistas del calcio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>