Impressora d'injecció
Les impressores d'injecció de tinta funcionen expulsant gotes de tinta de diferents tamanys sobre el paper. Són les impressores més populars hui en dia per al gran públic per la seua capacitat d'impressió de calitat a baix cost. La seua baixa velocitat d'impressió o l'alt cost del manteniment per desgast són factors poc importants, ya que el número de còpies realisades en estos entorns és baix. La seua resolució mija es troba en els 600 PPP (punts per polzada).
Història
[editar | editar còdic]El concepte d'impressió per injecció de tinta es va originar en el XX, i la tecnologia va començar a ser desenrollada cap a principis dels anys 50. Cap a finals de la década dels 70, impressores d'injecció que podien reproduir imàgens digitals generades per ordenador varen ser desenrollades principalment per Epson, Hewlett-Packard (HP) i Cànon. En el mercat global, quatre fabricants conten en la majoria de les vendes d'impressores d'injecció: Cànon, HP, Epson i Lexmark, un spin-off de 1991 de IBM.[1]
Funcionament
[editar | editar còdic]L'impressió d'injecció de tinta, com l'impressió làser, és un método sense contacte del cabezal en el paper, que es va inventar molt abans de traure a la venda atres formes menys alvançades, pel fet de falta d'investigació i experimentació.
La tinta és emesa per filtre que es troben en el cabezal d'impressió. El cabezal d'impressió recorre la pàgina en franges horisontals, usant un motor per a moure's lateralment, i un atre per a passar el paper en passos verticals. Una franja de paper és impresa, llavors el paper es mou, llest per a una nova franja. Per a accelerar el procés, el cap impressor no imprimix només una simple llínea de píxels en cada passada, sino també una llínea vertical de píxels al mateix temps. La tinta s'obté d'uns cartuchos reemplazables.
Algunes impressores utilisen dos cartuchos, un per a la tinta negra i un atre per a la de color, en a on solen estar els tres colors bàsics. Estes impressores tenen com a virtut la facilitat de maneig, pero en contra, si utilisem més un color que un atre, nos vorem obligats a realisar la substitució del cartuig quan qualsevol dels tres colors s'agote, encara que en els demés compartimento encara nos quede tinto d'atres colors. En els últims anys esta desventaja s'ha vist solucionada en l'aparició en el mercat d'impressores que utilisen cartuchos de tinta en colors individuals lo que representa un gran aforro de recursos degut a que permet aprofitar el màxim rendiment a la tinta de tots els colors, reemplacem solament el cartuig que es troba agotat.
La majoria de les impressores de nova generació utilisen cartuchos individuals per cada color, açò permet a l'usuari reemplaçar solament el color que s'agote. Ademés en la finalitat de millorar els tons clars i obscurs les noves impressores fotogràfiques conten en fins a dotze colors diferents (magenta clar, cian clar, negre clar, blau marí, taronja, roig i vert entre uns atres).
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «IBM Archives: 1990s». 03.ibm.com. Consultat el 12 de setembre de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Impresora de inyección» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.