El Imperi omaní (àrap الإمبراطورية العمانية) era un imperi marítim que competia en Portugal i Gran Bretanya pel comerç i l'influència en el golf Pèrsic i l'oceà Índic. En el seu apogeu en el XIX, l'influència o el control omaní es va estendre a través de l'estret de Ormuz fins als actuals Iran i Pakistan, i tan al sur com cap Prima. Despuix de la mort de Said bin Sultà en 1856, l'imperi es va dividir entre els seus fills en dos sultanats, una secció africana (Sultanat de Zanzíbar) governada per Majid bin Said i una secció asiàtica (Sultanat de Mascate i Oman) governada per Thuwaini bin Said.

Història

Potencia regional

Mascate, que es troba en un lloc estratègic en les rutes comercials, va estar baix el control de l'Imperi portugués entre 1507 i 1650. No obstant, els portuguesos no varen conseguir controlar Oman en la seua totalitat. A mitan del XVII, les tribus omaníes varen conseguir acabar en la presència portuguesa en Mascate.[1]

En l'any 1696, baix el regnat de Saif bin Sultà, una flota omaní va atacar Mombasa, sitiant el Fort Jesús portugués, en el que s'havien refugiat 2500 civils. El sege del fort va terminar despuix de 33 mesos quan la guarnició moribunda de fam es va rendir als omaníes.[2] En els anys següents, Saif bin Sultà va continuar un procés d'expansió per la costa este d'Àfrica.[1] Per a 1783, l'Imperi omaní s'havia expandit cap a l'est fins a Gwadar en l'actual Pakistan.[1] Els omaníes també varen continuar atacant les bases portugueses en l'oest de l'Índia[3] pero no varen conseguir conquistar cap. En el nort, els omaníes es varen traslladar al golf Pèrsic, prenent Baréin dels perses, mantenint-ho durant varis anys.[4] L'expansió del poder i l'influència omaní cap al sur va incloure el primer assentament a gran escala de Zanzíbar per part d'immigrants omaníes.[5]

Dinastia yarúbida

 
Ensenya dels yarúbidas.[6]

L'agricultura en Oman havia experimentat una millora massiva baix Saif bin Sultà. És conegut per proporcionar aigua a les terres interiors d'Oman, mentres animava als àraps omaníes a traslladar-se des de l'interior i assentar-se a lo llarc de la costa plantant palmeres datileras en la regió costera d'Al Batina.[7] La ciutat en l'interior d'Oman, Al Hamra, té el seu sistema de rec millorat pel gran aflaj recent construït, sembla que la dinastia Yaruba va recolzar una gran inversió en assentaments i treballs agrícoles com la construcció de terrats a lo llarc del Wadi Bani Awf.[8] Saif bin Sultà va construir noves escoles.[9] Va fer del castell de Rustaq la seua residència, afegint la torre eòlica Burj al Riah.[10]


Saif bin Sultà va morir el 4 d'octubre de 1711. Va ser enterrat en el castell de Rustaq en una luxosa tomba, posteriorment destruïda per un general wahabí.[11] A la seua mort tenia una gran riquea, que es diu que inclou 28 barcos, 700 esclaus varons i un terç dels arbres de dátiles d'Oman. Li va succeir el seu fill.[7] Sultan bin Saif II (r. 1711-1718) va establir la seua capital en Al-Hazm en el camí de Rustaq a la costa. Ara solament un poble, encara queden restants d'una gran fortalea que va construir al voltant de 1710, i que conté la seua tomba.[12]

Aliança en Gran Bretanya

Sultà bin Ahmad va assumir el control del govern despuix de la mort del seu nebot i va enfortir la ya poderosa flota agregant numerosos canoners i elegants bucs de càrrega, també necessitava un aliat fort que ho ajudara a recuperar el control de Mombasa del clan Mazrui, lluitar contra el moviment que s'estén des de lo que ara és Aràbia Saudita i per a mantindre a les tribus Qasimi de la ciutat persa de Lengeh fòra d'Oman. Va trobar este aliat capaç en Gran Bretanya, que a fins del XVIII estava en guerra en França i sabia que l'emperador francés, Napoleón Bonaparte, estava planejant marchar per mig de Pèrsia i capturar Mascate en el seu camí per a invadir l'Índia. En 1798 Gran Bretanya i Oman varen acordar un tractat de comerç i navegació.[13]

Sultà bin Ahmad es va comprometre en els interessos britànics en Índia i els seus territoris varen quedar fòra de l'alcanç dels francesos. Va permetre que la Companyia Britànica de les Índies Orientals establira la primera estació comercial en el Golf Pèrsic i es va enviar un cònsul britànic a Mascate. Ademés de derrotar a Bonaparte, els britànics tenien un atre motiu per al tractat en Oman: volien pressionar al sultà per a que acabara en l'esclavitut, que havia segut declarada illegal en Anglaterra en 1772. En eixe moment, el comerç d'Àfrica a Oman encara era boyante, i la posició de Zanzíbar com un important centre comercial es va reforçar encara més quan el suministrament de marfil de Moçambic a l'Índia va colapsar pels excessius aranzel d'exportació portuguesos. Els comerciants simplement enviaven el seu marfil per mig de Zanzíbar. Els bucs de guerra omaníes estaven en constants escaramusses dalt i avall del golf, lo que mantenia preocupat a Sultà. Va ser en el curs d'una de les seues eixides durant una incursió en l'estranger d'un barco en el Golf Pèrsic en 1804 que Sayyid Sultà va rebre un dispar en el cap per una bala perduda. Va ser enterrat en Lengeh.[14]

Relacions en els Estats Units

El 21 de setembre de 1833 es va firmar un històric tractat d'amistat i comerç en els Estats Units. Va ser el segon tractat comercial formulat pels Estats Units i un estat àrap (sent Marroc el primer en 1820). Estats Units i Oman es varen beneficiar, ya que Estats Units, a diferència de Gran Bretanya i França, no tenia ambicions territorials en el Mig Oriente i solament estava interessat en el comerç. El 13 d'abril de 1840, el barco Al-Sultanah va atracar en Nova York, convertint-se en el primer enviat àrap en visitar el Nou Món. La seua tripulació de cincuenta y seis mariners àraps va provocar una onada d'entusiasme entre els trescents mil residents d'eixa pròspera metròpolis. Al-Sultanah va dur marfil, estores perses, espècies, café i dátiles, aixina com luxosos obsequios per al president Martin Van Buren. La visita del-Sultanah va durar casi quatre mesos, temps en el que l'emissari, Ahmad bin Na'amen Al Kaabi, el primer emissari àrap en visitar els Estats Units[15] (el retrat del qual encara es pot vore en l'exhibició d'Oman i Zanzíbar del Museu Peabody Essex en Massachusetts) i els seus oficials varen ser entretinguts per dignataris estatals i municipals. Varen rebre resolucions aprovades per organismes oficials, varen realisar recorreguts per la ciutat de Nova York i varen vore seccions que, unes décades més tart, es convertirien en colónies d'immigrants de parla àrap. Entre els amfitrions de Bin Na'amen es trobava el comodoro Cornelius Vanderbilt, en la casa del qual es va reunir en el governador William H. Seward i el vicepresident Richard Mentor Johnson. La visita del Kaabi a Amèrica va ser feliç, i quan es va preparar per a partir, Estats Units va reparar completament a A el-Sultanah i li va entregar regals per al seu Sultà.[16]

Said bin Sultà de la dinastia al-Busaid

Said bin Sultà era fill del sultà bin Ahmad, qui va governar Oman des de 1792 fins a 1804. Sultà bin Ahmad va morir en 1804 en una expedició a Basora. Va nomenar a Mohammed bin Nasir bin Mohammed al-Jabry com regente i tutor dels seus dos fills, Salim bin Sultà i Said bin Sultà.[17] El germà del sultà, Qais bin Ahmad, governant de Sohar, va decidir intentar prendre el poder. A principis de 1805, Qais i el seu germà Mohammed varen marchar cap al sur a lo llarc de la costa fins a Matrah, que va capturar fàcilment. Qais despuix va escomençar a sitiar Mascate. Mohammed bin Nasir va intentar sobornar a Qais per a que s'anara, pero no va tindre èxit.[17]

Mohammed bin Nasir va demanar ajuda a Badr bin Saif.[17] Despuix d'una série de compromisos, Qais es va vore obligat a retirar-se a Sohar. Badr bin Saif es va convertir en el governant efectiu.[18] Aliat en els wahabíes, Badr bin Saif es va tornar cada volta més impopular.[19] Per a traure als seus pupils del camí, Badr bin Saif va nomenar a Salim bin Sultà governador del Maşna'ah, en la costa de Batinah, i a Said bin Sultà governador de Barka.[20]

En 1806, Said bin Sultà va atraure a Badr bin Saif a Barka i ho va assessinar prop. Said va ser proclamat governant d'Oman.[21] Hi ha diferents relats de lo que va succeir, pero sembla clar que Said va assestar el primer colp i els seus partidaris varen terminar el treball. Said va ser aclamat pel poble com libertador dels wahabíes, que varen abandonar el país. Qais bin Ahmad immediatament va donar el seu respal a Said. Nerviós per la reacció wahabí, Said va culpar a Mohammed bin Nasir per l'assessinat.[21]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «A History of Oman» (en en). www.rafmuseum.org.uk. Archivat des de l'original, el 9 d'octubre de 2014. Consultat el 2018-08-09.
  2. ↑ Beck, 2004.
  3. ↑ Davies, 1997, p. 51-52.
  4. ↑ Davies, 1997, p. 52.
  5. ↑ Limbert, 2010, p. 153.
  6. ↑ «De Rode Leeuw».
  7. ↑ 7,0 7,1 Thomas, 2011, p. 222.
  8. ↑ Siebert, 2005, p. 175.
  9. ↑ Plekhanov, 2004, p. 49.
  10. ↑ Ochs, 1999, p. 258.
  11. ↑ Mills, 1919, p. 225.
  12. ↑ JPM Guides, 2000, p. 85.
  13. ↑ Mills, 1919, p. 281.
  14. ↑ «The British Empire, Imperialism, Colonialism, Colonies». www.britishempire.co.uk. Consultat el 2018-08-06.
  15. ↑ «MIRRORING MODERNITY: on consumerism in cosmopolitan Zanzibar». epress.lib.uts.edu.au.
  16. ↑ Eilts, 1962.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Mills, 1919, p. 304.
  18. ↑ Mills, 1919, p. 305.
  19. ↑ Mills, 1919, p. 307.
  20. ↑ Mills, 1919, p. 308.
  21. ↑ 21,0 21,1 Mills, 1919, p. 309.