Imperi Romà d'Occident

L'Imperi romà d'Occident va ser una entitat política de l'Antiguetat que va existir entre els anys 286 i 476.​ Comprenia l'àrea occidental d'Europa —a l'est dels rius Rin i Drina— bona part de Gran Bretanya i la franja mediterrànea d'Àfrica, al nort del desert del Sàhara fins a Líbia. Junt a l'Imperi romà d'Orient forma l'época del Baix Imperi romà que cobrix el periodo entre l'ascens de Dioclecià en l'any 284 fins a la mort de Maurici en l'any 602.

Va sorgir com a resultat de les reformes acomeses en l'Imperi romà per a dotar-ho d'una nova configuració despuix de superar la denominada «crisis del sigle III».​ Estes es sustanciaren en els àmbits de la força militar, l'Administració civil, els sistemes fiscal i monetari, la figura de l'emperador aixina com la distribució del poder.​ Dins d'esta última es va decidir separar-ho en dos mitats —occidental i oriental— governades per dos augusts en el mateix ranc i atribucions de tal manera que es va millorar la resposta front a atacs externs i intents d'usurpació.​ Encara que els dos actuaven, teòricament, de manera conjunta i les lleis proclamades en nom d'abdós s'aplicaven en les dos mitats, en el temps es va consolidar una separació efectiva perque cada u d'ells era lliure d'aplicar les seues pròpies polítiques i llegislació en el seu territori ademés de que cada mitat tenia matisos culturals diferents, principalment l'idioma: llatí en l'occidental i grec en l'oriental.​ Ocasionalment —24 anys en total sobre els 190 de la seua existència— varen ser governades per un sol emperador que va unificar en la seua persona el control del tot l'imperi.