Illa barrera

Illa barrera i atres formes costeres

Una illa barrera és un accident coster constituït per una cordonera relativament estreta i de poca altura d'arena dispost en paralel a la costa continental. Per lo general, apareix en cadenes, que consistixen des d'unes poques illas a més d'una dotzena. Exceptuant les aigües baixes que separen les illes, una cadena d'illes barrera es pot estendre ininterrompudament durant més d'un centenar de km. La llongitut i l'esgambi de les illes barreres i la morfologia general de les costes estan relacionades per varis paràmetros, com l'amplitut mareal, l'energia de les ones, el suministre de sediment, les tendències del nivell de la mar i els controls del relleu oceànic.

Es poden trobar a lo llarc de les costes de tot lo món moltes cadenes d'illes barrera, lo que sugerix que es poden formar, i mantindre's, en una varietat d'entorns ambientals. S'han formulat moltes teories per a explicar les seues formacions.

Formació

Les illes barrera Mississipi-Alabama protegint la baïa de Mobile i el Mississippi Sound.

Numerosos científics han propost explicacions durant més de 150 anys per al desenroll de les illes barrera. Es poden agrupar en tres grans teories: la teoria de barres costa fòra, la teoria acreció de bancs d'arena i la teoria de la sumergencia. Cap teoria pot explicar el desenroll de totes les barreres distribuïdes àmpliament a lo llarc de les costes del món. Els científics accepten l'idea de que les barreres, incloses atres tipos de barrera, es pot formar per una série de diferents mecanismes.

Teoria de les agranes costa fòra

Una de les primeres idees per a explicar la formació de les illes barrera va ser publicada en 1845 pel francés Elie de Beaumont (1798-1874), qui creïa que les ones que es mouen en aigües poc profundes agitaven l'arena, la qual era depositada en forma d'una barra submarina quan les ones trencaven i perdien part de la seua energia. Quan les barres creixen verticalment, poc a poc apareixen sobre el nivell de la mar, formant les illes barrera.^{cita requerida}

Teoria d'acreció de espigones d'arena

El geólogo nortamericà Grove Karl Gilbert va ser el primer en argumentar, en 1885, que els sediment de la barrera procedien de fonts a llarc de la costa. Va propondre que el sediment que es mou en la zona de trencament per l'agitació de les ones en la deriva costera podria construir espigones d'arena que s'estendrien des de les vetes paraleles a la costa. El posterior trencament del espigón d'arena per les ones de tormenta podria formar les illes barrera.

Teoria de l'immersió

Illes Dernieres en 1853 i 1978. L'acció de les ones va desprendre les illes Dernieres del continent.

William John McGee va raonar en l'any 1890 que la costa Oriental i la costa del Golf dels Estats Units varen quedar someses a l'immersió, com ho demostren les numeroses valls de rius ofegats que es produïxen a lo llarc d'estes costes, incloses les baïes Raritan, Delaware i Chesapeake. Es creu que durant l'immersió les cordilleres costeres varen ser separades de la part continental, formant estanys darrere de les cordilleres. Va usar les illes barrera Mississipi-Alabama (composta per les illes Cat, Ship, Horn, Petit Bois i Dauphin) com un eixemple en el que l'afonament coster va formar una barrera d'illes, pero la seua interpretació més vesprada va resultar ser incorrecta, ya que l'estratigrafia costera i les edats dels sediment varen ser determinades en més precisió.

A lo llarc de la costa de la Luisiana antics lòbuls de la delta del riu Mississipi han segut reelaborados per l'acció de les ones, formant complexes crestes playeras. El prolongat afonament dels pantans darrere de les barreres ha convertit a estos antics chapulls en vegetació en zones d'aigües obertes. En un periodo de 125 anys, des de 1853 fins a 1978, dos menudes baïes semiprotegidas darrere de la barrera han segut transformades en la gran massa d'aigua del llac Pelto, deixant les illes Dernieres despreses de la part continental.