Il buono, il brutto, il cattivo

Il buono, il brutto, il cattivo (El bo, el lleig i el mal en Espanya, El bo, el mal i el lleig en Hispanoamèrica) és una película del subgénero de spaghetti western estrenada en 1966 i coproducida entre Itàlia, Espanya i Alemània. Va ser dirigida per Sergio Leone i va contar en les actuacions de Clint Eastwood, Lee Van Cleef i Eli Wallach. El guion va ser escrit pel propi Leone en Agenori Incrocci, Furio Scarpelli i Luciano Vincenzoni. La fotografia és obra de Tonino Delli Colli, i la música va ser composta per Ennio Morricone.

És la tercera i última película de la cridada Trilogia del dólar; va ser precedida per Per un grapat de dólars (Per un pugne vaig donar dollari, 1964) i La mort tenia un preu/Per uns pocs dólars més (Per qualche dollaro in più, 1965).

La trama gira entorn a dos pistolers (el Bo i el Lleig) i un assessí mercenari, corrupte i inescrupuloso, sargent de l'Unió, convertit en pistoler (el Mal). Els tres lluiten per trobar un tesor consistent en doscents mil dólars en monedes d'or, amagat durant la guerra de Secessió.

Argumente

L'història transcorre en el Vell Oest durant la Guerra de Secessió nortamericana i seguix a tres personages: el Bo (Clint Eastwood), malnomenat «Rubio» (Blondie), un cazarrecompensas; el Mal (Lee Van Cleef), àlies «Sentencia» (Sentenza en la versió italiana, Angel Eyes en la nortamericana, «Ulls d'àngel» en l'hispanoamericana), un assessí a sòu que posteriorment actua com a sargent de l'eixèrcit del Nort; i el Lleig (Eli Wallach), àlies «Tuco», un bandit el nom complet del qual és Tuco Benedicto Pacífic Juan María Ramírez.

Despuix d'una série d'enfrontaments i aliances, Tuco captura a Blondie i ho abandona en el desert. Abdós es creuen en una diligència de l'eixèrcit confederado, a on un soldat moribunt revela l'existència d'un tesor en monedes d'or enterrat en una tomba. El militar mor abans de donar tota l'informació: a Tuco li indica el nom del cementeri, Sad Hill, mentres que a Blondie li confessa la tomba exacta. Obligats a cooperar, els dos mamprenen junts la busca, perseguits per Sentència, que també coneix l'història del botí.

El relat culmina en el cementeri de Sad Hill, en un duel triangular entre els tres protagonistes en el círcul central empedrado, acompanyat per la célebre partitura d'Ennio Morricone, a on es resol finalment el destí del tesor.

Repartiment principal

Les pràctiques de l'elecció del repartiment varen seguir el sistema de filmar spaghetti westerns d'alt presupost. Se suponia que una estrela estrangera procedent d'Estats Units contribuiria al possible èxit de la película. D'esta forma, el repartiment protagónico va quedar conformat de la següent manera:

• Clint Eastwood com Rubio (el Home sense nom): el bo, un cazarrecompensas callat i confiat que s'unix a Tuco i Sentència temporalment per a trobar l'or enterrat. Rubio i Tuco tenen una associació ambivalent; Tuco coneix el nom del cementeri a on s'amaga l'or i Rubio sap el nom de la tomba a on està enterrat, lo que els obliga a treballar junts per a trobar el tesor. A pesar d'esta busca codiciosa, la compassió de Rubio pels soldats moribunts en la caòtica carniceria de la guerra és evident, inclús consola a un a punt de morir cobrint-ho en el seu abric i deixant-ho fumar el seu pur.
• Lee Van Cleef com a Ulls d'Ángel o Sentència: el mal, un mercenari desapiadat i confiat que es complau en matar i sempre termina un treball pel que se li paga, generalment a través del rastreig i assessinat.

• Eli Wallach com Tuco (conegut com «la Rata» segons Rubio): el lleig i l'únic del que se sap el seu nom real: Tuco Benedicto Pacífic Juan María Ramírez. Un bandit mexicà que parla ràpit, cómicamente mec pero també astut, cauteloso, resistent i ingeniós, és buscat per les autoritats per un llarga llista de delictes.

El bo

L'image del protagoniste, basada en la del personage principal de la película Shane (1953), va sorgir i es va formar en la primera película de la trilogia. Inclús abans del començ del treball en la Trilogia del dólar, en 1963, Leone considerava a Henry Fonda com el Home sense nom, pero llavors era un actor massa car. En 1963, Clint Eastwood era un actor de pantalla de televisió poc conegut; va protagonisar el seu primer proyecte sério, la série de televisió Rawhide, en el paper del supervisor Rowdy Yates, a on va vore a Leone. El propi Eastwood va dur els accessoris per al paper —botes, cinturó i potro— per als primers oïments de Per un grapat de dólars. Leone i el seu elector de vestuari, Carlo Simi, varen complementar la seua apariència en un poncho mexicà, una barba de dos dies i un pur negre en la boca. Eastwood li va semblar al creador de la película en eixe moment massa jove i «net» per al seu personage. Se suponia que els ponchos i els purs li donaven un aspecte més madur i dur.

En giner de 1966, la cadena CBS va deixar de filmar Rawhide, a on Eastwood havia actuat durant casi sèt anys, pels baixos índexs d'audiència; l'actor va accedir de colp i repent a participar en El bo, el lleig i el mal. Despuix de conéixer per primera volta el guion, Eastwood li va dir inesperadament al director que el text no li assentava be. Una de les raons del descontent de l'actor era l'importància del seu personage, puix Eastwood creïa que Tuco li estava «furtant» el paper de pistoler. Leone no va discutir al principi i li va dir al guioniste Vincenzoni que no hi havia res de quin preocupar-se, ya que estava l'opció de contractar a Charles Bronson. No obstant, dos dies despuix, Eastwood va cridar a Leone i li va dir que, despuix de reflexionar, estava dispost a tornar a tractar els térmens. L'alternativa de Bronson no va funcionar, puix este ya havia accedit a protagonisar The Dirty Dozen (1967). Leone va viajar personalment a Califòrnia i va posar fi a les negociacions en Eastwood al seu favor. En la primera película de la trilogia, la tarifa de l'actor es va saldar en 15 000 dólars, mentres que en la segona la sifra va ascendir a 50 000 dólars; en el tercer Eastwood va solicitar 250 000 dólars, el 10% de les tarifes en els Estats Units i un automòvil de la marca Ferrari. Leone no va quedar satisfet en les altes exigències de l'actor, pero al final va accedir. Eastwood va comentar sobre el tracte: «Ara soc l'actor nortamericà millor pagat del cine italià. Solament Marcello Mastroianni cobra més. Per primera volta, puc elegir on anar».

El mal

Lee Van Cleef apareix com el coronel Douglas Mortimer en la segona entrega de la trilogia, Per qualche dollaro in più. «La seua mirada crema forats a través de la pantalla», va dir Leone sobre ell. Abans de filmar en el director italià, Van Cleef era conegut com un actor de repartiment que va protagonisar vàries produccions de televisió. Inicialment, a Leone li va cridar l'atenció pel seu menut paper en el film High Noon (1952). De 1962 a 1965, Van Cleef pràcticament no va actuar en películes, pero va provar sòrt com a artista. Despuix d'un accident automovilístic, Van Cleef va sofrir una greu fractura en abdós cames i mai es va recuperar, per lo que no podia córrer i inclús caminava en dificultat. A diferència de la película anterior, Van Cleef ara tenia un paper negatiu en El bo, el lleig i el mal, per lo que el director tenia alguns dubtes. Leone creïa que el vilà no eixiria d'ell i per això va considerar l'opció de Bronson, pero al final el paper del «mal» va recaure en Van Cleef.

El lleig

Originalment se suponia que Tuco anava a ser interpretat per Gian Maria Volonté, encara que Leone va decidir que necessitava un actor en un talent còmic més pronunciat. Al director li va cridar l'atenció Eli Wallach per la seua actuació en La conquista de l'Oest (1962). Segons creïa Leone, Wallach posseïa un encant semblat al de Charles Chaplin, i això era exactament lo que necessitava. Mentres estava en Los Àngeles, Leone es va acostar a l'agent de Wallach i li va oferir un nou paper a l'actor, qui estava molt solicitat despuix de terminar de filmar How to Steal a Million (1966) en París. Wallach va tindre problemes en la seua família i no volia deixar a la seua esposa i volar a Europa novament. Ademés, mai hi havia vist el treball de Leone, i quan es va enterar dels wésterns italians, va chancejar: «¿És açò alguna cosa aixina com una pizza hawaiana?». Tampoc li va agradar el pròxim paper dels «llatins vilans», encara que despuix de vore un extracte de Per qualche dollaro in più, l'actor va accedir immediatament i va firmar un contracte.