Iglésia de Santa Ana (Sevilla)

Iglésia de Santa Ana (Sevilla)

}} La iglésia de Santa Ana de Sevilla, és un temple catòlic d'estil gòtic, declarat be d'interés cultural, la construcció del qual es va iniciar a finals de el XIII. Es troba situada en el barri de Triana de Sevilla i és coneguda popularment com la catedral de Triana.

Història

Plantilla:Millorar redacció Segons la tradició, la llegenda, la creació del temple i el nom de Santa Ana va ser per decisió del rei Alfonso X l'Sabio, per a agrair a la mare de la Verge la seua intercesión en un milacre que va aliviar una malaltia que patia en un dels ulls. El temple tradicionalment s'ha dit que va començar a construir-se en 1266, pero sempre s'han barallat vàries dates.

Realment en 1266 el rei ni estava en Sevilla ni es trobava malalt, en lo que la realitat històrica és una atra, i de fet el rei terminaria perdent l'ull per un tumor en la mandíbula.

El temple va deure començar a construir-se entre l'autumne de l'any 1279 i començos del 1280, per orde del rei Alfonso X, aprofitant la seua estància en Sevilla. Al mateix temps que va manar construir el Quarto del Caragol o Palau Gòtic del Real Alcázar, abdós construccions mantenen similituts arquitectòniques.

Despuix de la conquista de la ciutat, Alfonso X va crear una pobla a raïl d'un núcleu de població que existia al voltant del Castell de Sant Jorge, orige de l'arraval de Triana; la nova població va ser otorgada al concejo de Sevilla per privilegi de 1253. En el centre de dita pobla crea la nova parròquia, l'Iglésia de Santa Ana, substituint a la primera parròquia, l'ermita de Sant Jorge ubicada en l'interior del castell.

Esta iglésia estava fortificada, a modo d'iglésia fortalea, ya que va ser alçada en un arraval extramuros de la ciutat, llunt de les defenses de les muralles i del castell. Presentava arremates almenados, poques i chicotetes finestres, cobertes a modo de terrat per a poder funcionar com a plaça forta. La construcció va deure quedar terminada a principi de el XIV, durant la primera mitat del mateix sigle es va alçar la torre. A finals de el XIV es reedificó el temple, provablement deteriorat pels danys ocasionats pel terremot de 1356.

En el XV es va continuar el procés constructiu, alçant-se en la nau de l'esquerra, la denominada capella del capità Monte Bernardo constituïda per dos trams coberts en voltes estrelades. A mitan de el XVI es va erigir La capella Sacramental, més propenca a la capçalera i de planta quadrada, i a principis de el XVII s'acomet la capella Bautismal, també de planta quadrada i coberta en una volta semiesfèrica, en 1680 es cobrix també la capella Sacramental en una volta del mateix tipo.

El terremot de Lisboa de 1755 va danyar sériament l'edifici, que va ser remodelat per l'arquitecte Pedro de Silva, moment en que es va modificar sensiblement l'image de les portades i la capçalera. Sobre l'any 1920 es va restaurar la portada gòtica de la nau de l'esquerra, a on apareix a l'exterior una chicoteta làpida d'un antic cementeri parroquial

En 1972 va ser objecte d'una completa restauració que va portar a terme el llavors arquitecte conservador del Alcázar, Rafael Manzano, en la que desgraciadament va fer desaparéixer, entre atres coses, la decoració interior de caràcter barroc, sense cap criteri sério

L'iglésia de Santa Ana està declarada be d'interés cultural i va ser catalogada com a monument en 1931. En l'any 2010 es va terminar la restauració del retaule major, tornant-li tot el seu esplendor. El temple és popularment considerat com la "catedral de Triana".

Descripció de l'exterior

Portades

L'iglésia té tres portades a l'exterior, la que millor conserva el seu aspecte original és la lateral, corresponent a la nau del evangelio, composta per un arc abocinado de forma ogival, en sèt parells de columnillas arrematades en capitelés decorats en elements vegetals, en els seus corresponents arquivoltas; l'exterior acabada en una perfecta llínea de puntes de diamants més un baquetón en zig-zag. Tota la portada, realisada en pedra, s'emmarca baix un gablete apuntat sobre el que apareix l'escut de Castella.

La portada de la nau de l'epístola es troba molt reformada, està construïda en rajola i es compon de tres arcs apuntats que arranquen d'una imposta sense decoració alguna.

Torre

La torre es troba alguna cosa desplaçada del cos de l'iglésia i pot datar-se cap a la primera mitat de el XIV, com proven els seus arcs polilobulados emmarcats en alfices. És del tipo de torre mudéjar, refeta en el XVI. A partir de 1629, Martín Esquerre, conforme als dissenys de Diego López Bo, va alçar el segon cos i un chapitel revestit en ceràmica vidriada en colors blanc i blau. En el XVIII es consoliden els cossos superiors i el chapitel, també afectats pel terremot de Lisboa de 1755, adoptant la torre l'aspecte barroc que permaneix en l'actualitat.