Anar al contingut

Iglésia de Sant Miguel (Villafranca del Cid)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Iglésia de Sant Miguel (Villafranca del Cid)

L'iglésia parroquial de Sant Miguel, localisada en la Pobla de Ballestar, Villafranca del Cid, en la comarca del Alt Maestrat és un lloc de cult catòlic catalogat com Be de rellevància local, segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat Valenciana, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13/02/2007), en còdic identificatiu: 12.02.129-004.[1]

Història

Històricament, el primer núcleu poblacional de lo que més vesprada es coneixeria com Villafranca del Cid va ser la cridada Pobla del Bellestar, o del Ballestar, o de Sant Miquel, ya que li la coneixia per tots estos diversos noms. Es tractava d'un llogaret a uns sis quilómetros al noroest de Villafranca, a la que s'accedix en l'actualitat per la carretera CV-15, que és la mateixa que deu prendre's per a aplegar al Santuari del Llosar, passat este i seguint el camí en direcció a Iglesuela del Cid. El llogaret se situa junt al Riu de les Truchas que servia de frontera administrativa, històrica i llingüística entre Valéncia i Aragó, raó per la qual, el pont, gòtic del XIII que servia de pas per a creuar este riu, tenia un peage.[2]

Esta ermita, dedicada a Sant Miguel, és la més antiga de la comarca i possiblement una de les més antigues de la Comunitat Valenciana, datant de finals del XIII.[2]

Quan es va edificar era la parròquia d'estos pobladors i independent de l'existent més vesprada en Villafranca. Pero en l'any 1445, va passar a ser depenent de l'Iglésia Parroquial de Santa María Magdalena. Pese a tot, pot documentar-se el manteniment del cult en el temple de forma continuada.[2]

Pot afirmar-se que tant l'ermita de Sant Miguel (d'estil romànic de transició al gòtic), com el pont gòtic (per a on va passar Jaime I d'Aragó des d'Aragó per a conquistar Valéncia), la torre aduana dels Brusca i els masos adjacents; constituïxen un conjunt arquitectònic d'un valor artístic i històric incalculable.[3][4]

Descripció

Es tracta d'un típic temple de transició del romànic al gòtic, dels que es diuen "de reconquista". Durant el XVI es va realisar en ell una intervenció que va reformar la portada, produint-se la retirada de l'original (que es conta va passar a ser part de la frontera de l'antiga escola), En l'any 1983 es va procedir a la seua restauració per la Direcció general de Belles arts, raó per la qual ha aplegat als nostres dies en un adequat estat de conservació i mantenint el cult regular.[2][4] Es troba en un pospon de chicotetes dimensions, rodejada d'atres edificis. Té chicotet tamany, planta rectangular i coberta a dos aigües arrematada en teixixca àrap, de la que ix un ràfol que presenta com a decoració rajoles pintades seguint la tècnica “socarrat”, dels quals molts s'han perdut en el pas dels anys. La frontera està blanquejada, en sellars que reforcen els cantons i grans dovelas formant l'arc de mig punt que constituïx la porta d'accés al temple. Sobre la porta hi ha un óculo abocinado i en la part superior esquerra de la frontera, s'arremata en una espadaña en la seua campana.[2][4] Interiorment presenta una sola nau en sol de llosetes i cor alt als peus. La coberta deixa vore l'entramat de voltons de fusta que recauen sobre dos arcs apuntats que arranquen d'unes columnes en capitells. L'accés al presbiteri es fa a través d'unes escals i des d'ell es pot entrar en la sacristia. La capçalera del temple és plana i en ella estava ubicat en un primer moment el retaule de Bernat Serra datat del 1429,[5] que es va traslladar a l'iglésia parroquial de Santa magdalena de Villafranca.[2][4] La festa de Sant Miguel se celebra l'últim dumenge de setembre (Sant Miguel és el 29 de setembre), portant-se a terme una romeria en repartiment de “panets” o “prima” entre els assistents, en marcat accent festiu i popular; encara que el 8 de maig es realisa una atra romeria de característiques semblants, pero en un marcat caràcter penitente.[2][4]

Referències

Enllaços externs

Commons