Idilis (Teócrito)

Els Idilis , en grec antic original Εἰδύλλια de Teócrito (310-260 a. C.) constituïxen treinta y uno poemes breus principalment llauradors, pastoriles o bucólicos, d'estètica alejandrina, la majoria en hexàmetros en grec helenístic (dialectes jónico i dòric en especial) i dialogats, encara que també hi ha alguns monologados i de to declamatorio i alguns en estribillo. Entre el XXVIII i el XXXI s'usa el dístico elegiaco i els metros eòlics propis dels poetes lesbios als que en ells imita.

El seu nom prové del grec eidyllion, "menuda image", i tenen un caràcter líric-dramàtic.

Composició, temes i estil

Destaquen com a obra mestra per la seua esmerado refinament en el llenguage i el seu gran amor per la concentració en miniatura, alguna cosa típicament alejandrino, i pel seu gran realisme primorosament estilisat de les seues escenes, a on es rehúye sempre el mal gust, a pesar del carrege de molta erudició mitològica i arqueològica.

Se sospita que alguns d'ells no poden atribuir-se a Teócrito. Si be dominen els temes pastoriles i llauradors, el conjunt és variat: també apareixen contexts urbans i burguesos, i inclús costumistes, i punts de vista diversos i contrastats (menyspree de tall i alabanza de llogaret, beatus ille). Hi ha chicotets epilios (Heracles chiquet i, especialment, Hilas i Els Dioscuros). També un grup de poemes que evoca recorts personals. Uns atres són eròtics o homoeróticos, encomiásticos, janglons, mitològics, de competicions de vora, la variada tòpica de l'amor correspost o frustrat, l'elogi de la pasturada vida pastoril, senzilla i feliç, que va donar lloc a la creació de l'adjectiu idílic, la fetilleria, etcétera, sempre en el marc d'una naturalea de hermosura idealizada i arcádica, que ronda l'Edat d'Or, en mig del locus amoenus, en la qual és ideal estar en harmonia, pero que és en el fondo tòpica, puix ignora fets fonamentals en la vida com la mort (Et in Arcàdia ego).

Els personages són pastors, pastores, nimfes, cabreros, llauros, segadores, peixcadors, caçadors, apicultors, donzelles etcétera tan idealizados que passen el temps cantant, dansant, tocant la flauta o la zampoña, contant-se les seues amoríos, mentres que les pastores i nimfes fan corones de flors.

Transcendència

Varen tindre tant èxit que varen ser imitats per atres poetes helenístics, com Bion de Esmirna, que va fer cinc; i Mosco de Siracusa, que va fer huit. Inclús per poetes romans es varen acostar al gènero, com Virgilio (els seus Églogas o Bucólicas), Calpurnio Sículo, Nemesiano i uns atres. És més, també durant el Renaixença, per mig del gènero de l'égloga en vers i la novela pastoril (gènero que mescla prosa i églogas en vers, creat per la Arcàdia (1504) de Jacopo Sannazaro i a la seua volta imitat febrilment en tota Europa, per citar solament les més famoses: Els sèt llibres de la Diana (1559) de Jorge de Montemayor, la Astrea (1607-1627) d'Honoré d'Urfé, L'Arcàdia (1590) de sir Philip Sidney...).En el XVIII també va intentar resucitar-se el gènero en l'estètica del Neoclassicisme, en lo que va tindre alguna fortuna Salomón Gessner, els Idilis pronte de la qual varen ser traduïts al castellà i atres llengües, sense frut a la postre, puix el Romanticisme que li va succeir satirizó sense pietat la falsía de tot este decorat en la persona de el "pastor Clasiquino" de José d'Espronceda.