Anar al contingut

Idili

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El idili[1] ('εἰδύλλιον|eidúllion, idyllĭum, ‘poema breu’) és un subgènero lliterari de la poesia lírica grega de l'helenístico, el més característic de la bucólica, creat pel poeta sicilià Teócrito i seguit despuix per Mosco i Bión de Esmirna, de tema amorós, dialogat entre pastors i desenrollat en una naturalea agradable o paradisíaca, que el seu creador identifica en el paisage de l'Arcàdia. El seu equivalent en la lliteratura llatina o romana posterior és l'égloga. L'idili s'escriu en dialecte dòric i en hexàmetro dactílico, un vers associat no obstant en la més prestigiosa forma de la poesia grega, l'èpica.

Els escenaris de l'idili són campestres, els protagonistes són pastors, vaquers o cabreros, hi ha ganados que pastan i multitut de térmens pastoriles. El tema sol ser eròtic i els càntics i la música estan presents contínuament. En prou d'ells s'alterna el diàlec, el monòlec o el relat en cançons o competicions de vora, element que fa intervindre la música i que quedarà per a la posteritat com un dels signes típics de la pastoral. Els temes d'estes cançons solen ser eròtics o mítics.

Les derivació bucólicas de l'idili varen donar lloc a les églogas dels llatins Virgilio, Calpurnio Sículo i Nemesiano, a les églogas en llatí dels humanistes Francesco Petrarca, Giovanni Pontano, Mantuano i uns atres, a la novela pastoril dels renaixentistes Jacopo Sannazaro i els seus imitadors europeus, entre ells Jorge de Montemayor, Philip Sidney, Honoré d'Urfé etcétera, i a les églogas en llengua vulgar de Garcilaso de la Vega, Pierre de Ronsard i molts uns atres.


Vore també

Referències

Enllaços externs