Hoplias argentinensis
Hoplias argentinensis, denominada comunament (una de les espècies anomenades tararira), tarucha, taralila o tarango,[1] és una espècie de peix caraciforme d'aigua dolça del gènero Hoplias, pertanyent a la família dels eritrínidos. Habita en ambients aquàtics d'aigües subtropicales a templades en el centre i centre-este del Con Sur de Sudamérica.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Descripció original i història taxonómica
[editar | editar còdic]Hoplias argentinensis va ser descrita originalment en l'any 2018 pels ictiólogos Juan José Rosso, Mariano González-Castro, Sergio Bogan, Yamila Paula Cardoso, Ezequiel Mabragaña, Sergio Matías Delpiani i Juan M Díaz de Astarloa.[2]
En el mateix any, es va publicar un treball efectuat per Yamila Paula Cardoso, Juan José Rosso, Ezequiel Mabragaña, Mariano González Castro, Sergio Matías Delpiani, Esteban Avigliano, Sergio Bogan, Raphael Covain, Nahuel Francisco Schenone i Juan Martín Díaz de Astarloa, en el qual es va evaluar la diversitat molecular #present en Hoplias, buscant l'identificació de linajes mitocondrials per mig del còdic de barres del ADNmt i anàlisis filogenético, amprant gran cantitat de mostres corresponents a una àmplia cobertura geogràfica, que comprenia la major part de la distribució del gènero. Entre vàries novetats, este anàlisis va permetre corroborar la validea d'esta espècie i aumentar el coneiximent disponible sobre la mateixa, la que va ser designada en el número d'índex de còdic de barres (Barcode Index Number): BIN AAZ3734.[3]
Etimologia
[editar | editar còdic]Etimológicamente el terme genèric Hoplias deriva del idioma grec a on hoplon és 'arma', en relació en les seues poderoses #dentició. L'epítet específic argentinensis és un topònim que referix a l'Argentina, ya que de dit país prové l'eixemplar tipo i la distribució més extensa de l'espècie.[2]
Localitat tipo
[editar | editar còdic]La localitat tipo referida és: “riu Coronda, conca del riu Paraná, en les coordenades: {{ |dms-lat=31°50.1′S |dms-long=60°51.5′O |dec-lat=-31.835 |dec-long=-60.8583 |param=31_50.1_S_60_51.5_W_|default=dms|name=}}</noinclude>, Santa Fe, Argentina”. La localitat es troba a una altitut de 10 m s. n. m., en el departament Sant Jerónimo, entre les ciutats de Sauce Vell i Coronda.[2]
Holotip
[editar | editar còdic]L'eixemplar holotip designat és el catalogat com: UNMDP 4417; es tracta d'un espècimen adult el qual va medir 302 mm de llongitut estàndar. Va ser capturat per J. J. Rosso, I. Mabragaña i M. González-Castro el de 3 de decembre de 2015.[2]
Es troba depositat en la colecció d'ictiologia del Institut d'Investigacions Marines i Costeres (IIMyC), institució depenent del Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET) i de la Universitat Nacional de Mar de l'Argent (UNMDP), situat en la ciutat homònima, en la província argentina de Buenos Aires.[2]
Caracterisació i relacions filogenético
[editar | editar còdic]Les poblacions de Hoplias argentinensis tradicionalment eren incloses en les de H. malabaricus, fins que informació genètica i anàlisis morfològics varen permetre comprovar que la població austral no pertanyia a dita espècie sino a una innominada. Hoplias argentinensis pertany al grup d'espècies “Hoplias malabaricus”; de la mateixa manera que en les restants integrants d'este grup, en vista ventral els màrgens del dentario convergixen cap a la sínfisis mandibular, formant una “V”, a lo que se sumixca la típica ‘‘llengua rugosa’’, traça constant en este grup.[4]
Característiques diagnòstiques de Hoplias argentinensis són: 17 a 19 escamas predorsales, 42 a 43 vèrtebres, 20 escamas al voltant del pedúncul cabal, el carir de distintives bandes marrons en la mandíbula inferior, l'última série de escamas que contacten en la base de l'aleta cabal formen una llínea vertical casi recta (no curva, com en H. misionero),[5] 41-44 escamas en la llínea lateral i l'ample del morro (18,4-24,9 % de llongitut estàndar).[2]
Pel patró de coloració és possible distinguir-la de Hoplias mbigua,[6] en presentar esta última en la mandíbula inferior 5 distintives bandes travesseres negruzcas. Igualment, abdós espècies semblen ser alopátricas.
Alcança llongituts superiors als 62 cm de llongitut estàndar.[1]
Comportament
[editar | editar còdic]- Alimentació
Hoplias argentinensis constituïx el predador top en la cadena trófica de la biocenosis dels estanys pampeanas, a on és l'espècie ictícola de major tamany. És un peix sedentario no migrador, que caça a l'espera i a l'aguaite,[7] d'hàbits fonamentalment piscívoros en la seua etapa adulta (específicament és un ictiófago d'aigües vegetadas), encara que, sent també oportunista, pugues vorazmente atacar a atres assuts que se li presenten, com camarones, pichones d'aus aquàtiques, anurs o chicotets rosegadors, inclús botant fora de l'aigua per a poder agarrar-los.[8][9][10][11]
En el seu primer any de vida s'alimenta també de chicotets crustacis, algas, insectes aquàtics, etc.[1]
- Hàbits
Hoplias argentinensis posseïx una gran capacitat per a adaptar-se a condicions hidrològiques anormals, en amplis rancs de tolerància a canvis de pH conductivitat i oxigen dissolt, podent sobreviure 30 minuts fora de l'aigua i fins a realisar desplaçaments nocturns sobre la terra en casos del desecamiento del seu biòtop, situació que també pot contrarrestar enterrant-se en el fanc del llit.[7] De tots els integrants del gènero Hoplias, H. argentinensis és la que soporta les més baixes temperatures, podent viure en biòtops que sofrixen congelamiento superficial en les més fredes nits hivernals. Adinsat l'autumne, quan les temperatures disminuïxen per baix de 14 °C, merma la seua activitat, en la consegüent reducció dels costs metabòlics. L'ingesta d'assuts també es reduïx, fins a aplegar a ser nula en ple hivern; llavors l'espècie entra en letàrgia o hibernación, permaneixent inactiva entre masses de vegetació sumergida. Açò no l'afecta, ya que les tarariras estan adaptades per a soportar periodos d'inanició majors a 3 mesos.[12][13] No obstant, en certs hiverns secs i molt frets, la temperatura de l'aigua pot caure per baix de 5 °C i permanéixer aixina durant varis dies, lo que pot produir mortandades massives en esta i atres espècies ícticas del seu ecosistema, donat els seus linajes brasílicos.[14][15][16] L'elevació de la temperatura en la primavera es traduïx en l'increment del seu metabolisme, recomençant els seus hàbits caçadors i el seu creiximent.
- Reproducció
Les aigües templades de la primavera activen els processos biològics d'este peix, entre els quals destaca la seua reproducció. Es va indicar que esta ocorre en setembre i octubre[1] o a fins de la primavera i principis de l'estiu.[12][17]
El peix busca entre els sectors pròxims a la costa un que presente juncales tupidos i en entre 20 i 30 cm de profunditat d'aigua. Allí, valent-se de les seues aletes abdominals, cava un clot de prop de 30 cm de diàmetro i al voltant de 15 a 20 cm de fondo, a on desova, acció que és seguida per l'actitut dels progenitors d'agitar les aletes sobre les ovas embrionadas i aixina provocar una corrent que evite l'estancament i proveïxca oxigen als alevines. Fins a l'independència de les crío, permaneixeran els seus pares sobre el niu, custodiant-ho, atacant a qualsevol intrús que s'aproxime lo suficient.[7]
Peixca
[editar | editar còdic]Per la seua combativitat, resistència, porte i excelent carn, este peix és molt estimat com a objecte de peixca deportiva, al mateix temps que se li aplica una, en algunes zones, intensa explotació peixquera comercial (en especial, de tipo artesanal), per lo que, sense el degut control, en biòtops de superfície acotada les seues poblacions terminen exhibint estructures de tamany del tipo trunques, en numeroses cohortes d'edats jovenils junt a un número molt baix d'adults de tamany considerable.[12][18][19][20][21]
En els estanys pampeanas, la seua peixca deportiva es practica en l'época càlida, lo que significa que li'l fa en contraestación respecte a la tradicional peixca hivernal del pejerrey (Odontesthes bonariensis), favorint d'esta manera l'estabilitat dels servicis relacionats en la peixca recreativa. Per al seu captura s'ampra tant carnada vixca com a enzes artificials i inclús peixca en mosca. La seua peixca comercial generalment es realisa amprant com a arts el espinel i el trasmallo de malla gran.[22][23]
La peixca sobre les poblacions d'este peix que viuen en les aigües del riu Paraná mig i inferior es realisa per mig de ret d'arrastre, aixina com per palangre, el qual és tendit pròxim a la costa, acebat en peixos vius.[1] En la delta del Paraná també li les captura clavant-les en ‘‘fixa’’, una espècie de llança arrojadiza o arpón, el qual peixcadors, destres en este tipo d'art, tiren a grans eixemplars que, durant les hores de major calor, reposen quets, al sol, pròxims a la vora,[1] comportament que també és observat en hores nocturnes.[7]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Hoplias argentinensis habita principalment en la mitat austral de la conca de l'Argent, en el noroest, noreste, centre i centre-este de l'Argentina, incloent molt provablement les conques aledaño de les porcions occidentals d'Uruguai i de l'estat del Riu Gran del Sur, en el sur de Brasil. Ademés, es troba en conques endorreicas del centre argentí i en el complex lacunar els Ànets-Merín, en l'est d'Uruguai i el sur de Riu Gran del Sur.[2]
Va ser registrada en vàries localitats de les seccions mija i inferior dels rius Uruguai (pel nort fins a la província de Missions) i Paraná mig (a on és simpátrica en H. misionero), aixina com en rieres, rius i estanys poc profunts de la planura pampeana, incloent tota la conca del riu Salat del Sur i estanys i conques relacionades ubicades al surest de la mateixa, en a on alcança, en la estany de Mar Chiquita, la distribució més austral de l'espècie i de tota la família Erythrinidae.[24]
També es varen recolectar espècimen en l'àrea chaqueña austral, en les conques endorreicas del mar de Ansenuza (rius Suquía, Segon i Dolç) i en el riu Salat del Nort.[2]
Localitats
[editar | editar còdic]Localitats i conques de províncies de l'Argentina.[2]
- Província de Buenos Aires
Secs, Ascensió, riera 4 de novembre, riera Santa Creu, riu Rojas; estany de Gómez (en Junín); riera d'Arias (conca del riu Reconquista); Punta Lara (Riu de l'Argent); riera El Destí, banyats al sur de Pipinas (partit de Punta Indi).
- Entre Rius
conca del riu Paraná: estany El Peix; riera Nogoyá; riu Paraná Guazú (Delta inferior del riu Paraná); riera Bergara.
conca del riu Uruguai: riera Ayuí; riera Urquiza; riera El Tigre, embasse Bot Gran.
- Santa Fe
Conca del riu Paraná: riera Lleis, riu Coronda, riu Carcarañá.
- Còrdova
Riu Suquía (en proximitats de Capella dels Remeis), riu Segon, conques dels rius Carcarañá i Dolç.
- Santiago del Estero
Embassament Tacañitas, sobre el riu Salat del nort; embassament de Riu Fondo, riu saladillo (conca del riu Dolç).
- Tucumán
riu Lules, riu Vipos (conca superior del riu Vaig eixir).
- Missions
Conca del riu Uruguai: riera Dorada, riera Fortalea.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Ringuelet, R. A., R. H. Arámburu & A. Alonso de Arámburu (1967). Els peixos argentins d'aigua dolça. 602 pp. Comissió d'Investigació Científica, Prov.de Bs.As., L'Argent.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Rosso, J.J., M. González-Castro, S. Bogan, I.P. Cardoso, I. Mabragaña, M. Delpiani and J.M. Díaz de Astarloa (2018). Integrative taxonomy reveals a new species of the Hoplias malabaricus species complex (Teleostei: Erythrinidae). Ichthyological Exploration of Freshwaters 1076: 1-18. ISSN: 0936-9902.
- ↑ Cardoso, Yamila P.; Juan J. Rosso, Ezequiel Mabragaña, Mariano González Castro, Matías Delpiani, Esteban Avigliano, Sergio Bogan, Raphael Covain, Nahuel F. Schenone, and Juan M. Díaz de Astarloa (2018). A continental-wide molecular approach unraveling mtDNAdiversity and geographic distribution of the Neotropical genus Hoplias. PLoS ONE 13(8):i0202024.
- ↑ Liotta, J. (2016). Clau de les espècies del gènero Hoplias (Characiformes, Erythrinidae) trobades en Argentina. En: Atles dels peixos d'aigües continentals d'Argentina.
- ↑ Rosso JJ, Mabragaña I, González-Castro M, Delpiani MS, Avigliano I, Schenone N, Díaz de Astarloa JM. (2016). A new species of the Hoplias malabaricus species complex (Characiformes: Erythrinidae) from the L'Argent River basin. Cybium, International Journal of Ichthyology.
- ↑ Azpelicueta, M. de les Mercés ; Benítez, Maurici F. ; Aichino, Danilo R.; Mendez, C. M. Damián (2015). A new species of the genus Hoplias (Characiformes, Erythrinidae), a tararira from the lower Paraná River, in Missions, Argentina. Acta Zoológica Lilloana 59 (1-2): 71–82.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 José Gustavo Haro & María dels Àngels Bistoni (2007). Peixos de Còrdova. Editorial de l'Universitat Nacional de Còrdova, Série Naturals, p241. ISBN: 978-950-33-0629-1.
- ↑ Barla, M. J., Vora, M. S., & O'Brien, I. D. (2003). Peixos piscívoros en estanys de la conca superior del riu Salat (Buenos Aires, Argentina: abundància relativa i autoecología. Ecologia austral, 13(2), 205-214.
- ↑ Oliveros, O. & L. Rossi (1991). Ecologia trófica de Hoplias malabaricus malabaricus (Pisces, Erythrinidae). Rev. As. Cs. Nat. Llitoral: 22(2): 55-68.
- ↑ Ramírez, F. (1963). Contribució al coneiximent de la tararira de l'estany de Chascomús. Notes de la Facultat de Ciències Naturals i Museu de l'Argent, L'Argent, XX(201): 141-158.
- ↑ dels Angeles Bistoni, M., J. G. Haro, and M. Gutiérrez (1995). Feeding of Hoplias malabaricus in the wetlands of Dolç river (Còrdova, Argentina). Hydrobiologia, 316(2), 103-107.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Balboni, L., Colautti, D. C., & Baigún, C. R. M. (2011). Biology of growth of Hoplias aff. malabaricus (Bloch, 1794) in a shallow pampean lake (Argentina). Neotropical Ichthyology, 9(2), 437-444..
- ↑ Petry, A. C., A. A. Agostinho, P. A. Piana and L. C. Gomes (2007). Effects of temperature on prey consumption and growth in mass of juvenile trahira Hoplias aff. malabaricus (Bloch,1794). Journal of Fish Biology, 70: 1855-1864.
- ↑ Freyre, L. (1967). Conseqüències de la mortandad de peixos per les temperatures extremes de Juny de 1967 en Estany Chascomús. Agro, 9: 35-46.
- ↑ Gomez, S. I. (1996). Resistenza alla temperatura i alla salinitá in pesci della Província vaig donar Buenos Aires (Argentina), en implicazione zoogeografiche Pp. 171-192. In: 4º Convinc Nazionale. Trento Itàlia. Distribuzione della fauna ittica italiana. Ati congresali 12-13 dicembre 1991.
- ↑ Colautti, D., M. Remes Lenicov, N. Gómez & M. Claps (1998). Mortandad de peixos en la riera Santa Miguel (Partit de Pila, Província de Buenos Aires). Gayana Zoologica, 62: 191-197.
- ↑ Matkovic, M. (1989). Alguns aspectes de la biologia reproductiva de Hoplias malabaricus (Piscis, Erythrinidae). Tesis doctoral Cs. Biològiques, Universitat de Buenos Aires, 228p.
- ↑ López, H. L., Baigún, C. R., Iwaszkiw, J. M., Delfino, R. L., & Padin, O. H. (2001). La conca del Salat: us i possibilitats dels seus recursos peixquers. Ed. Univ. Nac. L'Argent, L'Argent, Argentina, 75p.
- ↑ Grosman, F., V. Birnstil, J. Cabral, L. March, C. Merlos, G. Rudzik & L. Vavrin. (2004). ¿L'us actual justifica accions de gestió en la tararira Hoplias malabaricus?. Una visió des dels aspectes socioeconòmics i biològics. Congrés Iberoamericà Virtual d'Acuicultura, 362-374p.
- ↑ Dománico, A. (1998). Edat i creiximent de Hoplias malabaricus malabaricus (Bloch, 1794) (Teleostei, Erythrinidae) en l'estany de Sant Miguel del Mont (Argentina) i comparació en atres ambients lenticos pampásicos. Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia. Hidrobiología, 8(4): 31-41.
- ↑ Dománico, A., R. Delfino & L. Freyre. (1993). Edat i creiximent de Hoplias malabaricus (Bloch, 1794) (Teleostei, Erythrinidae) en l'estany de Llops. Iheringia, Série Zoologia, 74: 141-149.
- ↑ Grosman, F. (2008). Protagonistes en acció. Peixos, peixcadors i peixca en estanys pampeanas. En: Espills en la Planura. Els nostres estanys de la Regió Pampeana, Capítul V, 77-89.
- ↑ Grosman, F. & P. Sanzano (2003). Elaboració d'una estratègia de gestió del recurs tararira basat en aspectes biològics i socials. Informe mimeograf. presentat al fòrum d'Associacions de Peixca en Mosca de Buenos Aires. 35p.
- ↑ Bogan S., & V. Bauni (2016). Peixos dels rius i rieres que desaguan en les costes bonaerenses. En: José Athor & Cintia Celsi -editors científics- La costa atlàntica de Buenos Aires: naturalea i patrimoni cultural. 1a.ed, Editorial: Fundació d'Història Natural Félix de Azara, Buenos Aires, 656 p. ISBN/ISSN/DL: 978-987-3781-30-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hoplias argentinensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.