Helenización (Edat Antiga)
La helenización és el procés històric de propagació de l'antiga cultura grega entre els territoris conquistats pels grecs o situats prop de la seua àrea d'influència, especialment durant el Periodo Helenístico que va seguir a les conquistes alejandrinas de el IV Alguns autors han qüestionat el concepte de helenizaació per considerar-ho un terme inadequat per a referir-se a un procés molt més complex que una mera aculturación, tractant-se més be d'un intercanvi cultural sincrético entre els grecs i els pobles subyugados o pròxims als seus centres de poder.[1] De qualsevol modo, fins a l'ascens de Roma (sigles II i I a. C.) és possible trobar institucions polítiques i estructures socioeconòmiques reconociblement gregues des d'Àsia Menor fins a Espanya, fent notable l'influència helènica sobre amplis territoris de l'Orient pròxim, Europa i el nort d'Àfrica.[2]
En un sentit ampli este procés pot rastrejar-se fins al segon periodo d'expansió colonial de la Grècia arcaica que va tindre lloc entre els sigles VIII i VI a. C., aplegant-se a construir colónies gregues en llocs tan apartats com Itàlia, Espanya, el sur de França, Síria, Turquia i Crimea durant l'época.[3] La propagació de la cultura grega va continuar despuix en les campanyes d'Alejandro Magne i la posterior aparició dels regnes helènics successors de l'Imperi Macedónico en Àsia i Àfrica. Una última fase de l'helenizaació durant l'Edat Antiga vindria donada a partir de la conquista romana de Grècia i la consegüent integració a Roma d'elements culturals pròpiament grecs, combinació que assentaria les bases de la tradició grecorromana de la que la civilisació occidental és legataria.[4]
El Periodo Arcaic
[editar | editar còdic]L'expansió colonial grega
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Colonisació grega.
Una primera tanda de migracions i de colonisació ocorreguda entre els sigles XI i IX va donar com resultat la fundació de molts dels assentaments que després es convertirien en els centres urbans de la civilisació grega en l'extrem sur de la Península Balcànica, les illes del Egeo, Chipre, Creta i algunes porcions de la costa occidental d'Anatolia.[5] Despuix, a partir de el VIII, una segona ona colonizadora orquestada des de les naixents metròpolis es llançaria a través del Mediterràneu en el propòsit d'explotar matèries primeres en territoris foràneus i fundar nous espais habitables per a aliviar les conseqüències de l'explosió demogràfica[6] i de les tensions socials ocorregudes en l'aparició de les poleis.[7] El nou orde social i polític del món grec en l'àmbit urbà de la Polis va suscitar l'aparició d'una nova classe dominant, els aristoi, en tongada de les velles monarquies de la denominada Edat Obscura, en els qui es va concentrar la propietat de la terra desplaçant a molts menuts propietaris que varen vore en la migració o l'ocupació en el comerç marítim la seua única oportunitat de subsistència.[8]
La carència de terres trabajables i la sobrepoblaació urbana amenaçaven en desestabilisar el nou orde aristocràtic, per lo que les èlits gregues varen organisar l'esforç d'exploració i colonisació com una vàlvula d'escape a les tensions creixents. En les noves colónies, apoikiai, escampades per tot el llitoral mediterràneu els colon varen buscar reproduir les formes de vida practicades en les metròpolis originàries. Encara que disponien d'una gran autonomia administrativa, les colónies encara mantenien forts vínculs culturals i econòmics en la Grècia peninsular: compartien un mateix acervo religiós i llingüístic i el sosteniment d'un comerç marítim actiu. Llevat algunes variacions regionals les colónies solien organisar-se baix els mateixos marcs constitutius de la polis definint un marc urbà i el seu respectiu territori, facilitant la concentració de la població en el núcleu urbà en lloc d'en llogarets dispersos, dotant a la colónia d'una organisació jurídic-política i procurant-li una defensa militar a l'estil helé.
Mecanismes i conseqüències culturals de la colonisació grega
[editar | editar còdic]
A diferència de la série més o menys espontànea de migracions i assentaments que varen caracterisar a la primera onada de colonisació grega (sigles XI-IX a. C.), la segona onada (sigles VIII-VI a. C.) seria un procés altament institucionalisat, regulat i sancionat política i religiosament des de les poleis. En particular, els contactes dels colon grecs en les poblacions natives dels llocs en que s'erigien les noves ciutats devien observar una normativitat sistemàtica i cuidadosa.[9] El líder dels colon, el oikistes, usualment un aristócrata encarregat per la polis de dirigir la fundació d'una nova apoikia contant primerament en l'auguri favorable d'algun oràcul, era el responsable d'entaular relacions cordials en els natius sempre que fora possible puix en la majoria dels casos la presència numèricament molt superior dels no-grecs resultava necessària per a suplir les exigències de mà d'obra requerides durant els difícils primers anys de la colónia.[10] Sense estar estrictament fonamentada en conquistes violentes la colonisació grega va ser possible gràcies, principalment, a una actitut conciliadora per part dels invasores i a una estratègia de cooperació de la que naturalment seria part essencial l'elecció calculada de territoris en poblacions receptives i en actituts favorables cap als grecs.[11] Existix evidència de diversos tipos de pactes transados entre els grecs fundadors i les poblacions natives, incloent aliances matrimonials —la vanguarda dels colonizadores solia estar composta exclusivament per hòmens i calia poblar els assentaments—, colaboració en matèria de coneiximents geogràfics i de supervivència, cohabitació i rets de comerç.[10] Abans que una aculturación forçada de les poblacions natives, els grecs i els seus veïns bàrbars varen coexistir en relativa pau intercanviant elements culturals i beneficiant-se mútuament de la seua presència.
Més no obstant seria la cultura grega la que predominaria en la majoria dels àmbits colonials per raons encara difícils de precisar. Tsetskhladze discutix dos teories amprades per acadèmics contemporàneus per a donar conte del procés de helenizaació de les poblacions circumdants a les colónies gregues entre els sigles VIII i VI:[12] la primera és la teoria de la “hibridació”, concepte que aludix a l'existència d'un tercer espai entre el “centre” i la “perifèria”, un espai de mediació i negociació en el que una cultura com el helènica no s'impon simplement de manera unidireccional, sino que s'acomoda i adapta a l'entorn local absorbint varis dels seus elements. La segona és la teoria de el “territori mig” (middle ground) que propon un choc conflictiu de cultures en el que cap d'elles en la seua forma “pura” conseguix prevaldre sobre les demés, sino que a partir de les seues diferències s'inventen nous elements, alternatives satisfactòries per a totes les parts immerses en un procés irreversible d'acople.
En qualsevol cas l'abandó progressiu del acervo cultural no-grec i la seua substitució per les formes de vida, la religió, la llengua, els sistemes de pensament i les institucions polític-econòmiques gregues en els territoris colonials es gestaria solament llentament a través de sigles de contacte.[13] La segona colonisació grega del Periodo Arcaic constituiria la primera instància de l'helenizaació durant l'Época Antiga i la seua experiència serviria més alvance a l'expansió imperial del Periodo Helenístico.
El Periodo Helenístico
[editar | editar còdic]Les conquistes d'Alejandro: fundació de ciutats i helenizaació de les aristocràcia locals
[editar | editar còdic]
Les campanyes de conquista d'Alejandro Magne varen funcionar com a via de propagació de la cultura grega cap al Oriente. La fundació de ciutats i d'assentaments militars, estratègia crucial per al manteniment del poder macedónico-grec en els bastos territoris que anaven anexant-se a l'imperi, va ser un dels principals elements facilitadores del procés de helenizaació que les oligarquies successores continuarien desenrollant sobre les àrees someses d'Àsia i Àfrica despuix del colapse del breu imperi alejandrino.[14] L'helenizaació en Orient concerniria solament a un àmbit específic i molt focalizado: l'esfera de les èlits dominants en els centres de poder urbans instaurats per Alejandro o els seus successors. La majoria de la població nativa conservaria la seua cultura intacta sense rebre l'influix de l'helenizaació que semblava operar únicament entre les èlits bàrbares interessades en acostar-se als governants helens.[15] La proximitat entre natius i grecs en les altes corts va començar en Alejandro i la seua política de delegar, en ocasions, l'administració dels territoris conquistats a les èlits natives, per no mencionar l'incorporació de bàrbars a les seues unitats militars, costum que no agradava en absolut als seus comandants macedónicos. Despuix les èlits natives procurarien helenizarse per a accedir als centres de poder urbans fundats pels governants helens successors d'Alejandro. En algunes regions les èlits gregues despreciaven l'idea de compartir el poder en els bàrbars, per més helenizados que aplegaren a semblar, en unes atres, en canvi, serien les mateixes aristocràcia helenes les que paulatinament absorbirien elements natius fins a fer-se indistintes.[16]
La llengua grega i les estructures militars
[editar | editar còdic]
Els eixèrcits serien també un instrument vital per a les dinasties i regnes successors d'Alejandro en Orient i un dels principals vehículs de l'helenizaació. Els soldats varen contribuir a fer de la llengua grega un idioma comú parlat des de les lluntea de Bactria i el subcontinent indi fins a Egipte i la conca del Mediterràneu. No obstant les poblacions locals no lletrades jamai varen assimilar la llengua grega, el seu us era pràcticament exclusiu de les classes lletrades per fòra dels enclavaments militars. El grec era la llengua de la política, la diplomàcia, el comerç, la vida militar i l'intelectualitat en el món helènic. Entranyava el valor de ser una llengua sofisticada i privativa de l'èlit grega a la que els aristócrates orientals volien emular per a accedir al poder.
Ademés les colónies militars fundades per a concentrar i albergar als soldats al servici dels monarques helens varen funcionar com a focs irradiantes de la cultura grega en el cor d'Orient. En estes colónies els militars grecs (actius i veterans) podien usufructuar les parceles de terra que havien rebut en compensació pel seu servici i que ademés contaven en títuls de propietat hereditaris, assegurant la permanència prolongada de població majoritàriament grega puix els governants helens solien refusar-se a reclutar orientals.[17] Pero no solament els soldats rasos varen tindre un paper important en l'helenizaació d'Orient. Els alts mandos militars, propencs a les famílies aristocràtiques tant helenes com a natives, solien instalar-se en les seues famílies en les corts reals i promoure des d'allí els seus valors marcials grecs tradicionals.[18]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ R.D. Whitehouse i J.B Wilkins, “Greeks and natives in south-east Italy: approaches to the archaeological evidence”, en Centre and Periphery: Comparative Studies in Archaeology, ed. T.C. Champion (Londres: Unwin Hyman, 1989), 102-126.
- ↑ Kathryn Lomas, “The Greeks in the West and the hellenization of Italy”, en The Greek World, ed. Anton Powel (Londres: Routledge, 1995), 347.
- ↑ Ibid.
- ↑ J. Beltrán, “L'incorporació dels models grecs per les èlits romanes: una aproximació arqueològica”, en Graecia capta: de la conquista de Grècia a l'helenización de Roma, ed. Emma Falque i Fernando Gascó (Huelva: Universitat de Huelva, 1996): 202.
- ↑ Ioanna Alexandropoulou, “Aeolian colonization”, Encyclopedia of the World, Àsia Minor, http://asiaminor.ehw.gr/forms/flemma.aspx?lemmaId=7129; Segred Deger-Jalkotzy, “Ionic colonization”, Encyclopedia of the Hellenic World, Àsia Minor, http://asiaminor.ehw.gr/forms/flemma.aspx?lemmaId=4675; Ioanna Alexandropoulou, “Dorian colonies in Àsia Minor”, Encyclopedia of the Hellenic World, Àsia Minor, http://asiaminor.ehw.gr/forms/flemma.aspx?lemmaId=7864
- ↑ Els registres arqueològics indiquen un envolament econòmic considerable i un increment poblacional multiplicat fins a per sis en algunes regions de Grècia durant el segon periodo de colonisació: Adolfo J. Domínguez, La polis i l'expansió colonial grega, sigles VIII-VI (Madrit: Editorial Síntesis, 2001), 25.
- ↑ Ibid., 98-101.
- ↑ Ibid.
- ↑ Ibid., 114-116.
- ↑ 10,0 10,1 Ibid.
- ↑ Gocha Tsetskhladze, introducció a Greek Colonization: an account of Greek colonies and other settlements overseas, volume I, ed. Gocha Tsetskhladze (Boston: Brill, 2006), LI-LVI.
- ↑ Ibid., LVI-LIX.
- ↑ Domínguez, La polis i l'expansió colonial…, 116.
- ↑ Leslie Lagos, “Alguns mecanismes de helenización i romanización”, Temps i Espai 16 (2006): 2-9.
- ↑ Ibid., 4.
- ↑ Peter Green, Alexander to Actium: the historical evolution of the Hellenistic Age (Berkeley: University of Califòrnia Press, 1990), 22.
- ↑ Lagos, “Alguns mecanismes de helenización…”, 2-3.
- ↑ P. Jouguet, L'imperialisme macedónico i l'helenizaació de l'Orient (Mèxic D.F: Uteha, 1958), 412.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Beltrán, J. “L'incorporació dels models grecs per les èlits romanes: una aproximació arqueològica”. En Graecia capta: de la conquista de Grècia a l'helenización de Roma, editat per Emma Falque i Fernando Gascó, 201-232. Huelva: Universitat de Huelva, 1996.
- Cortés, Juan. “Paideia i Imperi: Una reflexió sobre el valor de la cultura com a fonament del domini imperial”. Anuari de l'Escola de Història Virtual, no. 8 (2015): 10-30.
- Domínguez, Adolfo.La polis i l'expansió colonial grega, sigles VIII-VI. Madrit: Editorial Síntesis, 2001.
- Fernández, Antía. “L'integració de Grècia a l'Imperi Romà”. Revista Itálica 1, no. 2 (2016): 183-201.
- Green, Peter. Alexander to Actium: the historical evolution of the Hellenistic Age. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1990.
- Guzmán, A. “Alejandro i Roma”. En Graecia capta: de la conquista de Grècia a l'heleni-zación de Roma, editat per Emma Falque i Fernando Gascó, 11-27. Huelva: Universitat de Huelva, 1996.
- Jouguet, P. L'Imperialisme macedónico i l'helenizaació de l'Orient. Mèxic D.F: Uteha, 1958.
- Lagos, Leslie. “Alguns mecanismes de helenización i romanización”. Temps i Espai 16 (2006): 1-17.
- Lomas Kathryn. “The Greeks in the West and the hellenization of Italy”. En The Greek World, editat per Anton Powel, 347-367. Londres: Routledge, 1995.
- Petrochilos, N. Roman attitudes to the Greeks. Atenes: National and Capodistrian University of Athens, 1974.
- Swain, S. Hellenism and Empire: language, classicism, and power in the Greek world AD 50-250. Oxford: Clarendon Press, 2003.
- Tsetskhladze, Gocha. Introducció a Greek Colonization: an account of Greek colonies and other settlements overseas, volume I. Editat per Gocha Tsetskhladze. Boston: Brill, 2006.
- Whitehouse, E.D., & J.B Wilkins. “Greeks and natives in south-east Italy: approaches to the archaeological evidence”. En Centre and Periphery: Comparative Studies in Archaeology, editat per T.C. Champion, 102-126. Londres: Unwin Hyman, 1989.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Helenización (Edad Antigua)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.