Haemagogus

Haemagogus és un gènero de mosquits de la família Culicidae. Es troba principalment en Centroamérica i nort de Sudamérica (inclou Trinitat), encara que vàries espècies habiten àrees forestals de Brasil i de Paraguay, cobrint també el nort d'Argentina. En la regió de l'Estat de Riu Gran del Sur de Brasil, una espècie, H. leucocelaenus, ha segut trobada en el virus de la febra groga. Vàries de les seues espècies tenen una tonalitat distintiva metàlica.

Vàries de les seues espècies són vectors en la transmissió de "febra groga de la jungla" que és freqüentment transportada per monas en el dosel arbòreu selvático. Haemagogus spp. també duen el virus Mayaro i el virus Ilhéus. Com estos mosquits, en general, tenen vides relativament llargues, poden transmetre virus per llarcs periodos.

Viuen en el dosel del bosc a on la femella posa els seus ous entre la corfa dels arbres o en bambúés tallats; adherint-se a les seues superfícies, i quan se sumergixen en l'aigua de pluja ràpidament eclosionan per a desenrollar-se en larva.

El gènero Haemagogus, Williston és una de les més importants entre els Culicidae pel paper que eixerciten alguns dels seus membres com a transmissors del virus de la febra groga en les selves suramericanes. Estos mosquits varen ser incriminats originalment per Antunes & Whitman en l'any de 1937, després de varis experiments per a comprovar-ho, quedant definitivament establit el seu paper de vectores de la febra groga selvática en el Brasil 1938 per Shannon, Whitman & Franca en el Brasil.

Espècies

Haemagogus acutisentis Arnell, 1973;

Haemagogus aeritinctus Galindo & Trapido, 1967;

Haemagogus albomaculatus Theobald, 1903;

Haemagogus anastasionis Dyar, 1921;

Haemagogus andinus Osorno-Taula, 1944;

Haemagogus argyromeris Dyar & Ludlow, 1921;

Haemagogus baresi Cerqueira, 1960;

Haemagogus boshelli Osorno-Taula, 1944;

Haemagogus capricornii Lutz, 1904;

Haemagogus celest Dyar & Nunez Tovar, 1926;

Haemagogus chalcospilans Dyar, 1921;

Haemagogus chrysochlorus Arnell, 1973;

Haemagogus clarki Galindo & Carpenter, 1952;

Haemagogus iridicolor Dyar, 1921;

Haemagogus janthinomys Dyar, 1921;

Haemagogus leucocelaenus Dyar & Shannon, 1924;

Haemagogus leucophoebus Galindo & Carpenter, 1952;

Haemagogus leucotaeniatus Komp, 1938;

Haemagogus lucifer Howard, Dyar & Knab, 1912;

Haemagogus mesodentatus Komp & Kumm, 1938;

Haemagogus nebulosus Arnell, 1973;

Haemagogus panarchys Dyar, 1921;

Haemagogus regalis Dyar & Knab, 1906;

Haemagogus soperi Levi-Castell, 1955;

Haemagogus spegazzinii Brethes, 1912;

Haemagogus splendens Williston, 1896;

Haemagogus tropicalis Cerqueira & Antunes, 1938

Epidèmies de febra groga en Haemagogus spp.

El descobriment de mones malaltes Alouatta seniculus per dos científics del Trinitat Regional Virus Laboratory, (trobant-los sofrint de febra groga) en 1953 va proveir una primera indicació de que esta febra encara era endèmica en Trinitat encara que no s'havia reportat cap cas en Trinitat des d'un brot en 1914.

Es descobrix que una forma de la malaltia "febra groga de la jungla" era mantinguda per mones Alouatta seniculus insulanus Elliot donant un reservorio continu per a la malaltia i la seua expansió pel mosquit Haemagogus s. spegazzini normalment en regions selváticas humides, tant a nivell del terreny com fins a en el cim arbòreu.

Despuix que el govern va talar enormes zones de bosc natiu, la febra groga es va aïllar d'un pacient de Cumaca al nort de la regió en 1954. Aixina es va propagar a humàs i agregant-se la seua transmissió pels mosquits Aedes aegypti.

De mostres de sanc de 4.500 subjectes a fins de 1953 i principis de 1954, es chequeó per a detectar la presència d'una enorme varietat de virus coneguts. Damunt del 15% va mostrar anticossos a la febra groga, i més casos humans ràpidament varen seguir apareixent. Es varen emetre alertes d'una epidèmia imminent; i Downs & Hill varen escomençar un programa d'inoculació de la vacuna. Les autoritats de Trinitat varen continuar una campanya de gran escala de vacunació i en intenses mides anti-aegypti incloent educació, inspeccions regulars per a erradicar llocs de reproducció, i asperjando residències en DDT. A pesar d'estes mides, i de que es va estimar en un 80% de la població de Port Espanya era immune a la febra groga i al dengue, numerosos nous casos es varen reportar. Provablement si no s'hagueren pres la s medides sanitàries, s'haguera desenrollat una epidèmia severa en Trinitat.

Es va realisar un intent de fer una quarantena total de l'illa just abans del Nadal de 1954, pero va ser inútil perque la malaltia es va expandir a la propenca Veneçola i d'allí, a Centroamérica i després al sur de Mèxic, provablement matant a varis mils de persones en tal procés infecciós.

En 1998 una epidémia de febra groga va matar multitut de mones Alouatta seniculus prop de la ciutat d'Altamira en l'est d'Amazònia, en Brasil; a on el virus es va aïllar de espècimen de Haemagogus janthinomys.

Referències

• The Anthropod-born Viruses of Vertebrates: An Account of The Rockefeller Foundation Virus program 1951-1970. 1973. Max Theiler and W. G. Downs. Yale University. ISBN 0-300-01508-9
• Global Mapping of Infectious Diseases: Methods, Examples and Emerging Applications. (1963). Ed. S.I. Hi ha, Alastair Graham, David J. Rogers. Edició actualisada en DVD 2007. Academic Press; Pbk/Dvdr R edition. ISBN 978-0-12-031764-6