HMS Ark Royal (91)
El HMS Ark Royal va ser un portaavions d'esquadra, únic en la seua classe pertanyent a la Royal Navy britànica que va servir durant la Segona Guerra Mundial.
Disseny i construcció
[editar | editar còdic]EL HMS Ark Royal va ser dissenyat en 1934 per a ajustar-se a les restriccions del Tractat Naval de Washington, el Ark Royal va ser construït per la drassana Cammell Laird and Company Ltd., en Birkenhead, Anglaterra, i es va terminar en novembre de 1938.
El seu disseny va ser diferent dels anteriors portaavions, puix va anar el primer barco construït com a tal en el que els hangars i la coberta de vol eren una part integral del caixco, en lloc d'un element afegit, convertit o una part de la superestructura. La seua coberta era completament feta en ferro i no blindada, posseïa tres estrets elevadors intercalados des del centre cap a proa. El HMS Ark Royal per les llimitacions del Tractat Naval de Washington de 1930 no posseïa capacitat per a resistir bombardejos en picat. De haver-se blindat la seua coberta de vol, el seu centre de gravetat s'hauria alterat afectant en l'estabilitat lateral de la nau.[1]
Cap a proa es varen instalar dos catapultes hidràuliques per a llançaments d'avions d'observació com el Supermarine Walrus. Cap a popa, posseïa una extensió de apontonaje de 36 m que s'estenia en voladizo per sobre la superestructura, conferint a la seua coberta de vol 240 m de llarc.[2]
Posseïa en els laterals, a nivell de llínea de flotació una faixa de blindage d'11,4 cm (4,5 pulg) que protegia la maquinària.
En l'interior posseïa dos nivells de hangars bessons superposts i els espais estaven molt ben aprofitats per al moviment intern i hangaraje. Podia portar un gran número d'aeronaus d'ala plegable (fins a 72 aeronaus). Per esta disposició, el francobordo era inusualment elevat per sobre la superfície de l'aigua aplegant als 20 m d'altura.
La seua proa era parcialment tancada i cega cap a roda, oferia un perfil estilisat molt hidrodinàmic que ho feya una nau molt maniobrable, marinera i àgil. El seu caixco estava un 65% soldat i un 35% reblonat, lo que va aforrar pes per desplaçament (22.000 t). La maquinària en base en turbines de vapor Parsons (103.012 hp) li permetia desenrollar 30 nucs de velocitat teòrica (56 km/h) a plena càrrega (27.720 t) pero en les proves de mar va conseguir 31,2 nucs.[3]
El caixco o obra viva va ser dissenyat en un sistema de protecció lateral de tres capes basat en un esquema de buit-líquit-buit molt similar a l'utilisat en els acorazar classe King George V, i va ser dissenyat per a protegir contra torpedos de fins a 750 lliures (340 kg). No obstant estes defenses passives, el buc no posseïa sobre compartimentació i era vulnerable als atacs submarins.
Historial operatiu
[editar | editar còdic]Comisionamiento i Segona Guerra Mundial
[editar | editar còdic]
Comissionat el 16 de decembre de 1938, el almirantazgo tenia plans per al seu enviament al lluntà orient, pero pels acontenyiments relacionats en la Guerra civil espanyola i l'invasió italiana d'Abissínia se li va destinar a aigües del Mediterràneu.
Davant l'escenari pre bèlic que va antecedir l'inici de la Segona Guerra Mundial, el Almirantazgo va decidir posar a l'unitat en entrenament intensiu i a bordo del Ark Royal es varen desenrollar i varen refinar una gran cantitat de tàctiques de maniobres en portaavions.
El 14 de setembre de 1939, el HMS Ark Royal va acodir en auxili del transport SS Fanad Head el qual estava sent acossat pel U-39; en aplegar a la zona, el HMS Ark Royal va ser objecte d'un atac de torpedos, fallant dit atac per l'explosió prematura de l'espoleta magnètica. Els destructors del seu escolta HMS Faulknor, HMS Foxhound i HMS Firedrake li varen donar caça, sent el primer dels submarins afonats durant el conflicte.[4]
El Ark Royal va operar en alguns dels teatres navals més actius de la Segona Guerra Mundial. Una de les seues primeres missions de guerra va ser en la caça del acorazar de bojaca Plantilla:Barco en l'Atlàntic central. Va estar implicat en la primera caça i captura aérea d'O-boots, en operacions front a Noruega. Va tindre un paper rellevant en la persecució de l'acorazar Bismarck, puix un dels seus avions va conseguir torpedearlo i danyar el seu timó, lo que va facilitar el sege per part de la Força H i posterior afonament. Va participar en l'escolta dels combois de Malta. Aixina mateix, el Ark Royal va sobreviure a numerosos atacs aéreus gràcies a la seua maniobrabilidad i velocitat i es va guanyar la reputació de «barco en sòrt». Els alemans varen informar erròneament del seu afonament en numeroses ocasions.
Final
[editar | editar còdic]
Estant en navegació al mando del capità Maudn cap a Gibraltar acompanyat pel vetusto acorazar HMS Malaya, el HMS Argus, un atre portaviones; el HMS Hermione i sèt destructors, va ser torpedeado el 13 de novembre de 1941 pel submarí alemà O 81, esta unitat li va disparar un únic torpedo que va penetrar profundament en la quilla per baix del cinturó blindat detonant baix la sala de calderes i despuix va fugir per a evitar les càrregues de profunditat dels escoltes.
Al moment de l'explosió del torpedo, el Ark Royal estava rebent en coberta a avions i per això estava en els seus màstils de radi en posició de desplegament horisontal, un mariner va perdre la vida en la zona d'impacte. El colp va resultar fatal per al portaviones el qual viró violentament en travar-se el mecanisme de timó, la sala de calderes de estribor i les sentinas es varen inundar ràpidament. El buc va perdre l'energia elèctrica impedint les comunicacions. El HMS Ark Royal va alcançar en pocs minuts una escora de 22° a estribor impedint als avions en coberta tornar a desapegar.
A pesar dels esforços per salvar al Ark Royal bombejant aigua en energia elèctrica de suplement, va tindre que ser abandonat 12 hores despuix de l'atac, els avions Fairey Albacore que portava no varen poder desapegar. Els tripulants varen ser transferits al destructor Plantilla:HMS que es arbaoló al costat de babor del condenat navío. Dos hores despuix, el portaavions bolcava a estribor i s'afonava, en l'única pèrdua d'una vida en l'explosió del torpedo.
La seua pèrdua va ser objecte de vàries investigacions; els investigadors estaven interessats en saber cóm es va afonar el portaavions a pesar dels esforços per salvar-ho i remolcar-ho fins a la base naval de Gibraltar. Es varen trobar varis defectes de disseny que varen contribuir a la pèrdua, com la falta de sobrecompartimentaació i l'absència de bulges antitorpedo i que varen ser subsanats en els nous portaavions britànics.
El derelicte
[editar | editar còdic]El seu derelicte va ser descobert 61 anys despuix per un equip de la BBC per mig d'un modern sonar d'arrastre en octubre de 2002 a uns 56 km de Gibraltar, a 1066 m de profunditat. Els restants del portaviones presenten un extens camp d'enrunes en el fondo, la proa està separada de la part central (183 m) i és més reconeixible que la secció mija del portaviones, les seues torres artilleras estan visibles i en el seu lloc, els restants estan llaugerament afonat en el fango.[5]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Rossiter. Ark Royal, pp. 43–44.
- ↑ Rossiter. Ark Royal, pp. 48–51.
- ↑ Jameson. Ark Royal, p. 16.
- ↑ Brief story of HMS Ark Royal
- ↑ BBC-Discovering HMS Ark Royal
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «HMS Ark Royal (91)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.